Arriba un moment en la vida de tot onanista on és comença a buscar elements d’inspiració per l’acte masturbatori. Això sol passar durant l’etapa escolar.

Ara ho deuen tenir molt fàcil, amb tot un món de porno a dos clicks de distància, però abans no era tan senzill.
Recordo, en el meu cas, com hi havia dues vies per aconseguir porno: la gent que tenia germans grans i, per tant, accès a la seva biblioteca de pornografia impresa i/o audiovisual o la via més arriscada i aventurera, anar a comprar-lo o robar-lo tu mateix.

Aconseguir el material per préstec em porta records entranyables de tràfic de revistes, curosament amagades entre llibres o dins de carpetes, intercanvis a l’hora del pati o en un racó acabades les classes, sempre xiuxiuejant, no fos que algú intervingués.
Playboy, Hustler, Private, Pirate, Ébano…paper satinat, pàgines enganxades o amb taques sospitoses…porta al meravellós món del sexe.
I els vídeos? Ja fos material grabat del plus o original, se solia reservar per ocasions especials. “Deixa’m el vídeo aquell, que aquest cap de setmana estaré sol a casa”. I et mataves a palles. El vídeo, al ser menys accessible, tenia un component de palla premium.
També recordo la gent amb gustos més peculiars, innovadors que s’auto-estimulaven amb hentai. Mirats amb recel per alguns, tractats de frikis i de malalts per altres. A ells no els feia vergonya, se la pelaven amb dibuixos i ben fet que feien.

Després hi havia el tema d’anar-ho a comprar. Alguns ho tenien fàcil, per exemple en “Tato”, un nano que tot i tenir 13 anys semblava un gitano de 18 anys, bigoti inclòs. Els botiguers no dubtaven en vendre-li pornografia.
Altres, sense ni un borrissol de pèl a la cara i complexió de nen de postguerra, ho tenien més difícil. Impossible amb alguns estanquers. Al final, però, si anaves amb decisió i convenciment, t’ho venien. Però quines tardes que passàvem esperant a tenir la llibreria buida per poder efectuar la compra furtivament i quines risses que feiem quan el pobre desgraciat que havia entrat es trobava que, de cop, entraven cinc persones darrera seu.

Més endavant, arribada ja la pre-adolescència, en algunes ocasions vam arribar a furtar el material. Recordem, anàvem més sortits que uns monos i no hi havia internet, feia falta material per la palla i no sempre hi havia capital per adquirir-ho honradament. Tot es planificava al detall: el moment d’entrar a l’estanc, com s’havia de disposar cada un, qui compraria l’Sport per desviar l’atenció del venedor, qui s’amagaria la revista sota la camisa, qui es col·locaria en el punt perfecte per restar visibilitat…no sempre s’assolia l’èxit, però he de dir que jo me’n vaig sortir prou bé les poques vegades que vaig delinquir.

Arribada certa edat, ja començaves a procurar-te el material per tu mateix i el grup esdevenia més secundari. La palla i la parafernalia que l’envoltava ja no era un assumpte que es discutís tan obertament i amb aquella joie de vivre.

Un dels últims records que tinc de l’onanisme a l’escola és ja de ben entrada la secundaria. Certa noia, repetidora i posseïdora de grans mamelles, més espavilada que la resta, s’oferia a fer palles als nois per vint duros, a l’hora del pati, aprofitant que la gent sortia i les classes quedaven desertes. A vegades en grup. Amb l’entrada de l’euro el preu de la palla va passar de cent pessetes a un euro, d’un any per l’altre.

No sé, amb tot això el que us vull dir és que amb l’euro ens van ben cardar i que el sexe a canvi de diners, si les dues parts ho fan lliurement, potser no té res de dolent.