Sempre m’ha agradat el silenci. El silenci és pau, el silenci és ordre, el silenci és civilització.

Evidentment no parlo del silenci absolut, que voldria dir que hem traspassat, sinó del silenci entès com a manca de soroll.

Parlo del silenci que et trobes al bosc o a la muntanya (abans que els boscos i les muntanyes s’emplenessin de kilianjornets i famílies amb nens), parlo del silenci al mar quan t’allunyes una mica de la costa, parlo del silenci entre moviment i moviment en una peça clàssica quan els músics aprofiten per passar pàgina a la partitura, parlo del silenci quan treballes sol al despatx, parlo del silenci quan les criatures s’han adormit.

Mai entendré per què hi ha gent que és al·lèrgica al silenci, gent que han d’omplir -no, omplir no, matar- els silencis parlant, gent que ha de fer notar la seva presència en tot moment, gent que crida. Prou crits, prou gent, per favor.

Apreneu a apreciar el silenci, gaudiu-ne. I per favor, no cal que el trenqueu si el que heu de dir no és important, hòstia, que ja sentim prou subnormalitats al llarg del dia, no hi afegiu les vostres.