Palles (I)

Quan arribes a una gran capital, al principi, tothom et sembla molt guapo. Quina gent tant formosa i ben vestida i moderna! Ja sigui París, Berlín, Londres o Nova York.

En realitat, però, són igual de lletjos -si no més- que a tot arreu, però clar, tu que vens d’un poble (o de Barcelona) ets presa fàcil de la il·lusió del cosmopolitisme i de les capitals imperials.

Jo, una vegada, vaig anar a París per uns temes. Jo i el meu francès d’acadèmia, perfeccionat durant anys, el DELF i el DALF de l’Institut Français i la mare que els va parir. I allà vas, a petar-ho amb el teu do de llengües fins que te n’adones que efectivament, NO, quan es posen a parlar entre ells rapidet no entens una puta merda. Però vaja, això no és obstacle per demanar une bière, s’il vous plaît i un café au lait et un croissant al matí. I els pares estaran molt contents quan sàpiguen que bé que em faig entendre jo pel món i com tots els calers que s’han deixat en cursos no han estat diners llençats.

Bé, com deia. Allà estava jo, i el que passa quan vas pel món amb gent, que sempre t’acaben enredant, tu que ets tan bon minyó i sempre fas bondat, acabes a les dotze molt begut (pels que no ho sapigueu, els francesos fan horaris civilitzats i les dotze és una hora molt bona i acceptable per anar completament torrat) en un local molt modern, molt parisenc, molt francès on uns xicots d’ètnia indeterminada et serveixen pintes de cervesa a 14€. La hòstia puta. I no vulguis saber el preu dels cubates. Però és igual, perquè es pot pagar amb targeta (Hahahaha…..ai) i tu estàs de festa a París…PARÍS!! Joder, a aprofitar-ho!!

I de cop la veus a ella. Una francesa, però no la típica francesa petita, de pits discrets i faccions delicades, no, una francesa alta, ben formada…germànica. Un tros de dona. Crec que el terme tècnic, segons un amic meu, és «jamelga».

Ara us he de confessar que jo sóc una persona de tarannà tímid, tirar els trastos no ha estat mai el meu fort, però clar, et trobes allà, fa estona que has perdut el teu grup de vista, saps que hauràs d’agafar un taxi per tornar a l’hotel i la nit és jove, total que TARGET ACQUIRED i endut per la dolça follia de la intoxicació etíl·lica et llences a donar-ho tot, que sigui el que Déu vulgui.

I amb una barreja de francès i anglès passes a l’atac, a veure si hi ha sort, si et somriuen els déus i si els astres s’alineen. I ella et respon, i et diu quelcom a cau d’orella. No em pregunteu què, perquè entre que parlava ràpid en francès, el seu anglès no era gran cosa i que el txunda-txunda no et permetia sentir gaire res tampoc, doncs jo anava fent que sí amb el cap. I ella no se n’anava, i ballant ella i intentant-ho jo, anar continuant la conversa, si és que se n’hi podia dir així.

«No pot ser, nen, no sé com però ha funcionat. Anul·lant funcions superiors del pensament, passem el control a les parts baixes. Aquí manda mi polla. Passem a DEFCON 2».

I total, que a les tantes de la nit la noia va tirant cap a la sortida, amb tu al darrera, une bière, s’il vous plaît que encara tinc temps de fer l’última, i allà estem els tres davant la porta del local.

Els tres?

Sí noi, els tres, resulta que no me n’havia adonat en tota la nit però la noia estava allà amb la seva xicota. Aquesta sí, una francesa petiteta, de poc pit i faccions delicades, molt mona ella. Feien una parella curiosa.

EPIC FAIL. Ara és quan potser entendre el que m’havia estat dient aquella noia tota la nit m’hauria estalviat un ridícul colossal. Ja ho deia la mestra de francès que «on doit écouter!». Doncs toca retirada, s’ha lluitat bé, però la batalla és perduda. Però espera! Ep! Que ens vol dir alguna cosa! I en aquell moment s’obren els núvols i un raig de sol t’il·lumina en plena nit, una llàgrima solitària et recorre la galta, els àngels entonen amb les seves veus celestials un cant de glòria! Perquè potser ho aconsegueixes, sembla que només passa a les pelis, però no! Ara és l’hora de la veritat!

I la noia et fa entendre que es veu que els hi has fet gràcia, que volen que les acompanyis a casa però que «tu peux seulement être le voyeur». Durant uns segons pel cap et passa de tot i res. És una victòria? És una derrota? Ho has entès bé? Importa? No, no importa. Enfiles carrer avall i al cap d’una estona acabes en un apartament de París. Si ets pobre, un apartament a París té una sola habitació, és vell, calurós i té els sostres baixos i les escales per arribar-hi estan tortes. Importa? No, no importa.

I em sembla que aquells dues noies no eren gaire netes, perquè aquella habitació feia un xic de basarda de veure. Importa? No, no importa.

I et fan seure. I comença l’espectacle. I assegut a aquella cadira ronyosa, al cap d’una estona de mirar, m’agafo la potlla i em faig el pajote de la meva vida.

No sé, amb això potser us vull dir que un pajasa no té perquè ser necessàriament dolent.

Un pensament sobre “Palles (I)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s