“No sé per què em va tocar a mi. Jo era una persona normal i aquell vespre baixava per la carretera del bosc, com tantes altres vegades. Potser sí que era un xic més tard de l’habitual, una mica més fosc. Però a part d’això no hi havia res d’estrany…la mateixa pista forestal, els mateixos sorolls, el mateix cruixir de les pedretes sota les rodes del cotxe, els mateixos cants d’ocells de sempre i els mateixos avets gronxant-se d’un costat a l’altre.

He llegit molt intentant buscar una explicació, m’he aprés la narrativa clàssica: el cotxe que s’atura misteriosament, una intensa llum i després els inexplicables buits de memòria, que torna progressivament per recordar estar dins una nau i els éssers que et fan proves i et deixen amb algun missatge.

El cotxe es va aturar, sí, però no hi va haver llum intensa, ni cap nau, ni petits éssers grisos. Enlloc d’un resplendor encegador només hi havia una brillantor somorta, de tons violetes, que il·luminava el prat i el bosc tènuement. Tampoc hi havia cap disc, ni esfera, ni cilindre metàl·lic aterrat sobre l’herba del prat.

El que hi havia era aquell ésser…almenys jo el percebia com un ésser, vagament humanoide i lluminós, a la meva ment…però al mateix temps els meus ulls el que veien era aquella mena de cristall, semblant a un cristall de quars, de la mida d’un camió i superfícies polides, d’un color roig intens, pràcticament negre, flotant uns pocs metres sobre el terra. Les dues imatges es barrejaven, no sabia dir on començava una i on acabava l’altre ni quina de les dues era real -si és que alguna ho era-.

De cop en vaig ser conscient que no es sentia res, cap soroll, ni el vent, ni els ocells, ni l’aigua saltant a les pedres allà sota, a la vall. Un silenci absolut que pesava com una llosa i després, de sobte, el mal de cap. Intens i punxant, un dolor terrible que m’empenyia a llançar-me a terra i arraulir-me però a la vegada em deixava totalment paralitzat.

Va ser en aquell moment quan l’ésser va començar a allargar el seu braç cap a mi…era un braç? Veia un braç, brillant, lluminós, blanc…i a la vegada veia una ombra allargada, una forma, com un circell fet de foscor que brotava d’aquell cristall vermellós i s’atansava lentament cap a mi. Jo, immobilitzat com estava, no vaig poder fer res i finalment aquell tentacle ombrívol va arribar fins a mi.

Al principi vaig notar una punxada dins del cap, com si m’haguessin clavat una agulla fredíssima i després…després el terror…vaig notar com la pell se’m desprenia del crani i els ulls se’m fonien dins les òrbites, ofegava un crit i l’ànima em quedava nua, abandonant el meu cos. I al meu davant es desplegava la immensitat terrible del cosmos, una foscor eterna a través de la qual em movia a una velocitat impossible i petits puntets lluminosos com gotes de pluja a la matinada passaven pel meu costat convertits en fines línies brillants o passaven sense immutar-se a través meu. Després vaig començar a veure formes i colors dels quals no en coneixia el nom ni tenia paraules per descriure, que em van acompanyar fins que em vaig precipitar en una planícia que s’estenia fins a l’horitzó, per tots costats, sota un cel sense estels. Una sorra fina com el talc i de color ataronjat ho cobria tot i no hi havia plantes, ni rocs, ni muntanyes ni res que trenqués aquella planura llisa com un mirall. I després els vaig veure a ells, els cristalls voladors, flotant sobre meu. Negres, vermells, morats, blaus i d’un color groc malaltís. Suspesos en l’aire i, alguns, girant lentament sobre el seu eix. I quan els vaig veure, ells també em van veure a mi i a l’instant vaig poder notar-los dins la meva ment i vaig sentir aquell esgarip.

Quan vaig recobrar el coneixement estava assegut al terra amb l’esquena recolzada al cotxe. Sobre el prat només es podia veure la Lluna projectant ombres amb prou feines perceptibles.

Vaig entrar al cotxe, que va arrancar sense problema, i vaig baixar el més ràpid possible cap al poble. No he tornat mai a passar per la carretera del bosc ni m’he acostat mai més al prat. No sé si la meva experiència té alguna cosa a veure amb visitants d’altres planetes o altres dimensions, com diuen molts autors. No sé d’on venien, què volien ni si ens han visitat abans o altra gent ha passat pel mateix que jo. El que si sé és que siguin el que siguin i vinguin d’on vinguin no ens volen cap bé i que mai més he pogut tornar a dormir tranquil i que aquell xiscle horrible encara ressona, sempre, al meu cap”.