Conec una parella jove, casats, amb feines mitjanament decents, classe mitjana sense penúries econòmiques, amics, etc. Una vida ben normal.

Excepte pel fet que ella no permet al seu marit fer-se palles.

“Amb mi ja en tens prou” li diu, interpretant l’acte masturbatori com una mena d’infidelitat.
No estem parlant d’una noia criada a l’antiga, que pensi que pelar-se-la com un mono et provoca ceguera, no, una noia jove amb una educació normal.

Ell, evidentment, se la pela. Però no pot fer-ho tranquil, s’ha de fer les palles furtivament, com qui descobreix per primera vegada els plaers de tocar-se i va fent d’amagat.

Com suposo que us podeu imaginar, tot això de remenar-se l’ocellet no és l’únic. Ell s’ha convertit en un autèntic calçonassos, que ha dimitit de prendre decisions per ell mateix i ha quedat completament doblegat davant la seva parella: tot i tenir el seu propi sou no pot prendre decisions com comprar-se una PS4 sense abans obtenir la benedicció d’ella, ha abandonat els seus costums d’oci per canviar-los per d’altres “acceptables” (s’han acabat les borratxeres, ara només sopars de parelles)…en definitiva són aquell tipus de gent que a la foto de perfil de Facebook han de sortir tots dos, NO FOS CAS.

Mireu, de calçonassos n’hi ha hagut sempre i és tan culpa d’ells com d’elles, ja que tot sovint que són homes que només busquen algú que netegi la casa i faci el menjar i ells no pensar massa, així que ja els hi va bé que els hi diguin què han de fer, com feia la mama.

El que em pregunto és què passaria si a ell se li acudís (Déu no ho vulgui) dir-li a ella que no es toqui, que ja n’hauria de tenir prou amb ell.
Seria un micromasclisme? O potser macromasclisme? L’heteropatriarcat imposant el seu jou?
Jo és que aquesta “igualtat” així no l’entenc. Llavors passa el què passa i el noi se’n va de putes i algun dia li encomana una cosa lletja a la dona i ja la tenim liada.

No sé, a mi em preocupa que passin aquestes coses en una parella al 2015 (no són els únics que conec), perquè després aquesta gent té fills i pobres criatures, quina educació han de rebre amb aquest panorama a casa…

En definitiva, si algú us estima de veritat us deixarà que us feu tantes palles com volgueu -sempre que no us les feu en públic, llavors potser que us doni un toc d’atenció-, fins hi tot us animarà a fer-ho o ho fareu mirant-vos l’un a l’altre.