Gastronomia

A Catalunya, per sort, sempre s’hi ha menjat bé. Sempre hi ha hagut restaurants i fondes on anar a menjar una botifarra amb mongetes, una escudella, canelons, fideuà, suquet, peus de porc, truita de riu amb cansalada i ceba, arròs els dijous, civet de senglar quan és temporada, uns musclos de la costa fresquíssims, cérvol o daina quan hi ha sort, rostit d’ànec, ronyons, bistec de poltre amb all i julivert, patates farcides, saltat de tirabecs, trinxat de la Cerdanya, bacallà a la llauna, remenat de bolets, aquell fetge fregit tant bo, els bunyols de cervell, pota i tripa…

Potser no s’hi ha menjat sa, de ben segur no s’hi menjava res «modern» ni «sofisticat», però per una cosa o altre, sempre s’hi ha menjat bé.

I si el que es buscava era quelcom més refinat, sempre hi ha hagut llocs on menjar llebre a la royale, steak tartare amb patates soufflées, un magret d’ànec amb reducció de Oporto, un foie amb poma caramel·litzada i altres mariconades importades de França. Eren llocs que es feien pagar, però bé, per qui li interessava ja hi eren.

I vet aquí que de cop ens diuen que el millor restaurant del món el tenim aquí -un lloc al costat de Roses, que resulta que alguna gent hi havia anat i es queixaven de les racions petites, però ep! que diuen que és el millor!- i els catalans, que som molt així, de cop comencem a perdre el cul per la gastronomia. I no només els catalans, els veïns del costat també (encara que la majoria de xefs de prestigi siguin bascos) i au, ja la tenim muntada.

Es comencen a mitificar els xefs, comencen a proliferar els comentaristes gastronòmics a ràdio i TV, caiem víctimes d’una bojeria col·lectiva per la bona cuina i, en definitiva, ens comencem a flipar fort.

I els restauradors, que són uns putes, veuen que aquí poden fer-hi peles, perquè si Catalunya és terra d’estrelles Michelin i som els millors, doncs tots podem sucar una mica, no?

I com un càncer es comença a estendre la moda del restaurant «gastronòmic» per tot el territori.

Al principi va començar prou innocentment: van començar a aparèixer les amanides amb el «rulo» de cabra i fruits secs a totes les cartes. Bueno, mira…què hi farem.

Els menús degustació…que vaja, et serveix per provar una mica de tot, tampoc és un drama.

Després van arribar les escorregudes de reducció de vinagre de Mòdena. Que segons on i si està ben fet, passi…però fotre-ho a TOTS ELS PUTOS PLATS quan és una xarop prefabricat…doncs no sé.

Ah, i les racions! Sortir d’un restaurant tip es veu que és decadent, per tant reduïm les racions. Ja te’n demanaràs quinze, si tens gana…i si no fes el menú degustació.

Ara s’ha d’anar molt alerta, perquè si a la carta diu «ravioli» o «caneló», en singular, és que és UN caneló. UN. PUTO. CANELÓ.

I encara hi ha fills de mala mare que gosen posar «caneló de l’àvia».

-Perdona, al «caneló de l’àvia» quants canelons hi venen?

-Un.

-Doncs em cago en els teus morts, perquè cap àvia com cal et deixaria marxar sense menjar almenys tres canalons! O quatre!

-Eh…perdoni, és que això ara és un restaurant gastronòmic.

-I abans què era? Un restaurant mecànic?!! Un restaurant quàntic?! FILL DE PUTA!

I ja, tot fa baixada, avall i sense frens.

Ara tot son tapetes, esferificacions, mitges racions, oli de tòfona (sintètica), gastrobars, prèmium….POLLES EN VINAGRE.

Mireu, a mi em sembla molt bé i -fins hi tot- necessari que hi hagi germans Roca, Albert Adrià, Carles Gaig, Paco Pérez, Carme Ruscalleda, Francesc Rovira, germans Juncà, Nandu Jubany, Pere Arpa, Carles Abellán i fins hi tot Jordi Cruz, Ferran Adrià i altres il·luminats. Són gent que, la majoria, tenen passió per això que fan i ho fan bé. I, si t’ho pots permetre, val la pena menjar a casa seva. Que sí, que és car i hedonista, però també ho és fumar-se un cartró de tabac cada mes, m’enteneu? Que tothom faci una mica el que li surti del membre amb els seus diners.

El que em toca els collons és que tothom s’hagi volgut enfilar al carro de la nova gastronomia, perquè no n’hi ha prou amb quatre tècniques avorrides (les esferificacions ja les sap fer fins hi tot el vostre cosí subnormal) ni amb suposats ingredients «gourmet», sobretot si no els podeu oferir frescos.

Perquè al final això acaba essent perjudicial per el client, que no sap quina merda es trobarà; per els joves, que s’estan fent alguna idea molt equivocada de què és la gastronomia; i per els mateix sector, ja que molts d’aquests locals acaben tancant -massa pocs- i acaben saturant l’oferta.

Per sort encara hi ha restaurants dels «de tota la vida» que resisteixen, i prefereixo menjar als seus menjadors plens de gent, sorollosos i amb el terra una mica enganxifós que no pas als locals d’aquests trinxeraires gastronòmics.

I també, per sort, hi ha petits locals i cuiners que, des de la modèstia, van fent la seva alta gastronomia.

Que duri.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s