Boira

M’agrada anar a caminar. A la muntanya i al bosc. Si tens sort pot ser que no et trobis gent i puguis estar tranquil. És molt relaxant passejar per la natura sense interferència humana, és la millor manera de desconnectar de l’estrès al que ens veiem abocats a la nostra vida quotidiana d’oficines, ciutats i soroll. El soroll és una cosa pèrfida: ho va amarant tot sense que te n’adonis i de seguida es converteix en part de la normalitat mentre et menja per dins com un càncer. Vivim en entorns tan sorollosos, tan contaminats, que ens n’oblidem de com de bonic allunyar-se de la civilització i sentir només el vent, els ocells i les branques balandrejant-se.

A vegades, per gaudir de tot això, no cal ni allunyar-se gaire de les putes ciutats. Sovint una caminada de cinquanta minuts et pot portar fins un cim o un turó prou aïllat, o mitja hora conduint et planta al mig de la selvatjor.

Aquest és el cas d’un cim prop de casa. Hi ha diversos camins que permeten pujar a peu, travessant un bosc de roures i alzines, que en alguns vessants és molt humit, dens i ple de molsa. És molt agradable i un cop deixes enrere el pont de l’autovia tens una bona caminada d’una o dues hores on les úniques mostres de «civilització» són les merdes que els fills de puta deixen al seu pas.

Quan arribes a dalt no hi ha massa res, el bosc s’acaba i tens un cim força pelat: roques blanquinoses, una ermita, un mirador des d’on es pot veure el mar els dies que fa bo – diuen -, una esplanada on fer barbacoes. El bosc és menys dens al voltant del cim i hi ha força clarianes, és una zona coneguda i sense perills.

Tot i això, a vegades, si no fa un bon dia, t’hi pots trobar boira, prou densa segons com. Si tens sort la boira queda per sota el cim i pots veure un mar de núvols cobrint-ho tot mentre a tu t’escalfa el sol. Si no tens sort, et pots trobar enmig d’una grisor humida i freda que et va deixant xop poc a poc. No cal dir que el millor és buscar un racó on seure i esperar que el vent faci neteja, baixar si no veus res no és bona idea, encara que els camins no siguin complicats, és millor evitar una relliscada que et dugui a trencar-te el coll o esquinçar-te un turmell.

Això és precisament el que ens va passar un dia, havíem arribat a dalt a mitja tarda i ens vam separar una estona: uns per anar a pixar, els altres van asseure’s per reposar abans de baixar, algú va treure un entrepà embolicat amb paper d’alumini i va començar a endrapar, un altre mirava si trobava bolets…estàvem tots prou a prop com per sentir-nos els uns als altres si algú alçava la veu, encara que no ens veiéssim.

I de cop, la boira. Una boira espessa, densa, que semblava que la poguessis tallar amb un ganivet i que havia arribat sense avisar. I amb ella, el silenci.

A la natura, normalment, hi ha silenci, sobretot si ho comparem amb les urbs degenerades on malgastem la vida. Però mai és un silenci complet: sempre hi ha el vent, el cant dels ocells, el brogit d’un torrent llunyà, la remor de les onades, el grunyir d’alguna bestiola. El silenci total és inquietat, innervant, antinatural.

Jo m’havia allunyat del grup per anar a pixar, perquè tinc un problema que fa que si no vaig molt borratxo em costi pixar amb altra gent a prop, però això no és important ara mateix; així que em vaig allunyar fins al marge d’una petita clariana on hi havia dos gronxadors oxidats. La boira em va enganxar allà i em va envoltar ràpidament. No exagero quan dic que allò era com bussejar dins un puré de patata.

Jo, que sóc una persona racional i que sempre manté la calma davant l’adversitat, sabia perfectament que estava molt a prop de la resta del grup i que amb dotze passes en la seva direcció de seguida seria amb ells i ens podríem dedicar a esperar junts que tot allò s’aclarís una mica.

Però no, aquella massa gris, pràcticament ectoplasmàtica, tenia altres plans i, tot i que jo estava convençut que estava anant en la direcció correcta, els crits dels meus amics – que sembla que es trobaven en situacions similars a la meva , es van anar fent més febles, fins que algú va cridar: «No us moveu més, quedeu-vos allà on estigueu i espereu!»

Potser hauria hagut de seure allà, a la terra humida, i esperar, però no vaig voler, n’estava ben segur que era a tocar dels altres i que no tenia cap sentit quedar-me allà esperant quan en un moment seria amb el grup.

Però aquelles falgueres que tenia a cada banda no semblaven indicar que anés pel bon camí, ni aquells roures que s’intuïen entre la grisor, el bosc s’estava fent més dens, el que volia dir que m’estava allunyant del cim, no pas apropant-me, però no em podia haver allunyat gaire perquè el terreny encara era força planer. Va ser llavors quan vaig adonar-me del silenci. Aquell silenci. No se sentia res, absolutament res, al bosc. Podia notar el propi batec del meu cor – que es començava a accelerar -: bum, bum, bum… i un pes, una feixugor com si de cop carregués un sac de pedres.

Va ser en aquell moment que vaig decidir aturar-me, ara sí, per veure si podia orientar-me i espolsar-me aquella angoixa que m’havia envaït.

I va ser llavors quan vaig sentir-ho per primer cop, un soroll metàl·lic: cling!

Vaig fer dues passes, la boira es va dissipar una mica i vaig poder veure que estava en una petita clariana, de terra marró intens i fangós, envoltada de falgueres i roures. Aquell lloc no em sonava.

Cling, cling!

Vaig mirar cap a la direcció d’on semblava venir el soroll, vaig entretancar els ulls, la boira es va dissipar una mica més, encara envoltant-me com un mur i desdibuixant el bosc que tenia al voltant, però deixant la clariana més o menys lliure i revelant el que fins ara havia ocultat: en un marge de la clariana, on el terreny s’enfilava en una lleugera pendent, hi havia una estructura de pedra marronosa, com l’entrada d’un túnel, amb una porta negra de metall, tancada. Per darrera la porta i un xic més amunt, a la pendent, una petita xemeneia del mateix metall negre sobresortia tres pams.

Cling…cling…cling.

No hi havia dubte, aquell soroll venia d’allà dins. I el problema és que jo no recordava aquell lloc, aquella clariana, aquell túnel endinsant-se al vessant. Allò no hauria d’estar allà. Havia pujat desenes de vegades, des de petit, havia fet tots els camins que portaven al cim, havia jugat a amagar, havia pujat amb la família, amb amics, havia passat moltíssimes hores a aquell indret, havia recorregut tots els racons al voltant d’aquell cim i allò no havia estat mai allà. Mai abans d’aquella boira i d’aquell silenci.

Cling

No sabia com tornar al cim, però sabia que com a mínim m’havia d’allunyar ràpidament i en direcció contrari a aquella estructura. I així ho vaig fer fins que la boira va desaparèixer tan ràpid com havia arribat. De cop es van tornar a sentir ocells i el vent i l’escalfor del sol. I els crits dels meus amics, que ens van permetre trobar-nos de nou ben ràpid.

Ningú havia sentit cap soroll ni havia vist res fora del normal, tots van decidir esperar-se allà on eren els pocs minuts – que a mi em van semblar una eternitat – fins que la boira va marxar.

Els vaig explicar que havia trobat una cosa interessant (sense dir-los res del soroll ni de la sensació de terror) i junts vam intentar trobar de nou aquella estructura, aquella cosa fora de lloc. No vam tenir sort, després de mitja hora d’anar d’un costat a un altre no vam trobar ni cap clariana ni cap boca de túnel ni res que s’hi assemblés i jo no podia haver-me allunyat tant. Així que van tractar-me de boig i vam emprendre el camí de tornada.

No hi he tornat a aquella muntanya. Vigileu amb la boira, sobretot la boira que arriba sense avís i que porta amb ella el silenci, perquè mai saps què amaga…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s