A vegades tinc la sensació que se m’endú la corrent. Aparentment tot està bé però se’t menja la feina, la manca de temps, el personatge, l’anar fent i la vida en general. Vas tirant mirant sèries i comprant merdes per Amazon i fent coses només per fer-les. Hi ets però no hi ets.

Al final, si puc aturar-me a pensar cinc minuts, me n’adono que ja no sóc ni jo. Que m’he perdut una mica. En el meu cas, per trobar-me no necessito anar a la Índia (no se m’hi ha perdut res, a mi, a la Índia) però potser necessito coses que ja no són al meu abast.

Enrotllar-me un cigarro d’Amsterdamer, ben prim, i fumar-lo tot fent un cafè al meu bar preferit, amb els companys d’universitat. El bar ja no existeix -i si existís no s’hi podria fumar- i els companys de la universitat ja fa temps que no hi tinc contacte.

O sortir a fer pintades a les parets, tot ensumant aquella flaira intoxicadora de l’esprai i fugir corrents quan veiem les llums blaves de la policia. O una borratxera èpica a Platja d’Aro (deu fer deu anys ben bons que no m’emborratxo a Platja d’Aro).

A vegades potser en faria prou respirant una estona, amb calma i sense cap pressa, l’aire de mar. Potser fent una cervesa al bar del passeig. O seient una estona al banc de sota la morera de la plaça. O simplement trobar el dia per llegir un llibre sense adormir-me.

O caminar després d’un dia de pluja i creuar-me amb alguna bestiola al bosc. O fent algun àpat a algun dels meus restaurants preferits.

Em pregunto, a mesura que ens fem grans, quanta estona passem vivint de veritat i quanta simplement anar tirant.

És ben fútil tot plegat, hòstia.