Drogas, perreo y armas de fogueo | Capítol 4: Capvespre

L’Aleix va passar pel colmado de la Dolors a comprar una dotzena d’ous, una mica de verdura, un pa de mig, un fuet i dues bosses de Doritos Tex-Mex.

Tornant cap a casa, mentre les ombres ja s’anaven allargant, va dedicar-se a mirar com les orenetes i els falciots volaven carrer amunt i avall – passant a vegades a frec del seu cap – afartant-se de mosquits.

S’hi estava bé al poble ara que s’acabava la temporada alta; el temps hi passava lent, tot agafava un ritme diferent, de cert endormiscament.

L’Aleix va deixar-se caure al sofà del saló, un sofà vell, de pell, cobert amb una manta de ganxet, de quadres de colors, que havia fet l’àvia fa un munt d’anys però que encara conservava un tacte agradable. Va encendre la televisió i va deixar qualsevol canal que anés sonant de fons. Per la finestra mig oberta encara es sentia xisclar les orenetes. Aviat tot quedaria en penombra, a mesura que el fil de llum de sol que entrava per la finestra s’anés estirant fins tocar allà on la volta del sostre s’ajuntava amb el mur de pedra.

L’Aleix va procedir a treure els papers i el grinder de la butxaca i la capseta de rodets de foto on guardava una mica de Northern Lights. Amb una traça que només la pràctica et dona va liar-se un porro llarg, d’una construcció perfecta, amb boquilla de cartró. El va encendre i va fer dues calades llargues, profundes.

Va apartar restes de cendra, capses buides de cigarretes i llaunes buides de cervesa de la tauleta i va agafar una revista vella que hi havia sota. Va anar passant pàgines, amb la mirada una mica perduda, mentre pensava en les seves merdes.

Al cap d’una estona va deixar la revista a terra, va jaure al sofà, deixant la cama esquerra a terra i la dreta sobre el reposabraços i va fer una altra calada, llarguíssima i pausada.

Després va deixar el porro al cendrer. Allà, mentre l’Aleix s’adormia i queia en un somni estrany, el porro es va anar consumint poc a poc, mentre el fum anava pujant i feia giragonses al voltant de la làmpada del sostre. Es va consumir completament, ell solet, prova claríssima de la magnífica construcció. Artesania.

A l’Aleix el va despertar el telèfon. A fora ja s’havia fet fosc. Va mirar la pantalla esquerdada per veure qui trucara, era en Pep, un bon amic; un dels pocs amb qui tenia contacte semi-freqüent.

Va despenjar:

– Si?

– Aleix, tet, ets a casa?

– Sí, per què.

– Escolta, no t’espantis, però corre la veu que et busquen.

L’Aleix no entenia res, però a la veu d’en Pep s’hi podia notar certa urgència, no era habitual.

– Què cony vols dir que em busquen, qui?

– El moro i el gitano, tots dos. O un dels dos, no sé ben bé, que es veu que es diu que els has fotut el pal i et volen matar.

– Com? – l’Aleix se’n feia creus, ara sí que no entenia res de res- Però què passa?

– Que es veu que la policia els ha trobat les plantacions i es pensen que és cosa teva, no sé, però jo de tu m’amagaria o algo.

L’Aleix va penjar el telèfon, encara no entenia res, però s’estava posant molt nerviós i una suor freda li començava a regalimar aixelles i front avall.

Què polles volia dir que la policia els havia trobat les plantacions? A tots dos? Què estava passant? I què hi tenia a veure ell?

No tenia respostes, només una sensació que l’anava devorant, pujant per l’espinada i clavant-se-li al cervell: PERILL. DANGER. CORRE.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s