Poltergeist

Avui us explicaré una anècdota que a mi em fa molta rissa. Ens hem de remuntar enrere uns quants anys, posem-nos en situació: època universitària, pis d’estudiants ronyós en un edifici antic. L’edifici ho tenia tot: sostres alts, sorolls, mal aïllat, humitats, etc.

Un dia arriba un nou company de pis, un andalús (o era extremeny? No ho recordo bé). Bon jan, però una mica rarotEra així refet, sense arribar a estar gras, alt, amb grenyes i aficionat al metall. Al principi tot bé. Li direm José.

Amb el temps, però, van començar a passar coses estranyes en aquell pis. Bé, estranyes, podríem dir que eren coses més o menys normals, però l’andalús que era fan de Jiménez del Oso va començar a dir que passaven fenòmens paranormals.

Com és normal ens ho vam agafar amb escepticisme: al principi no veiem cares a les taques d’humitat (pareidolia!), ni sentíem veus, ni creiem que les baixades sobtades de temperatura eren causades per esperits, ni ens empassàvem que les coses es movien soles…

Però ell insistia, que sí, que seguríssim que la causa de tot estava al més enllà. Ho creia tan fort que ens va acabar mig convencent a tots, fins i tot gent que venia de visita (a fumar porros i beure birra) s’ho acabava creient. La xicota d’un s’ho va creure tant que ja ni volia entrar al pis, ben atemorida que estava, pobre noia.

Al final la situació es va prolongar durant dos o tres mesos fins que la paranoia es va tornar insostenible: es respirava un ambient enrarit i un aire de terror havia envaït el dia a dia. Havia arribat el moment de posar-hi remei: la solució, segons en José, era fer ESPIRITISME. Lògica aplastant.

Cal dir que es va documentar a fons llegint moltíssims números de les revistes EnigmasMás Allá i Año Cero. Va prendre la decisió de fer una sessió de ouija per comunicar-se amb la presència i mirar de treure l’entrellat de tots aquells episodis.

Pels volts de novembre va arribar la nit escollida. En José ho havia preparat tot: la taula de ouija, espelmes, deixar el terra net perquè poguéssim seure en rotllana al voltant de la taula. Hi havia moltíssima expectació, però en José va dir que allò no era un joc, que què polles ens havíem pensat, i va vetar l’assistència.

A la llista d’assistents final només hi havia un reduït grup de subnormals: els habitants del pis i una petita selecció d’amics propers i visitants habituals. La tensió era palpable i algun va decidir marxar abans del ritual. Que es van cagar, vaja.

Cap a les deu de la nit, amb tot a punt, vam començar: una barreja d’excitació, terror, escepticisme i risses contingudes. I atenció, l’increïble es torna real! El got es comença a moure!

Alguns ho miren incrèduls, altres s’han posat fortíssim al paper i estan ben atrapats, mig aguantant la respiració. El silenci era ABSOLUT, només trencat per les preguntes d’en José i el soroll del got arrossegant-se sobre el taulell de fullola.

No recordo quines respostes donava ‘l’entitat’, o si eren coherents, però sí recordo el que va passar després.

En José estava a mig fer una pregunta quan la porta es va tancar sobtadament i es va apagar el llum del passadís, l’únic que estava encès, i les espelmes.

Era un corrent d’aire, cap secret. La llum del passadís es va apagar per el cop de la porta tancant-se, passava sempre. El podies apagar picant a la paret. Tot perfectament normal.

Però mai he vist gent adulta corrent d’aquella manera i fotent uns salts de gasela per travessar mig pis sense tocar al terra. Les cares blanques, els ulls fora les òrbites i estic força segur que més d’un va tacar els calçotets. Tot va ser rapidíssim.

Però el millor, el millor de tot, va ser quan ja estàvem escales avall i sentim uns esgarips horribles, uns xiscles d’ultratomba. Hòstia! On és en José? Tornem a pujar els quatre escalons que ja havíem baixat i ens fotem dins el pis (la porta no ens havíem molestat a tancar-la).

Deixeu-me fer un incís: tot això heu d’entendre que va passar en pocs segons: el corrent d’aire, el portasso i la fugida. Pràcticament velocitat sobrehumana. Jo quan ho recordo ho veig en slow motion, però l’adrenalina ens va fer volar. 
Continuo.

Traiem el cap i, al capdevall del passadís, veiem l’origen dels crits: a en José, al voler fugir darrera nostre, se li ha quedat enganxada la samarreta amb el mànec de la porta. Ell, però, no ha pogut processar-ho racionalment i ha assumit que una mà invisible, EL ENTE, el manté agafat.

Mai havia vist una cara de terror tan total i genuïna, mai havia sentit ningú cridant així (bé, una vegada, a la matança del porc, però era el porc el que cridava).

Ell allà estava, amb tota la seva envergadura, les seves grenyes de heavy i movent els braços i cridant com un puto posseït. Nosaltres, és clar, ens vam començar a pixar del puto riure.

Va quedar-se blanc una bona estona, amb el cor a mil. Després vam anar a fer birres. Ningú va parlar mai més de cap presència al pis. No sé pas que se’n deu haver fet d’en José avui.

Així explicat no fa tanta rissa segurament, però jo encara em pixo quan me’n recordo. La única altra vegada que he vist una expressió de terror tan absoluta va ser un o dos anys després, quan vam arrancar el cotxe i vam accelerar amb un col·lega sobre el capó; però això és una història per un altre dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s