Us vull parlar d’un emprenedor. Per protegir el seu anonimat li direm Ot. Ell no és bruixot, però també té molta habilitat per fer desaparèixer coses (o ell mateix quan convé) entre núvols de fum.

L’Ot va començar la seva carrera com a comercial. Si heu tingut la dissort de conviure o treballar amb un comercial ja deveu saber que són una de les més traïdores i llefiscoses creacions de Déu, com la serp que s’arrossega.

L’Ot era extraordinàriament imbècil, fins i tot per un comercial. Per tant, tot el predisposava cap a una exitosa i llarga carrera com a emprenedor.

L’Ot va anar fent tombs per diferents empreses, sempre abandonant el vaixell (o era llançat per la borda).

Un dia l’Ot va decidir crear la seva pròpia empresa: companyia tecnològica, innovadora, una web molt maca, tota el pack.

L’únic inconvenient és que res del que l’Ot havia “creat” ho havia “creat” realment. Havia copiat el model de negoci i la metodologia de les empreses per on havia passat abans de comercial (entre d’altres jugades brutes). Com que l’Ot, a més, era un indocumentat, era incapaç de desenvolupar cap producte real, així que s’havia de limitar a crear còpies, contractar gent més capaç que ell perquè li traguessin les castanyes del foc i esperar que els clients no se n’adonessin que contractaven un servei de merda.

Però bé, enganyar els clients se li donava bé, això sí. I mira, si aconsegueixes anar venent un producte o un servei (encara que sigui sota premises falses) i pots mantenir funcionant una empresa (gràcies a pagar sous de merda a estudiants i escanyar els treballadors), doncs mira, bé per tu.

El problema és que si portes una empresa així tard o d’hora acabarà fallant. Pots sortir a navegar una estona en una barca amb forats, però s’acabarà enfonsant.

Però no patiu, perquè l’Ot és un paio amb iniciativa. Si ets bo convencent a clients perquè comprin la teva merda…per què no pots convèncer inversors per invertir en la teva merda?

I dit i fet, l’Ot va entrar en modo FULL ENTREPRENEUR. No només va aconseguir enganyar inversors per injectar una molt necessitada pasta a la seva empresa sinó que també va començar a desenvolupar el PLA B.

“Do not put all your eggs in one basket”.

El PLA B de tot bon emprenedor és anar creant tot de noves empreses o “start-ups“.

Totes les empreses no eren més que còpies del mateix concepte, però amb webs diferents, explicat diferent, diferents inversors…l’Ot una altra cosa no, però és un mestre de vendre la puta moto. És igual si totes aquestes empreses són en realitat LA MATEIXA (funcionant des de la mateixa oficina, amb els mateixos treballadors), ell ja ha enganyat els inversors, ja té les diferents webs i al seu Linkedin diu que és CEO de 3 companyies diferents. BULLSHITTING MASTER.

Importa que totes les seves creacions siguin empreses deficitàries, amb tecnologia obsoleta, que facin ús de productes de tercers de forma fraudulenta i que s’enfonsaran en el moment que els inversors deixin d’injectar-hi diners? No amics, en el món de l’EMPRENDORIA això no importa.

Mentre feia tot això l’Ot també anava construint la seva marca. El seu blog personal (copiant articles de publicacions estrangeres sense citar font), incloure el seu nom en algun paper sense haver-lo escrit, compte de Twitter on comparteix molts continguts i articles (que no té la capacitat d’entendre), actualitzar molt fort el seu perfil de Linkedin, web 2.0, big data, marketing, branding, influencer….

Com que a casa nostra som un xic imbècils i se’ns posa molt dura amb els emprenedors nostrats (encara que els seus productes suposadament innovadors siguin còpies o que els seus projectes acabin en estrepitosos fracassos o suspensions de pagaments) doncs de seguida a l’Ot (que per ser justos, també se sap moure) li van començar a sortir ofertes per fer conferències i xerrades pels puestos o fins i tot donar classe.

Les conferències són molt divertides si el coneixes, perquè en elles munta un relat pràcticament èpic de superació, es pinta a ell mateix com una persona lluitant contra la adversitat i superant-la a base de tenir idees genials. Al final només li falta vessar una llagrimeta. Evidentment omet que totes les seves idees són robades o que les seves empreses són una puta farsa. Però, eh! que no ha estat inspiradora la xerrada? Doncs això.

Al final, però, l’Ot és un pobre desgraciat. Malgrat tot el que vol aparentar no té un sastre a Milà que li faci els trajes a mida, sinó que es vesteix al Corte Inglés o a Massimo Dutti, igual que la resta de pobres desgraciats.

I al final, la veritat sempre acaba sortint a la llum. La llàstima és que mentrestant a ell i a tants altres com ell, se’ls hi vagin rient les gràcies. Gent que, quan els despulles de tot l’artifici que han bastit al voltant seu, no són ningú. Ni tenen coneixements, ni són gent que valgui la pena, ni poden aportar res a ningú i la seva experiència real, quan te la mires bé, no són més que un parell de tifes. Saben parlar i es saben vendre i així aconsegueixen que ens la mengem fins la campaneta.

I ojo, que evidentment ha demostrat tenir una gran capacitat de vendre la moto i d’adaptació, però les rates també s’adapten a qualsevol cosa i no ho considerem quelcom positiu.