La gent del cim

Jo crec en els fenòmens paranormals, però no és una creença cega, hi crec perquè els he viscut. Concretament he tingut encontres amb el que jo anomeno «la gent del cim». Us explico.

Sempre he estat molt d’anar a muntanya, sobretot abans, en una època sense kilianjornets, quan la gent s’agafava la vida amb més calma i sabia perfectament on era el límit (i per tant hi havia menys rescats amb helicòpter). Solíem muntar escapades en grups reduïts i amb calma, amb molta calma. Ho fèiem perquè ens agradava i per fugir del mundanal ruido, no perquè tinguéssim pressa d’arribar enlloc ni de superar cap marca personal (spoiler: per més rècords de velocitat que supereu, la mort us atraparà igual).

Tot i això, ens equipàvem tant bé com podíem: xiruques, motxilla, pantalons còmodes, impermeable, etc. tot el pack, semblàvem el Geyperman escalador. Només érem uns putos aficionats, però anàvem preparats, pel que pogués ser.

Sempre que coronàvem la muntanya escollida era un triomf, potser no era gran cosa, però mira, ho havíem fet.

En aquells moments dolços, mentre admires el paisatge i, tot estirat al costat de la creu, treus el fetge per la boca, és quan apareixen ells.

Quan eres a muntanya, més o menys tota la gent que et trobaves anava tallada pel mateix patró, potser alguns més equipats que altres, però sempre veies el mateix tipus d’indumentària, equip i tarannà.

A ells, en canvi, els reconeixies de seguida perquè a primera vista ja es veia que estaven fora de lloc, això era el primer que els delatava: pantalons curts, texans i camisa, vestits com si acabessin de sortir de casa per fer una passejada per la rambla…

El segon punt sospitós és que mai te’ls trobes pel camí: sempre apareixen al cim, inesperadament, normalment pujant (suposadament) pel vessant contrari i quan baixen (si és que baixen abans que tu) els perds de vista de forma sobtada i no els tornes a trobar.

L’últim és el seu estrany comportament i les seves capacitats sobrehumanes: una vegada, mentre seiem al cim del Puigmal, demacrats per l’esforç, va aparèixer sense fer cap soroll un d’ells. Tenia l’aparença d’un senyor d’uns cinquanta anys, cabell grisenc, esprimatxat i ulleres rodones. Camisa de quadres marrons, pantalons i jaqueta texana. Portava un diari plegat sota el braç i no semblava que li hagués costat cap esforç arribar fins allà, estava fresc com un gínjol. Ens va saludar, va mirar al voltant i, posant-se el diari a mode de visera, va mirar cap al sud:

«Caram, que maco tot això…és Montserrat allò que es veu allà? Vaja, quina vista»

Quan va acabar, va tornar a plegar el diari, se’l va tornar a posar sota el braç, ens va desitjar un bon dia i va tirar camí avall. De tornada no el vam tornar a veure. D’on havia sortit aquell senyor amb pinta d’encarregat de magatzem o de venedor de fruits secs?

En una altra ocasió ells es van manifestar amb la forma d’un adolescent, no pas gaire més jove que nosaltres. Vestit com si acabés de sortir de l’institut, amb prou feines anava abrigat. Nosaltres, no cal dir-ho, ens estàvem pelant de fred en un dia especialment ventós dalt de tot del Pic de l’Infern.

Va fer acte de presència, va saludar (ells sempre saluden, no com els kilianjornets), va mirar al voltant amb gest d’indiferència i ens va demanar si teníem foc. Nosaltres ens vam mirar estranyats: de foc en teníem, però normalment, en l’estat que arribes allà dalt, l’últim que se t’acut es fumar-te un cigarro, et podria matar. Quan se’ns va passar l’estupefacció li vam deixar un encenedor, es va posar d’esquena al vent, es va encendre el cigarro i se’l va fumar en tres calades (no exagero).

Després d’una pausa, va tornar a mirar al voltant -aquest cop amb gest de satisfacció- i, després de tornar-nos l’encenedor i acomiadar-se, va baixar per on havia vingut.

Aquests són només dos exemples, però us en podria explicar molts altres. A vegades venen sols, a vegades en grup. Qui són realment? D’on potlles venen? Quin objectiu tenen?

No ho sé, no tinc respostes per aquest enigmes, però sí sé que no estem sols i que si sou muntanyistes podeu trobar-vos amb la gent del cim.

Un pensament sobre “La gent del cim

  1. Per no parlar d’un adolescent que em vaig trobar una vegada: estava jo, traient el fetge per la boca, a l’últim tram de pujar al Bastiments, tot envoltat de gel i algo de neu, fotia una rasca considerable,…

    S’acosta un adolescent amb sudadera i pantalons curts i unes bambes que ni de conya podien haver pujat el coll de la marrana ple de neu, em mira i em pregunta: “Saps cap on es puja per anar al Bastiments?” I jo que no podia ni amb la meva ànima li senyalo amb el dit per sobre del meu cap, en direcció al camí òbviament visible que conduía cap al pic.

    Cal a dir que vaig estar-me com 30 minuts esperant al meu company perquè baixés del pic i em recalqués que no tinc nom per no haver acabat de pujar el cim. En aquests minuts, no vaig veure “Aquell adolescent” i el meu company tampoc recorda haver-lo vist ni pujar ni baixar….

    Un misteri….

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s