El suïcidi de Joey McCarter, Jr

En Joey McCarter, Jr va aparcar el seu Packard Clipper de color beix al vell moll, al costat dels murs de maons vermells de l’antiga fàbrica dels germans Denson. A les nits era un lloc tranquil i solitari, només hi passava algun borratxo de tant en tant o alguna prostituta camí dels bars de Winthrop Hill.

A l’altra banda del riu es podia veure la Billington Steel Works, amb les xemeneies traient fum i les finestres reflectint la seva llum sobre l’aigua negra. A vegades es podia endevinar algun grup de treballadors sortint a fumar una cigarreta. Els arbres despullats de fulles i el vell pont de ferro emplenaven l’horitzó, dibuixant una estampa melancòlica, apropiada per una nit d’hivern.

Cada vespre en Joey conduïa fins allà, amb una petaca de bourbon i el seu revòlver Smith & Wesson del 38 amb la ferma intenció de suïcidar-se i acabar amb la seva miserable existència. Dia rere dia, però, el whiskey no era suficient per estovar la por que l’impedia prémer el gallet i decorar l’interior del Clipper amb el seu cervell.

S’havia convertit en una rutina: estar-se assegut al cotxe, veient córrer l’aigua, el revòlver sobre el seient del copilot i anar buidant la petaca mentre passaven les hores. Cada dia, excepte els diumenges, que dedicava a acompanyar la seva mare a missa i dinar al dinner d’en Ben Jackson.

De tant en tant un peix saltava fora l’aigua o un ós rentador corria per la riba a la cerca de refugi o de quelcom per menjar. A vegades una parella de torrats passaven fent esses i cantant. Algunes nits tornava a casa per caure sobre el llit, d’altres el despertava la sirena de canvi de torn de la Billington, a la matinada, mort de fred i amb el parabrisa glaçat.

Fos com fos, tot s’havia convertit en part de la seva quotidianitat, una cerimònia diària en honor a la solitud, la desesperació i la covardia.

Fins aquella nit.

Ja es devia haver begut mitja petaca i sostenia el revòlver amb la mà dreta, acariciant l’empunyadura de fusta. Era negra nit, la Lluna era nova i hi havia núvols baixos, per tant les úniques llums venien de l’altra riba, de la Billington, o de molt lluny darrera seu, d’algun dels pocs fanals que no estaven fosos.

A l’altre costat del riu, caminant lentament, es podien veure amb prou feines les siluetes de dos operaris que caminaven tot fumant, resseguint xino-xano el perímetre del moll 33. Darrera seu les branques dels arbres es gronxaven amb la brisa suau i, encara més al fons, el fum continuava enfilant-se cap al cel des de les xemeneies.

I, de cop, una brillantor antinatural va aparèixer sobre el riu. Un objecte gros com un remolcador oscil·lava com si fos una joguina penjada amb fils de pescar. De forma allargada i aplanada, amb superfície metàl·lica i el que semblava una petita cúpula de vidre a sobre. Desprenia una llum groguenca que projectava algunes ombres dèbils als edificis del voltant.

Els dos operaris s’ho miraven astorats, amb les cigarretes a la mà. En Joey també, des de dins el cotxe, amb el revòlver a la mà dreta i la petaca a l’esquerra.

De cop, l’objecte va quedar immòbil, suspès a l’aire, i va llançar una mena de raig de llum verda sobre els dos homes de l’altra banda del riu. Tots dos van quedar congelats, com estàtues, amb les cigarretes consumint-se i fumejant a les seves mans, però a ells no se’ls movia ni un pèl.

L’objecte va descendir fins quedar-se flotant a uns pocs centímetres del terra, sobre el moll 33. Una obertura va formar-se gradualment al lateral, com si es fongués el metall de color verd carruatge. Un cop va estar ben oberta, una rampa es va desplegar fins tocar el terra i van baixar del vehicle dos éssers humanoides, d’un color vermell malaltís. Tenien braços i cames llargs i prims, acabats en una mena de pinces i un cap punxegut d’on sobresortien tres protuberàncies curtes i còniques al lloc on hi hauria d’haver el nas i les orelles, però cap altre tret: ni boca, ni ulls, ni res més que una pell rugosa. Un d’ells portava una mena de vara metàl·lica i allargada en una de les pinces.

Un cop a terra van dirigir-se cap a les dues víctimes -que continuaven congelats- a passa lleugera, movent-se de forma irregular i amb petits salts.

Van aixecar els dos homes com si no pesessin res, com qui aixeca un paper, i els van portar dins la nau.

L’ésser que portava la vara, la va clavar a terra durant un instant, després la va tornar a aixecar i es va dirigir cap a dins, la rampa plegant-se darrera seu.

Aleshores, en silenci, tal com havia arribat, la nau es va elevar i va creuar per sobre el riu, acostant-se al Packard Clipper aparcat d’en Joey. Aquest, mogut per la força primigènia i atàvica del terror absolut, va sortir del cotxe i va trobar el valor per fer el que no havia estat capaç fins ara: disparar el revòlver. Tot i que aquest cop apuntava al cos ovalat de la nau enlloc d’apuntar al seu cap.

Bang! Va sonar el tret, fortíssim, en plena nit. A la detonació la va seguir un flash de llum intensa i groga, com si per un moment hagués sortit el Sol. Quan la foscor va restablir el seu domini la nau havia desaparegut, igual que en Joey. Petaca i revòlver inclosos.

Els dies següents els diaris parlarien de la peculiar història de dos treballadors de la Billington Steel Works, que juraven que havien estat raptats durant hores per éssers d’un altre planeta. Ningú va donar massa credibilitat a la seva història, tot i que alguns testimonis afirmaven haver vist una misteriosa llum aquella mateixa nit.

En una nota a peu de pàgina també es parlava de la desaparició d’un tal Joey McCarter, Jr, el cotxe del qual s’havia trobat prop de Winthrop Hill, però la policia no tenia cap pista.

Boira

M’agrada anar a caminar. A la muntanya i al bosc. Si tens sort pot ser que no et trobis gent i puguis estar tranquil. És molt relaxant passejar per la natura sense interferència humana, és la millor manera de desconnectar de l’estrès al que ens veiem abocats a la nostra vida quotidiana d’oficines, ciutats i soroll. El soroll és una cosa pèrfida: ho va amarant tot sense que te n’adonis i de seguida es converteix en part de la normalitat mentre et menja per dins com un càncer. Vivim en entorns tan sorollosos, tan contaminats, que ens n’oblidem de com de bonic allunyar-se de la civilització i sentir només el vent, els ocells i les branques balandrejant-se.

A vegades, per gaudir de tot això, no cal ni allunyar-se gaire de les putes ciutats. Sovint una caminada de cinquanta minuts et pot portar fins un cim o un turó prou aïllat, o mitja hora conduint et planta al mig de la selvatjor.

Aquest és el cas d’un cim prop de casa. Hi ha diversos camins que permeten pujar a peu, travessant un bosc de roures i alzines, que en alguns vessants és molt humit, dens i ple de molsa. És molt agradable i un cop deixes enrere el pont de l’autovia tens una bona caminada d’una o dues hores on les úniques mostres de «civilització» són les merdes que els fills de puta deixen al seu pas.

Quan arribes a dalt no hi ha massa res, el bosc s’acaba i tens un cim força pelat: roques blanquinoses, una ermita, un mirador des d’on es pot veure el mar els dies que fa bo – diuen -, una esplanada on fer barbacoes. El bosc és menys dens al voltant del cim i hi ha força clarianes, és una zona coneguda i sense perills.

Tot i això, a vegades, si no fa un bon dia, t’hi pots trobar boira, prou densa segons com. Si tens sort la boira queda per sota el cim i pots veure un mar de núvols cobrint-ho tot mentre a tu t’escalfa el sol. Si no tens sort, et pots trobar enmig d’una grisor humida i freda que et va deixant xop poc a poc. No cal dir que el millor és buscar un racó on seure i esperar que el vent faci neteja, baixar si no veus res no és bona idea, encara que els camins no siguin complicats, és millor evitar una relliscada que et dugui a trencar-te el coll o esquinçar-te un turmell.

Això és precisament el que ens va passar un dia, havíem arribat a dalt a mitja tarda i ens vam separar una estona: uns per anar a pixar, els altres van asseure’s per reposar abans de baixar, algú va treure un entrepà embolicat amb paper d’alumini i va començar a endrapar, un altre mirava si trobava bolets…estàvem tots prou a prop com per sentir-nos els uns als altres si algú alçava la veu, encara que no ens veiéssim.

I de cop, la boira. Una boira espessa, densa, que semblava que la poguessis tallar amb un ganivet i que havia arribat sense avisar. I amb ella, el silenci.

A la natura, normalment, hi ha silenci, sobretot si ho comparem amb les urbs degenerades on malgastem la vida. Però mai és un silenci complet: sempre hi ha el vent, el cant dels ocells, el brogit d’un torrent llunyà, la remor de les onades, el grunyir d’alguna bestiola. El silenci total és inquietat, innervant, antinatural.

Jo m’havia allunyat del grup per anar a pixar, perquè tinc un problema que fa que si no vaig molt borratxo em costi pixar amb altra gent a prop, però això no és important ara mateix; així que em vaig allunyar fins al marge d’una petita clariana on hi havia dos gronxadors oxidats. La boira em va enganxar allà i em va envoltar ràpidament. No exagero quan dic que allò era com bussejar dins un puré de patata.

Jo, que sóc una persona racional i que sempre manté la calma davant l’adversitat, sabia perfectament que estava molt a prop de la resta del grup i que amb dotze passes en la seva direcció de seguida seria amb ells i ens podríem dedicar a esperar junts que tot allò s’aclarís una mica.

Però no, aquella massa gris, pràcticament ectoplasmàtica, tenia altres plans i, tot i que jo estava convençut que estava anant en la direcció correcta, els crits dels meus amics – que sembla que es trobaven en situacions similars a la meva , es van anar fent més febles, fins que algú va cridar: «No us moveu més, quedeu-vos allà on estigueu i espereu!»

Potser hauria hagut de seure allà, a la terra humida, i esperar, però no vaig voler, n’estava ben segur que era a tocar dels altres i que no tenia cap sentit quedar-me allà esperant quan en un moment seria amb el grup.

Però aquelles falgueres que tenia a cada banda no semblaven indicar que anés pel bon camí, ni aquells roures que s’intuïen entre la grisor, el bosc s’estava fent més dens, el que volia dir que m’estava allunyant del cim, no pas apropant-me, però no em podia haver allunyat gaire perquè el terreny encara era força planer. Va ser llavors quan vaig adonar-me del silenci. Aquell silenci. No se sentia res, absolutament res, al bosc. Podia notar el propi batec del meu cor – que es començava a accelerar -: bum, bum, bum… i un pes, una feixugor com si de cop carregués un sac de pedres.

Va ser en aquell moment que vaig decidir aturar-me, ara sí, per veure si podia orientar-me i espolsar-me aquella angoixa que m’havia envaït.

I va ser llavors quan vaig sentir-ho per primer cop, un soroll metàl·lic: cling!

Vaig fer dues passes, la boira es va dissipar una mica i vaig poder veure que estava en una petita clariana, de terra marró intens i fangós, envoltada de falgueres i roures. Aquell lloc no em sonava.

Cling, cling!

Vaig mirar cap a la direcció d’on semblava venir el soroll, vaig entretancar els ulls, la boira es va dissipar una mica més, encara envoltant-me com un mur i desdibuixant el bosc que tenia al voltant, però deixant la clariana més o menys lliure i revelant el que fins ara havia ocultat: en un marge de la clariana, on el terreny s’enfilava en una lleugera pendent, hi havia una estructura de pedra marronosa, com l’entrada d’un túnel, amb una porta negra de metall, tancada. Per darrera la porta i un xic més amunt, a la pendent, una petita xemeneia del mateix metall negre sobresortia tres pams.

Cling…cling…cling.

No hi havia dubte, aquell soroll venia d’allà dins. I el problema és que jo no recordava aquell lloc, aquella clariana, aquell túnel endinsant-se al vessant. Allò no hauria d’estar allà. Havia pujat desenes de vegades, des de petit, havia fet tots els camins que portaven al cim, havia jugat a amagar, havia pujat amb la família, amb amics, havia passat moltíssimes hores a aquell indret, havia recorregut tots els racons al voltant d’aquell cim i allò no havia estat mai allà. Mai abans d’aquella boira i d’aquell silenci.

Cling

No sabia com tornar al cim, però sabia que com a mínim m’havia d’allunyar ràpidament i en direcció contrari a aquella estructura. I així ho vaig fer fins que la boira va desaparèixer tan ràpid com havia arribat. De cop es van tornar a sentir ocells i el vent i l’escalfor del sol. I els crits dels meus amics, que ens van permetre trobar-nos de nou ben ràpid.

Ningú havia sentit cap soroll ni havia vist res fora del normal, tots van decidir esperar-se allà on eren els pocs minuts – que a mi em van semblar una eternitat – fins que la boira va marxar.

Els vaig explicar que havia trobat una cosa interessant (sense dir-los res del soroll ni de la sensació de terror) i junts vam intentar trobar de nou aquella estructura, aquella cosa fora de lloc. No vam tenir sort, després de mitja hora d’anar d’un costat a un altre no vam trobar ni cap clariana ni cap boca de túnel ni res que s’hi assemblés i jo no podia haver-me allunyat tant. Així que van tractar-me de boig i vam emprendre el camí de tornada.

No hi he tornat a aquella muntanya. Vigileu amb la boira, sobretot la boira que arriba sense avís i que porta amb ella el silenci, perquè mai saps què amaga…

Perdre’s

A vegades tinc la sensació que se m’endú la corrent. Aparentment tot està bé però se’t menja la feina, la manca de temps, el personatge, l’anar fent i la vida en general. Vas tirant mirant sèries i comprant merdes per Amazon i fent coses només per fer-les. Hi ets però no hi ets.

Al final, si puc aturar-me a pensar cinc minuts, me n’adono que ja no sóc ni jo. Que m’he perdut una mica. En el meu cas, per trobar-me no necessito anar a la Índia (no se m’hi ha perdut res, a mi, a la Índia) però potser necessito coses que ja no són al meu abast.

Enrotllar-me un cigarro d’Amsterdamer, ben prim, i fumar-lo tot fent un cafè al meu bar preferit, amb els companys d’universitat. El bar ja no existeix -i si existís no s’hi podria fumar- i els companys de la universitat ja fa temps que no hi tinc contacte.

O sortir a fer pintades a les parets, tot ensumant aquella flaira intoxicadora de l’esprai i fugir corrents quan veiem les llums blaves de la policia. O una borratxera èpica a Platja d’Aro (deu fer deu anys ben bons que no m’emborratxo a Platja d’Aro).

A vegades potser en faria prou respirant una estona, amb calma i sense cap pressa, l’aire de mar. Potser fent una cervesa al bar del passeig. O seient una estona al banc de sota la morera de la plaça. O simplement trobar el dia per llegir un llibre sense adormir-me.

O caminar després d’un dia de pluja i creuar-me amb alguna bestiola al bosc. O fent algun àpat a algun dels meus restaurants preferits.

Em pregunto, a mesura que ens fem grans, quanta estona passem vivint de veritat i quanta simplement anar tirant.

És ben fútil tot plegat, hòstia.

Anal

Un dia, llegint merdes per internet vaig trobar una review d’un estimulador prostàtic: l’Aneros Helix Syn. Aquest objecte:

71odBX9V0DL._SY550_.jpg

El deixaven pels núvols. Em va picar la curiositat i vaig llegir una mica més. A tot arreu en parlaven amb gran entusiasme. «Bueno, no serà per tant» vaig pensar, però vaig continuar llegint. Que si multi-orgasme masculí, que si punt G, que si sensacions tan extremes que has d’estar fent alguna altra cosa perquè si no t’escorres en segons…caram.

A mi una vegada m’havien posat un dit pel cul mentre me la xuclaven i no em va agradar massa. Però es clar, tota aquella gent aficionada a introduir-se coses pel recte juraven que les experiències que es podien viure amb el giny en qüestió eren una cosa d’un altre món.

Un altre dia podem parlar de què merdes faig llegint segons quines pàgines web i si intento compensar alguna mena de carència emocional amb un amor desaforat per el sexe i la pornografia, però això ara no toca. El cas és que tot allò em va picar la curiositat. Jo sóc heterosexual (cosa que, crec, a aquestes alçades no caldria remarcar quan es parla d’introduir-se objectes a cavitats, però bueno) però sempre he estat obert a, sense passar certes línies, experimentar tant com calgui. Però això era un altre nivell. Vaig estar dubtant una estona però vaig pensar que hem vingut a jugar i que si al final no d’allò doncs ja el podria aprofitar la meva parella. Click i comprat.

Quan va arribar i el vaig tenir a les mans el primer que em va sorprendre va ser que el recobriment de silicona que jo esperava que fos una cosa toveta que es prestés a una inserció còmode i sense traumes no era GENS tou. També em va sorprendre la mida, era petit però més gruixut del que m’esperava. «Has cagat coses molt més gruixudes que això» va comentar, molt encertadament, la meva parella. I cony, tenia tota la raó, però tampoc no em va tranquil·litzar massa. Ho vaig aparcar fins que arribés un dia on la situació es prestés a tal.

Arribada la hora, però, no les tenia totes. «Recorda els multi-orgasmes! El plaer intens i incomparable!» em deia el meu cervell i bé, finalment em vaig atrevir. THIS IS WHERE THE MAGIC HAPPENS.

Us estalviaré detalls, però ni magic ni merdes; va resultar que, com tots els productes que ens ven el vil capitalisme, no va estar a l’alçada de les expectatives. La sensació era la de tenir alguna cosa al cul, ni més ni menys. No molestava, tampoc estava experimentat cap mena d’èxtasi. Vaja. Vaig decidir continuar cardant i arribar a l’orgasme de la manera convencional i després em vaig retirar aquell tros de plàstic i silicona de l’ojete.

Després, se’m va donar buscar per internet a veure què polles havia fallat. Com podia distar tant la meva experiència del que tothom explicava. Per sorpresa meva vaig descobrir que a la web de la mateixa marca tenien uns fòrums plens de senyors aficionats a la estimulació per via anal i molts altres que, com jo, anaven perduts. El meu predicament, efectivament, semblava ser força comú. Els usuaris, però, tenien un munt de guies i manuals escrits per als que s’iniciaven. Va resultar que es veu que era perfectament normal no experimentar massa res les primeres vegades perquè estem acostumats a la estimulació de la potlla i l’orgasme prostàtic és diferent. Recomanaven múltiples sessions d’almenys una hora, fetes amb tranquil·litat i sense destorbs de cap mena, relaxant-se molt i aprofundint en les sensacions poc a poc. Talment com una classe de ioga.

No se vosaltres, però jo, amb la vida que porto, no tinc temps per dedicar almenys una hora setmanal durant mesos a despullar-me, lubricar un estimulador, posar-me’l a l’anus i dedicar-me a buscar alguna mena d’il·luminació anal. Segur que hi ha gent que aquests trastos els produeixen un plaer extra-dimensional i quasi místic, però fa molta pinta que jo no sóc el públic objectiu. Hauré de continuar buscant el plaer amb l’alcohol, la teca, les drogues i el sexe semi-convencional.

En fi, tot això era per dir-vos que mireu bé les instruccions abans de comprar qualsevol merda per internet i que venc un estimulador prostàtic Aneros Helix Syn amb molt poc ús, com nou.

Poltergeist

Avui us explicaré una anècdota que a mi em fa molta rissa. Ens hem de remuntar enrere uns quants anys, posem-nos en situació: època universitària, pis d’estudiants ronyós en un edifici antic. L’edifici ho tenia tot: sostres alts, sorolls, mal aïllat, humitats, etc.

Un dia arriba un nou company de pis, un andalús (o era extremeny? No ho recordo bé). Bon jan, però una mica rarotEra així refet, sense arribar a estar gras, alt, amb grenyes i aficionat al metall. Al principi tot bé. Li direm José.

Amb el temps, però, van començar a passar coses estranyes en aquell pis. Bé, estranyes, podríem dir que eren coses més o menys normals, però l’andalús que era fan de Jiménez del Oso va començar a dir que passaven fenòmens paranormals.

Com és normal ens ho vam agafar amb escepticisme: al principi no veiem cares a les taques d’humitat (pareidolia!), ni sentíem veus, ni creiem que les baixades sobtades de temperatura eren causades per esperits, ni ens empassàvem que les coses es movien soles…

Però ell insistia, que sí, que seguríssim que la causa de tot estava al més enllà. Ho creia tan fort que ens va acabar mig convencent a tots, fins i tot gent que venia de visita (a fumar porros i beure birra) s’ho acabava creient. La xicota d’un s’ho va creure tant que ja ni volia entrar al pis, ben atemorida que estava, pobre noia.

Al final la situació es va prolongar durant dos o tres mesos fins que la paranoia es va tornar insostenible: es respirava un ambient enrarit i un aire de terror havia envaït el dia a dia. Havia arribat el moment de posar-hi remei: la solució, segons en José, era fer ESPIRITISME. Lògica aplastant.

Cal dir que es va documentar a fons llegint moltíssims números de les revistes EnigmasMás Allá i Año Cero. Va prendre la decisió de fer una sessió de ouija per comunicar-se amb la presència i mirar de treure l’entrellat de tots aquells episodis.

Pels volts de novembre va arribar la nit escollida. En José ho havia preparat tot: la taula de ouija, espelmes, deixar el terra net perquè poguéssim seure en rotllana al voltant de la taula. Hi havia moltíssima expectació, però en José va dir que allò no era un joc, que què polles ens havíem pensat, i va vetar l’assistència.

A la llista d’assistents final només hi havia un reduït grup de subnormals: els habitants del pis i una petita selecció d’amics propers i visitants habituals. La tensió era palpable i algun va decidir marxar abans del ritual. Que es van cagar, vaja.

Cap a les deu de la nit, amb tot a punt, vam començar: una barreja d’excitació, terror, escepticisme i risses contingudes. I atenció, l’increïble es torna real! El got es comença a moure!

Alguns ho miren incrèduls, altres s’han posat fortíssim al paper i estan ben atrapats, mig aguantant la respiració. El silenci era ABSOLUT, només trencat per les preguntes d’en José i el soroll del got arrossegant-se sobre el taulell de fullola.

No recordo quines respostes donava ‘l’entitat’, o si eren coherents, però sí recordo el que va passar després.

En José estava a mig fer una pregunta quan la porta es va tancar sobtadament i es va apagar el llum del passadís, l’únic que estava encès, i les espelmes.

Era un corrent d’aire, cap secret. La llum del passadís es va apagar per el cop de la porta tancant-se, passava sempre. El podies apagar picant a la paret. Tot perfectament normal.

Però mai he vist gent adulta corrent d’aquella manera i fotent uns salts de gasela per travessar mig pis sense tocar al terra. Les cares blanques, els ulls fora les òrbites i estic força segur que més d’un va tacar els calçotets. Tot va ser rapidíssim.

Però el millor, el millor de tot, va ser quan ja estàvem escales avall i sentim uns esgarips horribles, uns xiscles d’ultratomba. Hòstia! On és en José? Tornem a pujar els quatre escalons que ja havíem baixat i ens fotem dins el pis (la porta no ens havíem molestat a tancar-la).

Deixeu-me fer un incís: tot això heu d’entendre que va passar en pocs segons: el corrent d’aire, el portasso i la fugida. Pràcticament velocitat sobrehumana. Jo quan ho recordo ho veig en slow motion, però l’adrenalina ens va fer volar. 
Continuo.

Traiem el cap i, al capdevall del passadís, veiem l’origen dels crits: a en José, al voler fugir darrera nostre, se li ha quedat enganxada la samarreta amb el mànec de la porta. Ell, però, no ha pogut processar-ho racionalment i ha assumit que una mà invisible, EL ENTE, el manté agafat.

Mai havia vist una cara de terror tan total i genuïna, mai havia sentit ningú cridant així (bé, una vegada, a la matança del porc, però era el porc el que cridava).

Ell allà estava, amb tota la seva envergadura, les seves grenyes de heavy i movent els braços i cridant com un puto posseït. Nosaltres, és clar, ens vam començar a pixar del puto riure.

Va quedar-se blanc una bona estona, amb el cor a mil. Després vam anar a fer birres. Ningú va parlar mai més de cap presència al pis. No sé pas que se’n deu haver fet d’en José avui.

Així explicat no fa tanta rissa segurament, però jo encara em pixo quan me’n recordo. La única altra vegada que he vist una expressió de terror tan absoluta va ser un o dos anys després, quan vam arrancar el cotxe i vam accelerar amb un col·lega sobre el capó; però això és una història per un altre dia.

Freedom for Catalonia

De petit, quan els pares em carregaven al cotxe per anar a passar el dissabte o el diumenge a fora, recordo passar sempre per davant una paret pintada, a tocar de la carretera on es podia llegir «Freedom for Catalonia». Era una pintada que formava part del paisatge autonomista, l’època de Pujol i el peix al cove i la plàcida existència d’aquells que fan veure que tot va bé. L’independentisme era cosa de quatre il·luminats (o visionaris) i de freaks.

Aquest últim cap de setmana vaig veure que havien repintat un cartell a la carretera. L’han deixat tot groc, amb les quatre barres i un missatge ben gran «Freedom for Catalonia». La tornada a l’època autonomista és total, fins i tot en els eslògans.

Per poder aconseguir alliberar un país, primer cal assolir la llibertat d’un mateix. L’u d’octubre vam guanyar perquè vam decidir ser ciutadans lliures, imposar la nostra voluntat i no seguir el mandat de ningú. Tot i la resistència, tot i la por, vam triar ser lliures i orgullosos.

Des de llavors hem fracassat en tot perquè hem preferit tornar a la comoditat de les cadenes, seguir consignes dels líders, creure en les seves enganyifes, esperar miracles, intervencions exteriors i la propera jugada mestra. Hem cedit davant la por i hem quedat estupefactes davant la repressió.

L’altre dia Clara Ponsatí va dir que anàvem de farol. Això està molt bé: tot i que el gest arriba tard -si ho sabia bé que podia haver parlat quan tocava- almenys ho diu clarament, que tot va ser una enganyifa.

Mai ens han dit la veritat, mai ens l’han volguda explicar. Suposo que ells la sabien, perquè si no la sabien són uns idiotes perillosos i és preocupant que aquesta gent estigui al capdavant de res, però van preferir ocultar-la, perquè explicar-la posava en perill els seus plans, que sempre han estat els mateixos: repartir-se el pastís i remenar les cireres.

No els ha sortit bé i ara molts ho paguen. Però tot i això continuen aferrats al poc poder que encara els queda; continuen mentint. Ens parlen de la voluntat popular i de desplegar repúbliques fictícies. Tot esperant les engrunes que Madrid els llenci.

Per ser lliure cal conèixer la veritat, totes les veritats: que ens van enganyar, que nosaltres ens vam deixar enganyar gustosament, enduts potser per un entusiasme excessiu, que Catalunya és una terra colonitzada i que com a tal hi ha colons que mai seran catalans ni mai voldran cedir, que no es pot construir un estat independent al s. XXI si abans no t’has treballat alguns suports, que les estructures d’estat no n’hi ha prou amb dir que les faràs, que Espanya és un estat que defensarà la seva integritat a tota costa -d’altra manera s’enfonsaria, doncs és un estat fallit construït sobre el cadàver putrefacte d’una dictadura, unit només per la idea de la Una, Grande y Libre-, que pot haver-hi violència i morts i que hem de decidir si estem disposats a pagar aquest preu, que no serà fàcil i que l’independentisme màgic ha estat un error, que els responsables del fracàs no poden continuar liderant res. Que la victòria només pot arribar a través de nosaltres, els ciutadans, la gent.

Quan siguem lliures nosaltres, podrem fer Catalunya lliure.

«Freedom for Catalonia».

Cristalls voladors

“No sé per què em va tocar a mi. Jo era una persona normal i aquell vespre baixava per la carretera del bosc, com tantes altres vegades. Potser sí que era un xic més tard de l’habitual, una mica més fosc. Però a part d’això no hi havia res d’estrany…la mateixa pista forestal, els mateixos sorolls, el mateix cruixir de les pedretes sota les rodes del cotxe, els mateixos cants d’ocells de sempre i els mateixos avets gronxant-se d’un costat a l’altre.

He llegit molt intentant buscar una explicació, m’he aprés la narrativa clàssica: el cotxe que s’atura misteriosament, una intensa llum i després els inexplicables buits de memòria, que torna progressivament per recordar estar dins una nau i els éssers que et fan proves i et deixen amb algun missatge.

El cotxe es va aturar, sí, però no hi va haver llum intensa, ni cap nau, ni petits éssers grisos. Enlloc d’un resplendor encegador només hi havia una brillantor somorta, de tons violetes, que il·luminava el prat i el bosc tènuement. Tampoc hi havia cap disc, ni esfera, ni cilindre metàl·lic aterrat sobre l’herba del prat.

El que hi havia era aquell ésser…almenys jo el percebia com un ésser, vagament humanoide i lluminós, a la meva ment…però al mateix temps els meus ulls el que veien era aquella mena de cristall, semblant a un cristall de quars, de la mida d’un camió i superfícies polides, d’un color roig intens, pràcticament negre, flotant uns pocs metres sobre el terra. Les dues imatges es barrejaven, no sabia dir on començava una i on acabava l’altre ni quina de les dues era real -si és que alguna ho era-.

De cop en vaig ser conscient que no es sentia res, cap soroll, ni el vent, ni els ocells, ni l’aigua saltant a les pedres allà sota, a la vall. Un silenci absolut que pesava com una llosa i després, de sobte, el mal de cap. Intens i punxant, un dolor terrible que m’empenyia a llançar-me a terra i arraulir-me però a la vegada em deixava totalment paralitzat.

Va ser en aquell moment quan l’ésser va començar a allargar el seu braç cap a mi…era un braç? Veia un braç, brillant, lluminós, blanc…i a la vegada veia una ombra allargada, una forma, com un circell fet de foscor que brotava d’aquell cristall vermellós i s’atansava lentament cap a mi. Jo, immobilitzat com estava, no vaig poder fer res i finalment aquell tentacle ombrívol va arribar fins a mi.

Al principi vaig notar una punxada dins del cap, com si m’haguessin clavat una agulla fredíssima i després…després el terror…vaig notar com la pell se’m desprenia del crani i els ulls se’m fonien dins les òrbites, ofegava un crit i l’ànima em quedava nua, abandonant el meu cos. I al meu davant es desplegava la immensitat terrible del cosmos, una foscor eterna a través de la qual em movia a una velocitat impossible i petits puntets lluminosos com gotes de pluja a la matinada passaven pel meu costat convertits en fines línies brillants o passaven sense immutar-se a través meu. Després vaig començar a veure formes i colors dels quals no en coneixia el nom ni tenia paraules per descriure, que em van acompanyar fins que em vaig precipitar en una planícia que s’estenia fins a l’horitzó, per tots costats, sota un cel sense estels. Una sorra fina com el talc i de color ataronjat ho cobria tot i no hi havia plantes, ni rocs, ni muntanyes ni res que trenqués aquella planura llisa com un mirall. I després els vaig veure a ells, els cristalls voladors, flotant sobre meu. Negres, vermells, morats, blaus i d’un color groc malaltís. Suspesos en l’aire i, alguns, girant lentament sobre el seu eix. I quan els vaig veure, ells també em van veure a mi i a l’instant vaig poder notar-los dins la meva ment i vaig sentir aquell esgarip.

Quan vaig recobrar el coneixement estava assegut al terra amb l’esquena recolzada al cotxe. Sobre el prat només es podia veure la Lluna projectant ombres amb prou feines perceptibles.

Vaig entrar al cotxe, que va arrancar sense problema, i vaig baixar el més ràpid possible cap al poble. No he tornat mai a passar per la carretera del bosc ni m’he acostat mai més al prat. No sé si la meva experiència té alguna cosa a veure amb visitants d’altres planetes o altres dimensions, com diuen molts autors. No sé d’on venien, què volien ni si ens han visitat abans o altra gent ha passat pel mateix que jo. El que si sé és que siguin el que siguin i vinguin d’on vinguin no ens volen cap bé i que mai més he pogut tornar a dormir tranquil i que aquell xiscle horrible encara ressona, sempre, al meu cap”.