U d’Octubre

Seré sincer: l’u d’octubre i la traïció posterior és quelcom que encara no he paït, per més que hagin passat tres anys.

L’independentisme, entès com el moviment més o menys oficial que defensava la opció, sempre m’havia semblat un circ de freaks molt poc engrescador; fins i tot els seus elements més «radicals», si els hi podem dir així, que no deixaven de ser uns putos penjats.

Jo, com tanta altra gent, m’havia auto-convençut que ja que semblava que mai tindríem cap opció real d’independència doncs almenys que Espanya ens deixés ser, ser catalans. Ben poca cosa de demanar (perquè els catalans la derrota la duem dins i amb ben poca cosa ens conformem); però a la metròpoli li molesta la dissidència, encara que sigui inofensiva. I també hi ha allò de l’odi ètnic, clar.

Amb el Procés™ i l’aparent augment d’efectius a les files de l’independentisme vaig començar a pensar que, potser, si es feien les coses bé, sí que es podria arribar a algun lloc.

Sempre amb cert escepticisme, perquè som catalans i ja tenim experiència amb això de l’engany, la puta i la ramoneta; però ei, que una mica engrescador sí que era. Poc, eh? Tampoc ens flipem, perquè veient les performances de cada onze de setembre ja podies ensumar que allò no anava enlloc, perquè qualsevol persona que hagi llegit una mica sap que només hi ha dos o tres maneres efectives d’aconseguir l’emancipació d’un territori i la seva gent i cap d’aquests mètodes passa per fer patètiques funcions teatrals de parvulari a gran escala.

Però allà, a l’horitzó, mentre tinguéssim la gent, hi havia una possibilitat, petita, però hi era.

Ara no farem un repàs de titulars i portades, perquè suposo que tots encara recordem com van anar els dies i setmanes previs.

Si ens haguéssim parat a pensar una mica, ja ens hauríem d’haver imaginat com acabaria tot, i de fet alguna gent ja avisava, però era fàcil engrescar-se. Molt fàcil.

A mi el que em feia dubtar més es veure com els partidaris del sí no feien cap mena de campanya amb cara i ulls a favor de la opció. Aquest tema em tenia molt emprenyat i amb sospites que allò acabaria com un altre pantomima similar a la del 2014.

Les indicacions de l’ANC i Òmnium dels dies abans demanant que la gent es quedés davant les escoles tancades ensenyant paperetes impreses a casa i cridant «Volem votar!» com si fóssim subnormals no presagiava absolutament res de bo tampoc.

Perquè si has de fer una cosa tan important l’has de fer bé i has d’anar a per totes, i no pas amb la tebiesa i titafredisme amb que ho estaven enfocant els nostres polítics, institucions i associacions.

Total, que arribat el dia em vaig despertar a les quatre i vaig enfilar cap a l’escola per fer el que s’havia de fer. Poc convençut, eh? D’una banda pensava que seriem ben pocs votant o defensant les escoles, vista la inexistent campanya, d’altra banda estava plenament convençut que vindria la policia (qualsevol policia) ens arrancaria de davant la porta i, depenent de com tinguessin els ànims, passaríem unes hores o un dia a comissaria i avall.

Quan vaig arribar a l’escola el panorama no em va fer pas canviar d’opinió: quatre gats, contant els de l’AMPA que dormien a dins. No eren ni les cinc encara, fotia una mica de fresca i no havia esmorzat.

Però poc a poc va anar arribant gent: desconeguts, algú que et sonava de vista, algun saludat i després coneguts, amics i familiars.

Arribada de les urnes, aplaudiments tímids, primeres instruccions, més gent.

Molta més gent. MOLTA.

Un cotxe passa per davant, poc a poc, treuen el cap i criden «Arriba España, hijos de puta!» i marxa a tota velocitat. Sol·licituds de calma, «no us hi torneu, no dieu res, és el que volen».

Més gent. Algú aparca un cotxe a la vorera, obre el maleter i comença a servir cafès d’un termo.

La vorera ja està plena, l’escola encara no obre i la gent ja s’amuntega a la vorera del davant, a l’asfalt i al passeig que divideix els dos vials.

El mòbil, comencen a circular rumors, vídeos i notícies. WhatsApp, Telegram, poc a poc, però acabaran traient fum. Encara avui no m’explico com la bateria va aguantar tot el dia.

L’escola encara no obre, però està a punt. Amics, companys de feina, la parella…tothom està a les seves escoles respectives, tothom va explicant el que passa. Arriben les primeres notícies dels porcs i les seves males maneres. Era l’esperable, però encara ningú tenia massa clar com acabaria anant tot.

Surt algú de l’escola: «Escolteu, els joves, que teniu les cames llargues, ens diuen que a tal escola han arribat els nacionals i allà hi ha menys gent, si podeu aneu ràpid a ajudar, aquí ja som prou de moment!»

Són sis-cents cinquanta metres, els creuem molt ràpid, corrent fort. Quan arribem allà ja hi ha un desplegament completament exagerat de policia nacional. Han fet un perímetre, atrapant la gent a dins i evitant que ningú de fora entri. Calma tensa. Es canten els Segadors. Crec que, per primera vegada a la vida, ho canto amb ganes, sentint-ho de veritat.

Hi ha tensió. A diferents punts la gent està forçant la situació. Encara no sabem com pot anar el tema.

Empentes, un senyor gran cau a terra, un altre sembla que queda inconscient, un bomber que estava allà l’atén.

Al perímetre la situació es desborda a diferents punts, els policies es van fent enrere i cauen els primers cops de porra, els tenim tant a prop que els resulta difícil pegar-nos perquè ens estem abraonant sobre seu. Tot passa molt ràpid, és un caos.

A dins la situació es pitjor, agafen les urnes i marxen deixant una vella ensangonada, gent amb blaus.

Es retiren entre insults, una cridòria horrible. La situació és estranya, no hi estem acostumats, ens debatem entre perseguir-los, intentar fer bolcar alguna de les furgonetes…què fem? S’estan retirant. Un dels nacionals es gira i diu «Bueno, ya está bien, no?»

Se’n van. A dins atenen els ferits. Tornem a la nostra escola, aquí no podem fer-hi res més.

Trucada dels pares: «Escolta, que estic veient la tele i aquesta gent van com salvatges, vols dir que no hauries de tornar cap a casa?»

No, això és important.

Quan tornem a la nostra escola trobem que ja ha obert, però una gentada bloqueja qualsevol accés. Ara ja tots tenim clar com es desenvoluparà el dia: ho hem vist, ja sigui en persona o en algun dels vídeos que ja circulen. Sense que faci falta dir res tothom té clar què cal fer.

Vam bloquejar alguns accessos amb contenidors, vam tallar els carrers de darrera per impedir que poguessin passar per allà amb les furgonetes i vam passar la resta del dia «protegint» l’escola i seguint les notícies.

I sí, és una èpica una mica trista, de resistència regular (perquè allà on van voler entrar i endur-se les urnes ho van fer), tot una mica així, però èpica.

Per mi allò va suposar descobrir una sensació de pertinença a la comunitat que era quelcom totalment noi per una persona antisocial i misàntropa com jo.

Aquella gent, aquells desconeguts, eren dels meus: estàvem tots al mateix equip. I sí, separar la gent entre els teus i els altres, l’enemic, és una cosa que a vegades acaba malament, però aquell dia va quedar claríssim.

Fins i tot aquella escola, que fins aleshores només m’evocava una idea de cosa administrativa i gris, un edifici lletjot amb el qual la única relació que hi tenia era anar a votar cada quatre anys, va passar a formar part del meu paisatge, aquella era la NOSTRA escola.

El referèndum va aconseguir que fins i tot em sentís una mica meva Barcelona. Una ciutat que en el millor dels casos em provocava indiferència, però més sovint menyspreu, que mai havia reconegut com a cap ni com a casal; un lloc on hi havia un zoo, museus, la Generalitat i sales de concerts. Un lloc gris que preferia evitar sempre que fos possible i que ja donava per perduda. Però veient les imatges de les escoles a Barcelona vaig veure que no, que estava equivocat: que encara era nostra, que sí, que era la meva capital.

Què la ciutat estigui governada per la xusma dels Comuns, el per què i el que implica ja ho discutirem un altre dia.

L’u d’octubre va aconseguir, fins i tot, que m’emocionés, jo que sóc poc prestat a aquestes merdes: quan a mitja tarda vaig anar a buscar el meu pare i el vaig portar a votar, empenyent la cadira de rodes i la gentada va aplaudir (com aplaudia sempre que algun ancià o alguna persona amb problemes de mobilitat s’acostava a votar).

Que sí, que mirant-ho amb perspectiva no n’hi havia per tant i molts hem idealitzat aquell dia perquè és una de les poques ocasions on hem fet un acte de resistència col·lectiva, que l’emoció del dia ho va revestir tot d’una heroïcitat excessiva i, probablement, immerescuda. Però aquell petit acte de desafiament va ser importantíssim, perquè es va votar i es va guanyar.

Cal repetir-ho: el referèndum, amb totes les seves mancances, es va fer. I va guanyar el sí.

I es va obrir una finestra: aquells dies posteriors, el dos i, sobretot, el tres d’octubre.

És la millor oportunitat que hem tingut i la millor que tindrem en molt de temps.

A mesura que passaven els dies, però, ja s’anaven veient les esquerdes…no es movia res, les sospites que no tenien res preparat ni cap intenció real de fer efectiu el resultat. La realització que si fos per ells ni tan sols s’hagués votat, i que va ser gràcies a la gent que es va tirar endavant.

Però amb tot, encara hi havia esperança, els resultat estava sobre la taula i era claríssim. Per més que des de l’altre bàndol es volgués fer passar per una costellada sense valor i que, des del nostre propi bàndol (bé, ens pensàvem que hi eren) també es comencés a restar importància. No havien passat ni deu dies.

I el dia deu la lamentable opereta al Parlament de suspendre la declaració.

Que la classe política catalana, una gent sense ofici conegut el modus vivendi dels quals depèn de mantenir el muntatge autonòmic per poder-nos anar robant els diners, no tingués interès real en la independència de la seva nació era previsible.

Ara, que tinguessin un nivell tan baix com per en aquella situació no atrevir-se a fer el pas, encara que el resultat fos incert. Que s’amaguessin darrera excuses i robessin al poble la capacitat de decidir per ells mateixos. La magnitud de l’engany, per més previsible que fos, no és menor.

Tot el que va venir després és una caiguda vergonyosa a una pou de rendició que sembla que encara no s’ha acabat, l’última és que el noiet dels encàrrecs d’ERC, en Pere Aragonès, ara és el «substitut» del President.

Hi ha gent que vol la llibertat dels presos polítics o el retorn dels exiliats. Jo no, a mi me la bufa. Si de cas en Cuixart i una mica en Sànchez, que al final ells només passaven per allà (tot i que ja sabien a què jugaven emmerdant-se amb els polítics). I la Ponsatí, que és la única que almenys ha dit una mica la veritat, encara que sigui a misses dites, però la resta? Que es fotin.

Si per un miracle haguéssim aconseguit la independència jo seria partidari de tancar-los igualment en una presó catalana per traïdors.

Els podria haver perdonat si haguessin tingut la minsa dignitat d’exiliar-se en bloc i mantenir la postura que ells eren el govern legítim i que no acceptaven el govern sortit de les eleccions del 21D. Allò ens hauria obert una petita finestra per mantenir la confrontació. Van preferir entregar-se o fugir.

Que aquesta mateixa gent continuïn manant, continuïn repartint-se el pastís, que cada dia estiguin pontificant des dels mitjans, enganyant i que nosaltres ho tolerem…és tot tan depriment, tant vergonyós.

No sé com hauria acabat, però sí que sé que passarà molt temps abans de tornar a tenir una oportunitat igual, si és que la tenim mai, que segurament no.

I no tota la culpa és d’aquesta colla de paràsits i rates dels partits, és clar que no, aquí tots hi hem participat i hem preferit que ells portessin (i portin) la veu cantant, hem cedit les regnes de forma voluntària i hem preferit no agafar el toro per les banyes. La culpa també és nostra, oi tant!

L’únic acte de dignitat que ens quedaria seria ajuntar-nos un dia i cremar el Parlament, si ens ha de governar Espanya per sempre més almenys fem-ho sense intermediaris. Deixem una ruïna fumejant com a testimoni, que sigui l’últim acte no de redempció sinó per netejar-nos la vergonya d’haver tolerat tot això.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s