En Joey McCarter, Jr va aparcar el seu Packard Clipper de color beix al vell moll, al costat dels murs de maons vermells de l’antiga fàbrica dels germans Denson. A les nits era un lloc tranquil i solitari, només hi passava algun borratxo de tant en tant o alguna prostituta camí dels bars de Winthrop Hill.

A l’altra banda del riu es podia veure la Billington Steel Works, amb les xemeneies traient fum i les finestres reflectint la seva llum sobre l’aigua negra. A vegades es podia endevinar algun grup de treballadors sortint a fumar una cigarreta. Els arbres despullats de fulles i el vell pont de ferro emplenaven l’horitzó, dibuixant una estampa melancòlica, apropiada per una nit d’hivern.

Cada vespre en Joey conduïa fins allà, amb una petaca de bourbon i el seu revòlver Smith & Wesson del 38 amb la ferma intenció de suïcidar-se i acabar amb la seva miserable existència. Dia rere dia, però, el whiskey no era suficient per estovar la por que l’impedia prémer el gallet i decorar l’interior del Clipper amb el seu cervell.

S’havia convertit en una rutina: estar-se assegut al cotxe, veient córrer l’aigua, el revòlver sobre el seient del copilot i anar buidant la petaca mentre passaven les hores. Cada dia, excepte els diumenges, que dedicava a acompanyar la seva mare a missa i dinar al dinner d’en Ben Jackson.

De tant en tant un peix saltava fora l’aigua o un ós rentador corria per la riba a la cerca de refugi o de quelcom per menjar. A vegades una parella de torrats passaven fent esses i cantant. Algunes nits tornava a casa per caure sobre el llit, d’altres el despertava la sirena de canvi de torn de la Billington, a la matinada, mort de fred i amb el parabrisa glaçat.

Fos com fos, tot s’havia convertit en part de la seva quotidianitat, una cerimònia diària en honor a la solitud, la desesperació i la covardia.

Fins aquella nit.

Ja es devia haver begut mitja petaca i sostenia el revòlver amb la mà dreta, acariciant l’empunyadura de fusta. Era negra nit, la Lluna era nova i hi havia núvols baixos, per tant les úniques llums venien de l’altra riba, de la Billington, o de molt lluny darrera seu, d’algun dels pocs fanals que no estaven fosos.

A l’altre costat del riu, caminant lentament, es podien veure amb prou feines les siluetes de dos operaris que caminaven tot fumant, resseguint xino-xano el perímetre del moll 33. Darrera seu les branques dels arbres es gronxaven amb la brisa suau i, encara més al fons, el fum continuava enfilant-se cap al cel des de les xemeneies.

I, de cop, una brillantor antinatural va aparèixer sobre el riu. Un objecte gros com un remolcador oscil·lava com si fos una joguina penjada amb fils de pescar. De forma allargada i aplanada, amb superfície metàl·lica i el que semblava una petita cúpula de vidre a sobre. Desprenia una llum groguenca que projectava algunes ombres dèbils als edificis del voltant.

Els dos operaris s’ho miraven astorats, amb les cigarretes a la mà. En Joey també, des de dins el cotxe, amb el revòlver a la mà dreta i la petaca a l’esquerra.

De cop, l’objecte va quedar immòbil, suspès a l’aire, i va llançar una mena de raig de llum verda sobre els dos homes de l’altra banda del riu. Tots dos van quedar congelats, com estàtues, amb les cigarretes consumint-se i fumejant a les seves mans, però a ells no se’ls movia ni un pèl.

L’objecte va descendir fins quedar-se flotant a uns pocs centímetres del terra, sobre el moll 33. Una obertura va formar-se gradualment al lateral, com si es fongués el metall de color verd carruatge. Un cop va estar ben oberta, una rampa es va desplegar fins tocar el terra i van baixar del vehicle dos éssers humanoides, d’un color vermell malaltís. Tenien braços i cames llargs i prims, acabats en una mena de pinces i un cap punxegut d’on sobresortien tres protuberàncies curtes i còniques al lloc on hi hauria d’haver el nas i les orelles, però cap altre tret: ni boca, ni ulls, ni res més que una pell rugosa. Un d’ells portava una mena de vara metàl·lica i allargada en una de les pinces.

Un cop a terra van dirigir-se cap a les dues víctimes -que continuaven congelats- a passa lleugera, movent-se de forma irregular i amb petits salts.

Van aixecar els dos homes com si no pesessin res, com qui aixeca un paper, i els van portar dins la nau.

L’ésser que portava la vara, la va clavar a terra durant un instant, després la va tornar a aixecar i es va dirigir cap a dins, la rampa plegant-se darrera seu.

Aleshores, en silenci, tal com havia arribat, la nau es va elevar i va creuar per sobre el riu, acostant-se al Packard Clipper aparcat d’en Joey. Aquest, mogut per la força primigènia i atàvica del terror absolut, va sortir del cotxe i va trobar el valor per fer el que no havia estat capaç fins ara: disparar el revòlver. Tot i que aquest cop apuntava al cos ovalat de la nau enlloc d’apuntar al seu cap.

Bang! Va sonar el tret, fortíssim, en plena nit. A la detonació la va seguir un flash de llum intensa i groga, com si per un moment hagués sortit el Sol. Quan la foscor va restablir el seu domini la nau havia desaparegut, igual que en Joey. Petaca i revòlver inclosos.

Els dies següents els diaris parlarien de la peculiar història de dos treballadors de la Billington Steel Works, que juraven que havien estat raptats durant hores per éssers d’un altre planeta. Ningú va donar massa credibilitat a la seva història, tot i que alguns testimonis afirmaven haver vist una misteriosa llum aquella mateixa nit.

En una nota a peu de pàgina també es parlava de la desaparició d’un tal Joey McCarter, Jr, el cotxe del qual s’havia trobat prop de Winthrop Hill, però la policia no tenia cap pista.