Ara que s’acosta el bon temps, recordo uns estius d’abans, quan tot era més senzill i hi havia menys radars a les carreteres.

Els pares, als quals havien venut aquell meravellós conte de la platgeta, xiringuito, estovalles de paper i apartament de multipropietat a l’abast d’un sou obrer, es desplaçaven cap a la Costa Brava a la cerca d’un merescut descans. Els fills ens convertíem després en una molèstia, una càrrega que d’alguna manera s’havia de gestionar, ja prou que ens aguantaven durant la resta de l’any.

En el meu cas la solució la van trobar juntament amb altres amics seus: com que tots tenien fills amb edats compreses entre els catorze i els vint-i-tants i tots tenien caseta o apartaments a la zona, ens deixaven a càrrec dels grans. Podien fer i anar on volguessin sempre que carreguessin amb els més petits (entre ells jo), i pobre d’ells si algun tornàvem danyats o perjudicats.

Així que al final es formava cada estiu una magnífica colla de germans, cosins i acoplats diversos. Dies sencers a la platja o fent el mec pel poble i les nits del cap de setmana sortir a fer maldats a qualsevol punt de la costa entre Begur i Sant Feliu de Guíxols (amb alguna incursió puntual fins a Roses).

Amb 14 anys sortint amb grans, en plena efervescència hormonal i una gana enorme de “veure món” no pots fer més que mirar i aprendre, meravellat davant aquell ventall de possibilitats que ni t’havien passat pel cap.

A veure, tampoc fèiem gran cosa; les nits solien començar en una pizzeria de Calella de Palafrugell que no sé si continua oberta, ni com es deia, ni si la sabria trobar ara anant serè, on feien unes pizzes boníssimes amb una massa prima com el paper de fumar.

Després començava la ruta de bar en bar on els grans ens compraven quintos i ens deixaven a un racó perquè no els atabaléssim gaire. Les primeres tajes de cervesa, amics, són una cosa molt bonica. I les converses? No oblidaré mai coses com aquesta, que tinc gravades a la meva ment:

Germà Petit: Com que no tens més diners? Si portes sempre cinc mil peles a la cartera.

Germà Gran: No els puc gastar, són per emergències.

Germà Petit: Però què dius imbècil, quines emergències?

Germà Gran: Per comprar xiclets per exemple, subnormal.

(– Silenci –)

Jo: Per què vol cinc mil peles per comprar xiclets en cas d’emergència?

Germà Petit: Vol dir condons.

Jo: Oh……..OH!

I així anar fent.

I aprenies moltes coses, per exemple que és millor no barrejar destil·lats i fermentats, que cremant la pell d’una mandarina amb un encenedor es camufla l’olor de porro, que les persones amb els ulls petits no són de fiar, que mai t’has de fotre en una baralla si vas més begut que l’adversari, que sempre s’ha de portar una arma blanca a sobre, que no és bo pel cotxe conduir 20km amb el fre de mà posat, que el no ja el tens d’entrada -sempre-, que les noies amb ulls blaus juguen amb avantatge, que la valentia té una relació directa amb l’alcohol ingerit, que Iron Maiden molen, que les italianes a Platja d’Aro són un blanc fàcil un dissabte a la nit, que si et banyes nu és bo recordar on has deixat la roba, que el treball en realitat no dignifica, que si vas molt taja trobar un hamburgueseria oberta a les 4 de la matinada et pot salvar la vida, que la millor beguda del món és la cervesa…

Això s’anava repetint any rere any, sempre en perdíem algun que ja “havia crescut” i no estava per perdre un estiu amb la canalla i fèiem alguna nova incorporació. Així s’anava passant la torxa i es transmetien els coneixements. La diversió de veritat començava amb els 16, quan ja podies comprar alcohol pels puestos i fumar i drogar-te. D’aquesta època en tinc records una mica més borrosos, però sempre recordaré la nit que, gràcies als efectes d’uns tripis, vam començar a veure una llum, flotant sobre els turons.

– Mira-la!! Mira-la! Ja torna a ser-hi! No la veus?!

– Sí! Ara la veig! La veig! Hem d’anar cap a la llum! Hem d’anar-hi!

La llum va resultar ser el far de Sant Sebastià i pujar-hi de nit, drogats i borratxos, conduint no és massa bona idea, només us diré això. Això sí, recordo riure molt amb la boca molt oberta i mig traient el cap per la finestreta del cotxe mentre agafàvem una corba amb les dos rodes del costat esquerra aixecades.

Aprofiteu els estius, amics, però feu-ho amb cap.