Tom Clancy’s The Division 2 (Massive Entertainment; Ubisoft)

Viajé al futuro, y hablé comigo mismo 

todo era igual pero a la vez era distinto

                                                          Estoy fatal de lo mío – El Payaso

El 2016 arribava The Division, de la mà d’Ubisoft. A simple vista podria semblar un open world més, dels que la distribuïdora francesa fabrica com xurros i, en part, així era. Però els desenvolupadors, Massive Entertainment, van oferir un producte prou sòlid: un cover shooter en tercera persona, amb elements d’RPG, un important component cooperatiu i algunes mecàniques força innovadores per un looter shooter que, en aparença, era bastant convencional.

El joc va generar expectació abans de la sortida gràcies principalment a dos vídeos en successives edicions de l’E3 on mostrava un nivell gràfic espectacular i la promesa d’un gameplay interessant, tot i que hi va haver el downgrade gràfic habitual encara avui el joc presenta una acabat gràfic i tècnic que pocs títols han igualat (encara avui està molt per sobre de la mitjana); jugablement no va complir tot el que s’havia promès als tràilers.

Tot i vendre molt durant el llançament, el número de jugadors actius va anar baixant i va tenir problemes importants de bugs, cheaters, itemització, DLCs que van segmentar els jugadors, etc.

Però si una cosa es pot dir d’Ubisoft és que va continuar oferint suport al joc (de fet fins la sortida de la seqüela) amb continguts gratuïts, parches, events, etc. El resultat final és un joc molt notable en tots els aspectes i Massive ha aprofitat l’experiència adquirida amb la primera entrega per oferir una seqüela que millora en tots (o pràcticament tots) els aspectes l’original incorporant la gran majoria de les millores que la comunitat havia sol·licitat.

The Division porta la marca de Tom Clancy -tot i portar-ho pràcticament al terreny de la sci-fi- i parteix de la premissa que existeix una organització homònima secreta d’agents del govern que disposen de tecnologia avançadíssima i que són activats mitjançant una ordre presidencial només en cas que LA MERDA™ hagi arribat a nivells inimaginables i tenen la missió poc específica de «restaurar l’ordre». Això té certes connotacions poc tranquil·litzadores i feixistoides si et pares a pensar que agents armats disposin d’un mandat que els permet executar civils si creuen que això serveix a la seva missió. Això és un punt pel que es passa de puntetes i més val no pensar-hi massa (igual que amb qualsevol altra merda de la franquícia Tom Clancy) perquè l’autèntic protagonista a nivell narratiu de The Division és l’ambientació. Al món del joc el motiu que porta a l’activació de l’esmentada Division és una epidèmia vírica que va començar a Nova York el Black Friday. Després que Manhattan hagi estat posada en quarantena la situació va deteriorant fins que primers de gener envien al personatge jugador a investigar. La trama en si és poc interessant, trillada i genèrica, el típic techno-thriller marca Clancy. El que realment brilla és la història que explica l’escenari: la primera vegada que baixes de l’helicòpter a Camp Hudson i et comences a endinsar a Manhattan pels carrers de Chelsea és difícil d’oblidar. L’ambientació del primer joc era magnífica, recreant amb detalls els carrers de NY en ple apocalipsi: l’acumulació de deixalles a les voreres, els vehicles abandonats, les decoracions de Nadal encara penjades i les petites històries que s’expliquen mitjançant audio logs o pistes escampades per el mapa.

Els escenaris apocalíptics i post-apocalíptics sempre solen resultar atractius, aquell «what if» i aquell morbo, ja sigui holocausts nuclears, invasions alienígenes o virus zombie, veure el final de la humanitat sempre sembla que suscita interès i The Division n’és un exemple més.

En el cas d’aquesta segona part, l’acció és trasllada a Washington D.C. set mesos després del brot viral. El personatge jugador, que continua essent un agent de la Division, es desplaça a la capital d’Estat Units responent a una senyal d’emergència. A partir d’aquí, el joc es desenvolupa de forma bastant similar al primer: hi ha una sèrie de missions principals lligades a la trama i d’altres de secundàries, el mapa està dividit en zones depenent del nivell de dificultat on podem anar desbloquejant missions i activitats secundàries.

Com a hub torna a existir una Base d’Operacions (aquest cop ubicada a la Casa Blanca) i diversos emplaçaments civils. Tots es poden anar millorant a mesura que progressem en el joc i anem completant activitats i objectius, i ens ofereixen noves missions, venedors, la possibilitat de craftejar, etc.

Un element que s’expandeix moltíssim comparat amb la primera entrega és el tema del suport als civils: al primer es limitava a donar algun ítem als pocs civils que et trobaves pels carrers de NY demanant ajuda, en aquest, en canvi, a part de subministrar recursos als hubs, també pots col·laborar alliberant punts del mapa que passen a control aliat i cedint-los recursos. Els NPCs aliats adapten el seu comportament a les necessitats: si no tenen cap necessitat urgent envien més patrulles ofensives als carrers (que poden ser una ajuda important a l’hora de combatre NPCs enemics) enlloc de sortir a buscar menjar o aigua. És un tema menor, però ajuda a donar més vida a la ciutat.

De fet, els diferents assentaments civils tenen un aire que recorda bastant a altres obres post-apocalíptiques com podria ser The Walking Dead (excepte els zombies), si tenim en compte que el joc es situa temporalment set mesos després del brot que ha exterminat una part important de la població, està ben portat. L’ambientació també reflexa això, amb una ciutat de Washington molt més abandonada del que estava NY: vegetació que comença a créixer i menjar-se els carrers, més estructures improvisades pels supervivents, més presència de fauna, més signes d’envelliment i desgast en el mobiliari o els vehicles, etc.

En aquest sentit, l’escenari continua essent un element clau del joc i un dels punts que més destaquen, tot i que el canvi de ciutat li ha jugat en contra: Nova York resulta molt més icònica i la verticalitat de l’arquitectura juntament amb la boira i la neu, resultava més depriment i donava un aire més asfixiant. Washington té menys localitzacions fàcilment reconeixibles pel gran públic: tothom identifica la Casa Blanca o el Capitoli, però poc més. A part, al situar-se temporalment a l’estiu tot és molt més lluminós, eliminant part de l’efecte que s’aconseguia amb l’aire més grisós del primer. Per tant, podríem dir que el canvi d’escenari, tot i segurament ser necessari, no acabar de funcionar com caldria.

Això sí, els efectes climatològics i un sistema d’il·luminació dels millors que s’han vist els últims temps, continuen estan molt ben resolts i arrodoneixen el conjunt, ja sigui als carrers de NY o als parcs de Washington.

A l’apartat jugable es repeteixen els esquemes del primer títol però es fa més èmfasi en la cobertura: a la primera entrega, un cop aconseguies equipament prou bo, la cobertura esdevenia innecessària completament, aquesta vegada, per més equipament que tinguis el personatge si no et cobreixes acabes mort molt ràpid. El combat és més àgil ja que els enemics no resisteixen tants impactes i és més estratègic perquè la IA està molt millorada (t’intenta flanquejar, es coordina millor, es cobreix, etc.), hi ha més tipus diferents d’enemics i cada un té punts dèbils diferents. També hi ha més varietat d’skills i – tot i que alguns són més útils que altres – donen prou varietat per fer diferents builds de personatge viables.

La itemització també és millor, la majoria de peces d’equipament o les armes tenen atributs útils, no n’hi ha gaires que siguin una merda completa, al haver-hi més i millor varietat de loot també hi ha més facilitat per provar diferents combinacions o trobar un build que t’agradi.

De fet, el tema del loot està molt ben resolt: el joc contínuament et recompensa amb loot sigui quina sigui l’activitat que estiguis fent, tant si explores, com si estàs fent missions, com si estàs fent PvP… sempre n’aconsegueixes, no fins al punt de tornar-se aclaparador, però suficient com per sentir-te recompensat i notar cert progrés. En aquest sentit han aplicat bé les lliçons apreses amb la primera entrega (i que també han aprés altres jocs com el Destiny o el Diablo….per desgràcia l’Anthem no).

També mereixen especial menció les missions: n’hi ha moltes més que al primer i estan molt més ben dissenyades, l’escenari és més interessant (de moment la més top em sembla la que té lloc al Museu de l’Aire i l’Espai) i en general s’hi ha posat més atenció.

Pel que fa a l’endgame, un cop s’arriba a nivell 30 i es completen les missions necessàries per desbloquejar-lo, tens a l’abast tot el mapa i totes les missions per rejugar-les amb una nova facció enemiga i cinc nivells de dificultat diferents. També s’obre una especialització pel personatge (que dona accés a una nova arma, diferent per cada spec, amb molt de dany però munició molt limitada) i noves varietats d’skills.

Un altre component que torna, ampliat, és la Dark Zone. A la primera entrega era una zona del mapa que estava separada de la resta (el raonament al lore, era que la zona central de Manhattan era on s’havia establert la quarantena inicial, convertint-se en la zona més contaminada; en aquesta entrega l’excusa és una substància química que es va desplegar per combatre el virus i que va resultar ser tòxica) i on es podia trobar millor loot però també enemics més perillosos. A més, hi havia altres jugadors que tant podien ser hostils com convertir-se en aliats. A la resta del mapa només veus altres jugadors al hub, fora d’allà només interactues amb els membres del teu grup. La Dark Zone era l’excepció i afegia un element constant de tensió, ja que mai sabies si aquell jugador amb que t’acabaves de creuar es tornaria contra tu, passaria de llarg o es convertiria en un aliat temporal.

A més, el loot que aconseguies a la Dark Zone no el podies utilitzar d’entrada, s’havia d’extreure i per fer-ho havies de sol·licitar un helicòpter i, quan ho feies, tot els jugadors eren notificats al mapa que hi havia una extracció en curs. No només havies de defensar l’extracció dels NPCs sinó també, potencialment, d’altres jugadors. La Dark Zone tenia molts problemes i era el lloc on els cheaters feien l’agost, i mai va acabar de funcionar del tot, però també era una de les activitats més divertides i on la tensió era més evident.

Aquest cop hi ha tres Dark Zone, amb arquitectura diferenciada: una té més espais interiors i tancats, una altra prima més la verticalitat i l’altra és més convencional i amb espais oberts.

Un altre canvi important és que els stats estan normalitzats perquè no hi hagi tanta diferència entre jugadors en funció del nivell i l’equipament. També han fet canvis al sistema de loot, ja que ara no cal extreure tots els ítems (però si els més poderosos). En definitiva, com la resta del joc, és el mateix, però millorat. No és una activitat per tothom però és completament opcional i continua essent un concepte interessant.

Finalment també hi ha un mode PVP per equips de control de zones, amb la seva pròpia progressió i recompenses.

Com a part del suport continuat Ubisoft i Massive ja han anunciat un pla per anar llançant una sèrie de missions addicionals i almenys una raid per vuit jugadors. Aquest cop no caldrà comprar cap season pass i tots els jugadors tindran accés als continguts (els que hagin pagat per el season pass tindran accés anticipat).

De cara al futur, però, hi ha dos enigmes: és sostenible aquest model de superproducció que requereix cicles de desenvolupament relativament curts, amb una quantitat de recursos (personals i econòmics) invertits bestial per treure el producte de forma periòdica?

I el segon és si seran capaços de continuar publicant entregues i mantenir a la vegada prou nivell d’innovació per mantenir la formula i evitar caure ràpidament en la repetició (com li ha passat a l’Assassin’s Creed)? El The Division 2 funciona perquè millora en tot l’original, però si per la següent entrega simplement es limiten a repetir l’esquema canviant de ciutat pot començar a notar-se esgotament. El temps dirà.

En definitiva, The Division 2 no fa res massa nou ni massa innovador, però el que fa ho fa molt bé. És bàsicament un versió millorada del primer, molt millorada i tot i que a l’apartat tècnic algunes coses han caigut el camí (el nivell de detall i fidelitat gràfica és una mica menor) el rendiment ho compensa. El conjunt és molt bo i tot i que no guanyarà cap premi al millor guió globalment funciona. És un joc d’aquells que entres a jugar «una missió» i acabes a les tres de la matinada sense saber què ha passat, et manté enganxat i és divertit. Pot ser un joc per dedicar-hi milers d’hores durant anys o per acabar la campanya principal (unes 40 hores, aproximadament) i oblidar-se’n.

Amb aquesta segona entrega queda confirmat que Ubisoft ja té una nova franquícia d’èxit i Massive (i tot el petit exèrcit d’estudis que han contribuït al desenvolupament) demostra que és un desenvolupador molt solvent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s