Diumenge al capvespre, les ombres comencen a allargar-se i en Franciscu s’asseu al banc de davant de casa, mirant la carretera que travessa el poble i, bastó en ma i fent ballar un caramel de menta d’un costat a l’altre de la boca, es mira «la processó». La riuada de cotxes de barcelonins i gironins que, després d’haver passat el cap de setmana a l’Empordà, se’n tornen cap a casa.

L’Aleix s’acosta, s’asseu al costat d’en Franciscu, el saluda i es lia una cigarreta. S’ha acostumat a veure aquest espectacle cada diumenge, és un recordatori que allà al poble mai no canvia gaire res. Sí, a l’estiu i als caps de setmana la contrada s’emplena d’aquella gent, però arribat el diumenge o el final de temporada agafen i se’n van. I al poble hi queda la gent de sempre al bar i els vells asseguts als bancs.

Hi va haver un temps, no pas gaire llunyà, on ell també era com aquella gent. El poble se li va quedar petit i va marxar a buscar altres horitzons, però en va acabar cansat. De Girona, una ciutat molt maca però morta, i de Barcelona, una ciutat molt viva però que et mata per dins.

De Tarragona i de Lleida no en sabia gran cosa, només allò que sortia al TN Comarques; no hi havia estat mai ni tenia cap ganes d’anar-hi.

El cas és que, empés pels pares, va anar a estudiar, primer una carrera que -degut a una mentalitat dispersa i a un amor per els porros i la festa- no va ser capaç d’acabar amb èxit i, després, formació professional. L’etapa d’estudiar es va allargar més del compte, però vaja, amb esforç i paciència al final va aconseguir un títol de Tècnic Agrònom. Els pares haurien volgut que estudiés medecina o dret o alguna cosa de profit, però ell tenia certa afinitat per el tema del conreu.

Després va començar la fase buscar feina que, com els estudis abans, no va resultar ser massa exitosa. Finalment els pares van decidir que ja n’hi havia prou i que se n’anés a la casa del poble, a treballar el tros.

El problema és que ell no tenia cap interès en conrear el terreny familiar, que tenia una acidesa altíssima i si els seus avantpassats l’havien abandonat era precisament perquè no valia ni per prendre pel cul. A més, l’Aleix, ja tenia una font d’ingressos força estable gràcies a les drogues. S’havia convertit en un mestre del cultiu de la marihuana, li sortien uns cogollos grossos com el cap d’un subnormal, de les varietats que preferissis. Com a bonus, gràcies als contactes que havia anat fent també podia aconseguir-te haixix, farlopa, pastilles de tots colors i, fins i tot, LSD pur en forma líquida que li passava un químic que coneixia.

Però clar, això ell no ho podia explicar als seus pares, perquè els hi donaria un altre disgust i al final, la idea d’instal·lar-se a la casa del poble tampoc li desagradava massa. Un cop va veure que al terreny no hi creixia res, el pare va moure fils perquè els pagesos i bodegues de la zona li donessin feines, cosetes temporals, alguna història al laboratori…anar tirant.

Ell va aprofitar per continuar amb el tema de la distribució d’estimulants lúdics amb baixades regulars a la ciutat i també va muntar un negoci paral·lel d’ajuda i assessorament per el cultiu de marihuana, interior o exterior. Era una activitat en auge a la comarca i per un preu mòdic ell t’ho deixava en condicions òptimes.

No era una vida perfecta, però servia per anar tirant, al seu ritme, a la seva manera. I així anava fent, veure passar els cotxes al costat d’en Franciscu. Poc es pensava que aviat l’infortuni es creuaria en la seva plàcida existència.

* * *

Mentre els cotxes desfilaven AP-7 avall, a una pineda propera un rector de poble i el seu amant dominicà, aprofitant la foscor, carretejaven una sèrie de farcells embolicats amb bosses d’escombraries i cinta americana. Els havien descarregat del maleter del cotxe, que havien aparcat al marge d’un camí de terra, i ara els arrossegaven cap a la fossa sèptica de «Can Xiquet», que havia estat modificada i ampliada il·legalment i ara també acollia restes de purins.

-A veure Wilfredo -va dir el rector- antes de tirar las bolsas al pozo, abrelas, así las bacterias actuaran más rápido y van a disolverlo todo mejor.

-Seguro que esto va a salir bien, mi amor?

-Si, seguro, lo ví en un documental de la tele.

Un cop arribats al costat de la fossa, en van obrir la tapa i van començar a abocar-hi els farcells, mig esparracats. Contenien les restes d’en Sibi, un jove negre que participava en les alegres sessions de drogues i sexe del rector i en Wilfredo. Però ja se sap, tres són una multitud i en una discussió que se’n va anar de mare el pobre Sibi va acabar rebent dos trets al cap i tres al pit (la metamfetamina ja les té aquestes coses). No volgueu veure com va quedar el menjador, sobretot després que el rector i dominicà escorxessin en Sibi amb bastanta poca traça per poder desfer-se del cos. Ara només quedava el tema de la pistola, una arma detonadora modificada per mans hàbils més enllà del Bòsfor, adquirida via internet, primer per un aristòcrata amic de Corea del Nord i que després va circular per diversos amos abans d’acabar amb el capellà.

-La pistola no la tires, eh? -va advertir el rector- Que esto si que lo podrían encontrar.

-Tranquilo, se la llevaré a un amigo, el se encargará.