A la terrassa de casa, en una jardinera, hi tenia un cactus. Sempre m’han agradat els cactus, plantes plenes de punxes i que no requereixen de massa atenció, es podria dir que són esquerpes, com jo.
Era alguna mena de Figuera de moro, tot i que no n’havia donat mai, de figues.
Era pràcticament tan vell com jo, plantat quan era ben petit (d’aquells que els idiotes posen al costat del PC per «absorbir radiacions») però que amb el temps va adquirir dimensions monstruoses i que tenia unes punxes com escuradents.
A mi ja m’anava bé, menys espai de terrassa que podien ocupar les visites indesitjades.
El problema ha arribat aquest estiu, quan una colònia de formigues ha decidit instal·lar-se a la jardinera del cactus. Primer es limitàvem a recórrer el cactus amunt i avall, xuclant-li el líquid que brollava dels brots més tendres. Al cactus no semblava afectar-li, així que si l’arranjament els anava bé, a mi també.
El problema va començar quan les formigues van anar ampliant el seu radi d’acció, primer a la terrassa, allunyant-se cada cop més de la jardinera. Al principi no em molestava, però a mesura que anaven expandint el radi de les seves excursions vaig decidir que era hora d’emprendre la guerra química contra elles. Amb un verí en pols que, segons l’envàs, em garantia una efectivitat comparable a la d’un event d’extinció massiu, vaig anar creant una barrera de contenció al voltant del cactus. El missatge, creia jo, era clar, però les males putes ho veien diferent. Després de les massives baixes que va provocar el meu atac inicial van reincidir en el seu comportament, de forma més insistent que abans. Elles havien guanyat, per ara, i vaig decidir desistir.
Fins que me les vaig trobar dins de casa, s’esmunyien per alguna mena d’esquerda sota el sòcol i se’n reien a la cara del verí. I a veure, jo sóc molt de respectar la natura, harmonia amb les bèsties i tot això, però de portes en fora, saps? Un cop creues el llindar de casa a dins hi ha de regnar l’ordre i la civilització. Un home no pot obrir la capsa dels Choco Krispies i trobar-se la marabunta recorrent els grans d’arròs inflat. Fins aquí podíem arribar.
La font de tots els problemes es trobava a la jardinera del cactus, i cap de les solucions que havia provat havien resolt res, per tant, tocava passar a mètodes més expeditius.
Ara ja no em mirava el cactus amb tan bons ulls. Era un horror ple de punxes que havia crescut fins adquirir proporcions de monstre antediluvià, un shoggoth verd amb mil apèndixs de dolor.
El cactus havia de desaparèixer i, amb ell, les formigues.
Primer se’m va passar pel cap carregar-lo d’alguna manera al cotxe, portar-lo al camp i trasplantar-lo allà, entre les brolles. Després vaig caure en que ni jo sóc tant imbècil com per intentar moure allò.
Estava clar, doncs: extermini.
Primer en vaig retallar alguns brots que després, durant una passejada, vaig anar llançant als jardins de diversos veïns. El cicle de la vida, el cactus perviurà per putejar altra gent.
Un cop assegurada la pervivència de l’espècie vaig agafar les tisores de podar, unes pinces i vaig anar retallant les branques (amb les formigues encara passejant-hi) i dipositant-les dins una caixa de cartró.
«Això em fa més mal a mi que a tu» pensava jo, però el cactus, segurament sabedor que era mentida i que, realment, li feia més mal a ell que a mi, intentava venjar-se, i cada cop que les tisores segaven alguna punxa aquesta sortia disparada amb mala folla cap a mi.
Al final, però, vaig acabar la poda i a la jardinera no hi quedava més que les bases del cactus, ara reduïdes a una mida que en facilitaven el transport, però ferit de mort ja.
Un cop retirat el cactus vaig passar a la fase final del combat químic. Èxit total.
El test el vaig baixar al contenidor, després hi vaig llençar la caixa amb les branques. Ja veieu com és la vida, més de vint anys veure’l créixer per acabar tirat amb poca cerimònia entre les deixalles.