Jo de (més) jove estava obsessionat amb el concepte de la immortalitat, ja fos una immortalitat real aconseguida a través dels avenços científics, aturant l’envelliment i eradicant la malaltia, com una immortalitat construïda sobre un llegat que perduri, la immortalitat dels fets i les obres.

No bromejo, la idea de la mort no em preocupa massa, però la de l’oblit sí.

Això sumat a les meves tares em van portar a creure que jo estava destinat a grans coses o a considerar que tenia una intel·ligència per sobre de la resta.

Més endavant me’n vaig adonar que jo no era més llest que la mitjana, sinó que la gent era més estúpida del que tocaria. Qüestió de perspectiva, però això és una altra història.

I així van començar els grans plans. Imaginar les moltes maneres com em menjaria el món, els llocs de poder i responsabilitat que ocuparia, les grans obres que deixaria al meu pas, tots els països i indrets que visitaria, sens dubte deixant-hi la meva marca, les grans tasques i reptes que superaria…

El tema és que el pas del temps és una cosa molt puta, i et vas fent gran i aquella llarga vida que tenies per davant se’t va escolant entre els dits. I ja que la ciència encara no ha desxifrat els misteris de la vida eterna, doncs arriba un punt que t’has d’aturar a pensar si vas per bon camí.

En el meu cas, al ser una persona amb poques virtuts o habilitats especialment destacables, incapaç de crear una obra artística (com molt bé certifica aquest lamentable blog) de qualitat suficient com perquè derroti el pas del temps i visqui per sempre en la memòria i cultura col·lectiva i amb una capacitat per procrastinar -aquest cop sí- molt per sobre de la mitjana, doncs al final et trobes fotut.

El primer impuls és culpar als demés. La gent (la puta gent). Són ells els que et posen pals a les rodes, és per culpa seva, la societat no t’entén, ningú aprecia la teva genialitat, etc. i així anar fent. Hi ha gent que viurà tota la seva vida així, fent caure els seus propis fracassos com una llosa sobre família, parents, amics i saludats. Anar empenyent el problema endavant fins arribar a la tomba tristos i amargats. Ja els coneixeu.

En el meu cas, un dia em vaig llevar amb una ressaca considerable i vaig mirar per la finestra. Veia el pati de la guarderia on havia anat de petit, els nens jugant i xisclant, menys de cent metres en línia recta me’n separaven. “Ja veus -em va dir la veueta interior- tantes coses que havies de fer i trenta anys més tard estàs allà mateix”.

I saps què? Esta bé, perquè fer-se gran també és aprendre a no culpar els altres dels teus propis fracassos. I al final, jo només sóc un tio normal.