La guerra

Avui us explicaré una història de guerra, que sé que us agraden. Resulta que fa anys en un indret de la Catalunya vella, quan els rojos i els blaus i la puta mare que els va arribar a parir a tots estaven donant per sac, la meva àvia estava amb la cartilla de racionament per veure si aconseguia alguna coseta per portar cap a casa, que eren colla i hi havia gana.

Mentre feia cua li van cridar l’atenció els plors d’un nadó i els laments del seu pare, que el portava en braços. Resulta que el bon home, extremeny desplaçat per les vicissituds del conflicte, havia perdut la dona per complicacions durant el part. Ara es trobava que havia de marxar i no es podia emportar la criatura, una nena, veient-se forçat a deixar-la en un orfenat, una perspectiva poc esperançadora.

La meva àvia, dona d’una enorme bondat, veient el mal tràngol en que es trobava el jove, va córrer cap a casa, a parlar amb sa mare.

A casa la meva besàvia sempre hi havia un plat a taula, per minso que fos, i no hi havia pas poques boques per alimentar: gats, gossos, gallines, conills, fills, germans, capellans i seminaristes.

La meva besàvia, dona d’una enorme bondat -segons diuen-, va escoltar la seva filla i va pensar que allà on hi mengen vuit n’hi poden menjar nou.

«Ves, corre cap allà i si encara hi és li expliques qui som i li dius que si vol deixar la criatura aquí nosaltres li cuidarem tan bé com poguem, com si fos filla nostra»

Dit i fet, ma àvia va enfilar carrer avall i encara va trobar l’home, presa de la desesperació. Escoltant a la jove, i veient que la gent del veïnat donava fe de la bona reputació de la família -gent senzilla però d’ordre- va decidir que el millor seria deixar la criatura amb la meva àvia, i que fos el que Déu volgués. Després de prendre nota de l’adreça i noms en un paper, va deixar la pobre criatura a la casa i va marxar cap allà on fos que el portava el destí.

Aquella nena va ser criada com una més de la família i no li va faltar de res. Tenia un gran apreci per la meva àvia, que l’havia cuidat com si fos la seva germana gran.

La guerra es va acabar i van passar uns pocs anys i semblava que la nena -amb tres anys ja- es quedaria allà, una més.

Però un dia va arribar una carta del pare: havia sobreviscut i després de tornar a la seva terra natal i casar-se de nou, volia recuperar la filla. Molt agraït per tot va oferir-se a pagar el viatge fins a Extremadura a la nena i a la meva àvia, i allotjar la meva àvia durant un temps per fer-li més fàcil a l’infant el canvi.

La criatura, pobre, no volia marxar. Plorava arrapada a les faldilles de la meva àvia, no volia abandonar la casa, ni els únics germans i mare que havia conegut, ni els gats, ni els gossos, ni les gallines.

Però la meva besàvia, dona justa, va dir que no se la podien pas quedar, que si son pare la reclamava no s’hi podien negar, per més que se l’estimessin. Així que pujant al tren, au, cap a Extremadura.

La meva àvia es va quedar uns mesos allà i finalment va arribar l’hora de tornar cap a casa. Plors de la nena, plors de la meva àvia.

Al final, a la vida, t’has d’acostumar als canvis. Durant molts i molts anys van mantenir correspondència i quan la nena -ara ja una dona- es va trobar sense oportunitats, el meu oncle-avi, ben establert a Madrid, va dir que li escriguessin a la nena, que també la recordava com una germana, que anés a casa seva a la capital, que s’encarregaria d’allotjar-la el temps que necessités i de trobar-li una feina. Així ho feu, i al principi tot va anar bé. La noia va trobar feina, es va buscar la seva pròpia casa i visitava sovint el meu oncle-avi i la seva família.

Tot es va acabar, però, quan la noia, seduïda per les depravacions de la gran ciutat -què us he de dir a vosaltres que viviu a Barcelona?- va donar-se a la mala vida. El meu oncle-avi, persona d’ordre, li va dir que d’aquesta manera no tornés a casa seva, que tenia criatures petites i que així ja no era benvinguda. I aquí s’acaba la història i en van perdre el rastre.

No sé, la guerra té aquestes coses.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s