Anal

Un dia, llegint merdes per internet vaig trobar una review d’un estimulador prostàtic: l’Aneros Helix Syn. Aquest objecte:

71odBX9V0DL._SY550_.jpg

El deixaven pels núvols. Em va picar la curiositat i vaig llegir una mica més. A tot arreu en parlaven amb gran entusiasme. «Bueno, no serà per tant» vaig pensar, però vaig continuar llegint. Que si multi-orgasme masculí, que si punt G, que si sensacions tan extremes que has d’estar fent alguna altra cosa perquè si no t’escorres en segons…caram.

A mi una vegada m’havien posat un dit pel cul mentre me la xuclaven i no em va agradar massa. Però es clar, tota aquella gent aficionada a introduir-se coses pel recte juraven que les experiències que es podien viure amb el giny en qüestió eren una cosa d’un altre món.

Un altre dia podem parlar de què merdes faig llegint segons quines pàgines web i si intento compensar alguna mena de carència emocional amb un amor desaforat per el sexe i la pornografia, però això ara no toca. El cas és que tot allò em va picar la curiositat. Jo sóc heterosexual (cosa que, crec, a aquestes alçades no caldria remarcar quan es parla d’introduir-se objectes a cavitats, però bueno) però sempre he estat obert a, sense passar certes línies, experimentar tant com calgui. Però això era un altre nivell. Vaig estar dubtant una estona però vaig pensar que hem vingut a jugar i que si al final no d’allò doncs ja el podria aprofitar la meva parella. Click i comprat.

Quan va arribar i el vaig tenir a les mans el primer que em va sorprendre va ser que el recobriment de silicona que jo esperava que fos una cosa toveta que es prestés a una inserció còmode i sense traumes no era GENS tou. També em va sorprendre la mida, era petit però més gruixut del que m’esperava. «Has cagat coses molt més gruixudes que això» va comentar, molt encertadament, la meva parella. I cony, tenia tota la raó, però tampoc no em va tranquil·litzar massa. Ho vaig aparcar fins que arribés un dia on la situació es prestés a tal.

Arribada la hora, però, no les tenia totes. «Recorda els multi-orgasmes! El plaer intens i incomparable!» em deia el meu cervell i bé, finalment em vaig atrevir. THIS IS WHERE THE MAGIC HAPPENS.

Us estalviaré detalls, però ni magic ni merdes; va resultar que, com tots els productes que ens ven el vil capitalisme, no va estar a l’alçada de les expectatives. La sensació era la de tenir alguna cosa al cul, ni més ni menys. No molestava, tampoc estava experimentat cap mena d’èxtasi. Vaja. Vaig decidir continuar cardant i arribar a l’orgasme de la manera convencional i després em vaig retirar aquell tros de plàstic i silicona de l’ojete.

Després, se’m va donar buscar per internet a veure què polles havia fallat. Com podia distar tant la meva experiència del que tothom explicava. Per sorpresa meva vaig descobrir que a la web de la mateixa marca tenien uns fòrums plens de senyors aficionats a la estimulació per via anal i molts altres que, com jo, anaven perduts. El meu predicament, efectivament, semblava ser força comú. Els usuaris, però, tenien un munt de guies i manuals escrits per als que s’iniciaven. Va resultar que es veu que era perfectament normal no experimentar massa res les primeres vegades perquè estem acostumats a la estimulació de la potlla i l’orgasme prostàtic és diferent. Recomanaven múltiples sessions d’almenys una hora, fetes amb tranquil·litat i sense destorbs de cap mena, relaxant-se molt i aprofundint en les sensacions poc a poc. Talment com una classe de ioga.

No se vosaltres, però jo, amb la vida que porto, no tinc temps per dedicar almenys una hora setmanal durant mesos a despullar-me, lubricar un estimulador, posar-me’l a l’anus i dedicar-me a buscar alguna mena d’il·luminació anal. Segur que hi ha gent que aquests trastos els produeixen un plaer extra-dimensional i quasi místic, però fa molta pinta que jo no sóc el públic objectiu. Hauré de continuar buscant el plaer amb l’alcohol, la teca, les drogues i el sexe semi-convencional.

En fi, tot això era per dir-vos que mireu bé les instruccions abans de comprar qualsevol merda per internet i que venc un estimulador prostàtic Aneros Helix Syn amb molt poc ús, com nou.

Poltergeist

Avui us explicaré una anècdota que a mi em fa molta rissa. Ens hem de remuntar enrere uns quants anys, posem-nos en situació: època universitària, pis d’estudiants ronyós en un edifici antic. L’edifici ho tenia tot: sostres alts, sorolls, mal aïllat, humitats, etc.

Un dia arriba un nou company de pis, un andalús (o era extremeny? No ho recordo bé). Bon jan, però una mica rarotEra així refet, sense arribar a estar gras, alt, amb grenyes i aficionat al metall. Al principi tot bé. Li direm José.

Amb el temps, però, van començar a passar coses estranyes en aquell pis. Bé, estranyes, podríem dir que eren coses més o menys normals, però l’andalús que era fan de Jiménez del Oso va començar a dir que passaven fenòmens paranormals.

Com és normal ens ho vam agafar amb escepticisme: al principi no veiem cares a les taques d’humitat (pareidolia!), ni sentíem veus, ni creiem que les baixades sobtades de temperatura eren causades per esperits, ni ens empassàvem que les coses es movien soles…

Però ell insistia, que sí, que seguríssim que la causa de tot estava al més enllà. Ho creia tan fort que ens va acabar mig convencent a tots, fins i tot gent que venia de visita (a fumar porros i beure birra) s’ho acabava creient. La xicota d’un s’ho va creure tant que ja ni volia entrar al pis, ben atemorida que estava, pobre noia.

Al final la situació es va prolongar durant dos o tres mesos fins que la paranoia es va tornar insostenible: es respirava un ambient enrarit i un aire de terror havia envaït el dia a dia. Havia arribat el moment de posar-hi remei: la solució, segons en José, era fer ESPIRITISME. Lògica aplastant.

Cal dir que es va documentar a fons llegint moltíssims números de les revistes EnigmasMás Allá i Año Cero. Va prendre la decisió de fer una sessió de ouija per comunicar-se amb la presència i mirar de treure l’entrellat de tots aquells episodis.

Pels volts de novembre va arribar la nit escollida. En José ho havia preparat tot: la taula de ouija, espelmes, deixar el terra net perquè poguéssim seure en rotllana al voltant de la taula. Hi havia moltíssima expectació, però en José va dir que allò no era un joc, que què polles ens havíem pensat, i va vetar l’assistència.

A la llista d’assistents final només hi havia un reduït grup de subnormals: els habitants del pis i una petita selecció d’amics propers i visitants habituals. La tensió era palpable i algun va decidir marxar abans del ritual. Que es van cagar, vaja.

Cap a les deu de la nit, amb tot a punt, vam començar: una barreja d’excitació, terror, escepticisme i risses contingudes. I atenció, l’increïble es torna real! El got es comença a moure!

Alguns ho miren incrèduls, altres s’han posat fortíssim al paper i estan ben atrapats, mig aguantant la respiració. El silenci era ABSOLUT, només trencat per les preguntes d’en José i el soroll del got arrossegant-se sobre el taulell de fullola.

No recordo quines respostes donava ‘l’entitat’, o si eren coherents, però sí recordo el que va passar després.

En José estava a mig fer una pregunta quan la porta es va tancar sobtadament i es va apagar el llum del passadís, l’únic que estava encès, i les espelmes.

Era un corrent d’aire, cap secret. La llum del passadís es va apagar per el cop de la porta tancant-se, passava sempre. El podies apagar picant a la paret. Tot perfectament normal.

Però mai he vist gent adulta corrent d’aquella manera i fotent uns salts de gasela per travessar mig pis sense tocar al terra. Les cares blanques, els ulls fora les òrbites i estic força segur que més d’un va tacar els calçotets. Tot va ser rapidíssim.

Però el millor, el millor de tot, va ser quan ja estàvem escales avall i sentim uns esgarips horribles, uns xiscles d’ultratomba. Hòstia! On és en José? Tornem a pujar els quatre escalons que ja havíem baixat i ens fotem dins el pis (la porta no ens havíem molestat a tancar-la).

Deixeu-me fer un incís: tot això heu d’entendre que va passar en pocs segons: el corrent d’aire, el portasso i la fugida. Pràcticament velocitat sobrehumana. Jo quan ho recordo ho veig en slow motion, però l’adrenalina ens va fer volar. 
Continuo.

Traiem el cap i, al capdevall del passadís, veiem l’origen dels crits: a en José, al voler fugir darrera nostre, se li ha quedat enganxada la samarreta amb el mànec de la porta. Ell, però, no ha pogut processar-ho racionalment i ha assumit que una mà invisible, EL ENTE, el manté agafat.

Mai havia vist una cara de terror tan total i genuïna, mai havia sentit ningú cridant així (bé, una vegada, a la matança del porc, però era el porc el que cridava).

Ell allà estava, amb tota la seva envergadura, les seves grenyes de heavy i movent els braços i cridant com un puto posseït. Nosaltres, és clar, ens vam començar a pixar del puto riure.

Va quedar-se blanc una bona estona, amb el cor a mil. Després vam anar a fer birres. Ningú va parlar mai més de cap presència al pis. No sé pas que se’n deu haver fet d’en José avui.

Així explicat no fa tanta rissa segurament, però jo encara em pixo quan me’n recordo. La única altra vegada que he vist una expressió de terror tan absoluta va ser un o dos anys després, quan vam arrancar el cotxe i vam accelerar amb un col·lega sobre el capó; però això és una història per un altre dia.

Freedom for Catalonia

De petit, quan els pares em carregaven al cotxe per anar a passar el dissabte o el diumenge a fora, recordo passar sempre per davant una paret pintada, a tocar de la carretera on es podia llegir «Freedom for Catalonia». Era una pintada que formava part del paisatge autonomista, l’època de Pujol i el peix al cove i la plàcida existència d’aquells que fan veure que tot va bé. L’independentisme era cosa de quatre il·luminats (o visionaris) i de freaks.

Aquest últim cap de setmana vaig veure que havien repintat un cartell a la carretera. L’han deixat tot groc, amb les quatre barres i un missatge ben gran «Freedom for Catalonia». La tornada a l’època autonomista és total, fins i tot en els eslògans.

Per poder aconseguir alliberar un país, primer cal assolir la llibertat d’un mateix. L’u d’octubre vam guanyar perquè vam decidir ser ciutadans lliures, imposar la nostra voluntat i no seguir el mandat de ningú. Tot i la resistència, tot i la por, vam triar ser lliures i orgullosos.

Des de llavors hem fracassat en tot perquè hem preferit tornar a la comoditat de les cadenes, seguir consignes dels líders, creure en les seves enganyifes, esperar miracles, intervencions exteriors i la propera jugada mestra. Hem cedit davant la por i hem quedat estupefactes davant la repressió.

L’altre dia Clara Ponsatí va dir que anàvem de farol. Això està molt bé: tot i que el gest arriba tard -si ho sabia bé que podia haver parlat quan tocava- almenys ho diu clarament, que tot va ser una enganyifa.

Mai ens han dit la veritat, mai ens l’han volguda explicar. Suposo que ells la sabien, perquè si no la sabien són uns idiotes perillosos i és preocupant que aquesta gent estigui al capdavant de res, però van preferir ocultar-la, perquè explicar-la posava en perill els seus plans, que sempre han estat els mateixos: repartir-se el pastís i remenar les cireres.

No els ha sortit bé i ara molts ho paguen. Però tot i això continuen aferrats al poc poder que encara els queda; continuen mentint. Ens parlen de la voluntat popular i de desplegar repúbliques fictícies. Tot esperant les engrunes que Madrid els llenci.

Per ser lliure cal conèixer la veritat, totes les veritats: que ens van enganyar, que nosaltres ens vam deixar enganyar gustosament, enduts potser per un entusiasme excessiu, que Catalunya és una terra colonitzada i que com a tal hi ha colons que mai seran catalans ni mai voldran cedir, que no es pot construir un estat independent al s. XXI si abans no t’has treballat alguns suports, que les estructures d’estat no n’hi ha prou amb dir que les faràs, que Espanya és un estat que defensarà la seva integritat a tota costa -d’altra manera s’enfonsaria, doncs és un estat fallit construït sobre el cadàver putrefacte d’una dictadura, unit només per la idea de la Una, Grande y Libre-, que pot haver-hi violència i morts i que hem de decidir si estem disposats a pagar aquest preu, que no serà fàcil i que l’independentisme màgic ha estat un error, que els responsables del fracàs no poden continuar liderant res. Que la victòria només pot arribar a través de nosaltres, els ciutadans, la gent.

Quan siguem lliures nosaltres, podrem fer Catalunya lliure.

«Freedom for Catalonia».

Cristalls voladors

“No sé per què em va tocar a mi. Jo era una persona normal i aquell vespre baixava per la carretera del bosc, com tantes altres vegades. Potser sí que era un xic més tard de l’habitual, una mica més fosc. Però a part d’això no hi havia res d’estrany…la mateixa pista forestal, els mateixos sorolls, el mateix cruixir de les pedretes sota les rodes del cotxe, els mateixos cants d’ocells de sempre i els mateixos avets gronxant-se d’un costat a l’altre.

He llegit molt intentant buscar una explicació, m’he aprés la narrativa clàssica: el cotxe que s’atura misteriosament, una intensa llum i després els inexplicables buits de memòria, que torna progressivament per recordar estar dins una nau i els éssers que et fan proves i et deixen amb algun missatge.

El cotxe es va aturar, sí, però no hi va haver llum intensa, ni cap nau, ni petits éssers grisos. Enlloc d’un resplendor encegador només hi havia una brillantor somorta, de tons violetes, que il·luminava el prat i el bosc tènuement. Tampoc hi havia cap disc, ni esfera, ni cilindre metàl·lic aterrat sobre l’herba del prat.

El que hi havia era aquell ésser…almenys jo el percebia com un ésser, vagament humanoide i lluminós, a la meva ment…però al mateix temps els meus ulls el que veien era aquella mena de cristall, semblant a un cristall de quars, de la mida d’un camió i superfícies polides, d’un color roig intens, pràcticament negre, flotant uns pocs metres sobre el terra. Les dues imatges es barrejaven, no sabia dir on començava una i on acabava l’altre ni quina de les dues era real -si és que alguna ho era-.

De cop en vaig ser conscient que no es sentia res, cap soroll, ni el vent, ni els ocells, ni l’aigua saltant a les pedres allà sota, a la vall. Un silenci absolut que pesava com una llosa i després, de sobte, el mal de cap. Intens i punxant, un dolor terrible que m’empenyia a llançar-me a terra i arraulir-me però a la vegada em deixava totalment paralitzat.

Va ser en aquell moment quan l’ésser va començar a allargar el seu braç cap a mi…era un braç? Veia un braç, brillant, lluminós, blanc…i a la vegada veia una ombra allargada, una forma, com un circell fet de foscor que brotava d’aquell cristall vermellós i s’atansava lentament cap a mi. Jo, immobilitzat com estava, no vaig poder fer res i finalment aquell tentacle ombrívol va arribar fins a mi.

Al principi vaig notar una punxada dins del cap, com si m’haguessin clavat una agulla fredíssima i després…després el terror…vaig notar com la pell se’m desprenia del crani i els ulls se’m fonien dins les òrbites, ofegava un crit i l’ànima em quedava nua, abandonant el meu cos. I al meu davant es desplegava la immensitat terrible del cosmos, una foscor eterna a través de la qual em movia a una velocitat impossible i petits puntets lluminosos com gotes de pluja a la matinada passaven pel meu costat convertits en fines línies brillants o passaven sense immutar-se a través meu. Després vaig començar a veure formes i colors dels quals no en coneixia el nom ni tenia paraules per descriure, que em van acompanyar fins que em vaig precipitar en una planícia que s’estenia fins a l’horitzó, per tots costats, sota un cel sense estels. Una sorra fina com el talc i de color ataronjat ho cobria tot i no hi havia plantes, ni rocs, ni muntanyes ni res que trenqués aquella planura llisa com un mirall. I després els vaig veure a ells, els cristalls voladors, flotant sobre meu. Negres, vermells, morats, blaus i d’un color groc malaltís. Suspesos en l’aire i, alguns, girant lentament sobre el seu eix. I quan els vaig veure, ells també em van veure a mi i a l’instant vaig poder notar-los dins la meva ment i vaig sentir aquell esgarip.

Quan vaig recobrar el coneixement estava assegut al terra amb l’esquena recolzada al cotxe. Sobre el prat només es podia veure la Lluna projectant ombres amb prou feines perceptibles.

Vaig entrar al cotxe, que va arrancar sense problema, i vaig baixar el més ràpid possible cap al poble. No he tornat mai a passar per la carretera del bosc ni m’he acostat mai més al prat. No sé si la meva experiència té alguna cosa a veure amb visitants d’altres planetes o altres dimensions, com diuen molts autors. No sé d’on venien, què volien ni si ens han visitat abans o altra gent ha passat pel mateix que jo. El que si sé és que siguin el que siguin i vinguin d’on vinguin no ens volen cap bé i que mai més he pogut tornar a dormir tranquil i que aquell xiscle horrible encara ressona, sempre, al meu cap”.

Procés

No sé si és només el Procés™ que m’ha tret les ganes d’escriure o són altres coses. En part això ja venia d’abans, però sí que és cert que especialment des de l’u d’octubre no tinc massa ganes d’escriure al blog.

La idea era posar aquí qualsevol merda massa llarga per Twitter, tal com rajava, però nais, entre una cosa i altra: que si Twitter ara té 280 caràcters -quina puta gràcia-, que si tot ho monopolitza el tema nacional, que si em surt la feina per les orelles…

En fi, que ja tornarà, perquè tot torna, i he d’acabar com a mínim el tema de Drogas, Perreo y Armas de Fogueo, però tu, això és com fer caca, si no surt no cal forçar-ho que et pots rebentar una vena i després tot són corredisses i disgustos.

Puta Espanya.

Volar

El rostre de l’àvia es va il·luminar quan va obrir el regal de Nadal i va veure que es tractava d’un bitllet d’avió per volar cap a Nova York, i amb tota -bé, pràcticament tota- la família acompanyant-la!

Ja feia dos anys que el iaio ens havia deixat i l’àvia estava moixa, tot i que la visitàvem sempre que podíem, la casa se li feia gran. Entre tots vam decidir donar-li la sorpresa i li va encantar. Ella, que el viatge més llunyà que havia fet havia estat a Terol. A tots ens va caure la llagrimeta al veure com de contenta n’estava. I a tots ens feia il·lusió marxar una setmana junts a Nova York.

Finalment, a l’abril va arribar el dia i vam fer tots cap a Barcelona, amb un minibús! Després de passar atrafegats els controls i de patir per arribar a temps, tot va anar bé, tot i que pràcticament perdem els petits de casa a la terminal, quina gentada!

L’àvia es va asseure al costat de la finestra, hauríeu d’haver vist com d’emocionada estava, semblava una criatura petita! Tot i que va confessar que estava una mica nerviosa, no havia volat mai i no ho veia pas clar això d’estar-se tantes hores en un avió. Es va atabalar una mica quan l’avió s’anava a enlairar, amb el soroll i aquella embranzida que fa, ben aferrada al reposabraços i al braç de l’oncle Josep, però un cop a l’aire se li va passar i va començar a repassar les guies de viatge que portava a la bossa i que ja s’havia llegit i rellegit mil vegades.

Anava repetint tots els llocs que visitaríem: «Nen, hem d’agafar un carro de cavalls d’aquells del Central Park, i vull anar a veure un musical -o dos!- i també el Museu d’Art Contemporani…»

«Sí mare, no patiu -deia l’oncle Josep- amb una setmana tindrem temps de veure-ho tot, això rai!»

Al cap d’unes hores, i aprofitant la fosca, mig encisats per el soroll monòton dels turboreactors, vam quedar tots endormiscats -o completament dormint i roncant- somiant en les aventures que ens esperaven a Amèrica.

Va ser un soroll fort i sec el que va trencar l’encanteri. Tot l’avió va alçar el cap amb cares de sorpresa i preocupació. Ningú sabia ben bé què havia provocat el soroll i l’avió semblava que continuava volant amb normalitat, però poc a poc el soroll monòton dels motors va començar a sonar irregular i molt més fort del que ho havia fet fins ara. Es van encendre els llums indicant que calia cordar-se els cinturons.

Tot i això, dos minuts després, les expressions nervioses dels passatges, al veure que no passava res, van tornar a la normalitat i la majoria va tornar a acotar el cap per recuperar el son.

Fins que va arribar la segona batzegada, aquesta sí que es va notar, semblava venir del costat dret de l’avió, va sonar com un petard fort, una explosió seca i curta, seguida d’un soroll metàl·lic, com una gratamenta, com quan ratlles el cotxe amb la columna del pàrquing.

Ara sí, les cares de la gent ja eren de clara preocupació, miraven al voltant i els uns als altres, se sentia algun crit al final de la cabina, una criatura plorava a les files del davant. L’àvia ens mirava amb desconcert.

Va ser llavors quan va arribar la tercera sacsejada: un soroll fortíssim, com un tro, seguit d’una explosió que va il·luminar l’exterior de l’avió i, immediatament, fragments de metall van travessar la cabina d’un costat a l’altre, fracturant el fuselatge i partint en dos, de camí, uns quants viatgers, com l’oncle Joaquim.

El sotrac va llençar els pobres desgraciats que no anaven lligats contra el sostre de la cabina, fent saltar en el procès ulleres, rellotges, sabates, tauletes, telèfons i una quantitat gens menyspreable de dents i queixals.

Els crits es van accentuar quan la cabina va quedar a les fosques i aquelles màscares d’oxigen van caure del sostre, tot mentre un sorollet com d’alarma s’anava escoltant «pim-pim-pim» i el brunzit colossal de l’aire escapant per les esquerdes ho saturava tot. L’àvia, que havia perdut la dentadura amb el bot sobtat de l’avió, però que portava el cinturó cordat mirava al voltant amb els ulls ben oberts i una expressió de terror que, sense dents, resultava francament divertida. Coses de la situació, hi ha gent que li agafa per plorar o resar i a altres ens agafa per riure.

Feia fred, i la veritat és que no vam tenir temps de pensar massa res abans que l’avió impactés contra la superfície de l’Atlàntic i és fes miques. El pilot va intentar dir alguna cosa a través del sistema de comunicació, però no vam entendre res. I la veritat és que tampoc hauria servit de gran cosa, diuen que els avions poden amarar si és necessari però la veritat és que si l’aeronau on viatges ,va a pinyar-se-la, l’únic que et pot salvar son els amorosos braços de Déu o d’algun arcàngel.

Els mitjans parlarien de fallada mecànica catastròfica i dirien que l’avió havia passat totes les revisions, però que s’està investigant i que més endavant ja se sabrien els resultats i que ajudaria molt si es trobava la caixa negra.

Volar, quina merda, amb la il·lusió que li feia a l’àvia.

Humor

Xistes de polles. Existeix alguna forma d’humor més refinada?

“Fill de puta -estareu pensant-, si és la forma d’humor més bàsica i grollera. L’humor de polles, culs i secrecions corporals!”.

Però us equivoqueu. És bàsic, sí, però és un art refinat al llarg de milers d’anys. Milions d’anys, m’atreviria a dir.

Els romans ja guixaven bromes de titoles pels puestos, els egipcis tenen el mite d’Osiris que és un acudit de polles convertit en mitologia, els monjos medievals trencaven la monotonia dibuixant gent fent el molinillo als marges dels manuscrits. No hi ha res més graciós que un nardo en el context apropiat.

Tot això era per dir que l’altre dia un servidor es trobava amb el Photoshop (bueno, el GIMP, que és lo mateix però gratis), intentant fer una broma gràfica. Quelcom graciosíssim, em partia. Es tractava d’un drakkar, un vaixell víking, amb una tripulació formada per polles.

Al peu de foto es llegiria “ESCANDI – NABOS”.

Ja ho veieu amics, al nivell del Roto o del Jueves.

Vaig procedir com sempre que intento fer alguna merda d’aquestes: robant les imatges a internet. Pel tema del barco va ser prou ràpid i fàcil el tema. Però ai, les polles.

Hom podria pensar que trobar fotos de polles a internet hauria de ser fàcil. Semblaria que fins i tot t’assalten amb fotos de pardalets quan no les demanes. Però quan les busques expressament la cosa canvia. Jo volia membres erectes, formosos, que pogués retallar i estiguessin turgents a coberta. Però internet està ple de fotos de penis pansits, torts, mal-formats o malalts. Quina estona tan divertida que vaig passar.

Va ser després de molts minuts quan vaig decidir buscar imatges de consoladors. Encert total. Realistes, en posició de màxima erecció i sense erupcions cutànies ni lesions infectades. Me’n vaig baixar unes quantes i vaig posar-me mans a l’obra.

Va ser en aquell moment quan em van enganxar amb la pantalla del PC farcida a rebentar amb fotos de pollots de goma (o silicona mèdica, molt realista) i em vaig trobar en l’avinentesa d’haver d’explicar el perquè d’aquell collage de membres virils i per què l’historial de cerca estava ple de “dicks”, “penis” o “dildos”.

Potser dins el meu cap tot allò tenia molt de sentit i feia molta gràcia, però als meus interlocutors no els n’hi feia tanta.

L’humor és una tasca noble però plena d’entrebancs i dificultats.

A mi em fa rissa. Escandi-nabos. Hehehe.