Suposo que la majoria heu jugat al Super Mario Bros., ara se n’ha parlat molt perquè ha fet 30 anys.

Alguns potser sou molt joves i coneixeu el personatge però no el joc.

Bé, en tot cas: tu controles en Mario, un lampista baix, italià i gras, que a causa d’un accident laboral va a parar al Regne dels Bolets -la seguretat laboral és important i no prendre’s tripis mentre treballes també-. El monarca absolutista del regne és una princesa humana que, seguint la tradició de la literatura heroica cavalleresca, acaba segrestada pel malvat, una mena de tortuga dopada anomenada «Rei Koopa» o Bowser.

La idea del joc és prou idiota: se suposa que en Mario té les qualitats necessàries per ser el salvador de la princesa (no sabem si per ser italià, per ser lampista, per ser monàrquic o per ser addicte als bolets) i s’embarca en l’aventura de rescatar-la.

Després de recórrer tres nivells plens de bolets, monedes, blocs, tortugues i flors de foc, arribes al quart nivell, un castell, derrotes a l’enemic del final i accedeixes a la cambra on se suposa que t’espera la princesa per recompensar-te.

Enlloc de la princesa et trobes un súbdit del regne -un puto bolet parlant- que t’informa que la desgraciada està en un altre castell. Efectivament, 28 «pantalles» més abans d’arribar fins la princesa. Fa que et preguntis si en Mario realment li importa rescatar-la o simplement s’ho passa bé executant el genocidi dels servents del Rei Koopa. Qualsevol persona normal ho hauria deixat estar molt abans d’arribar al final, cap cony val aquest esforç.

En tot cas, el mecanisme aquest del castell i la brometa «no, la princesa no hi és» té sentit en l’àmbit del videojoc, que pagar per 4 nivells seria una bona merda.

A la vida real, però, quan algú passa un calvari de proves, operacions i teràpies per lluitar contra el càncer i al final -aparentment- el derrota, no vol sentir «no mira, que en realitat el puto càncer encara hi és, continua tirant» i haver-se de passar 28 nivells més.