Jo sóc ex-fumador i com tots els ex-fumadors faig ràbia.

Per començar, jo sóc un ex-fumador que encara fuma: ocasionalment puros i pipa, a la que em va introduir un oncle meu.

El que ja no fumo són cigarretes. Recordo la primera que vaig fumar: en un cotxe tornant de no sé quin cony de festa major. La sensació d’aquella primera calada només la puc descriure com a CÀNCERSIDA. Però com que l’ésser humà -i sobretot jo- és idiota, vaig continuar fumant igual.

Un dia, veient que tot allò no portava massa enlloc, vaig decidir deixar-ho.

Vaig llençar el paquet de tabac de liar que tenia per la meitat, el paper i els filtres i au.

Em vaig convertir en un ex-fumador d’aquells que et diuen: “Ah, doncs a mi no em va costar gents, ho faig fotre a la paperera i ja va estar“.

Bé, no va és tan fàcil. Jo trobava a faltar el ritual de fumar: asseure’m al bar, liar la cigarreta, fer el cafè…a vegades encara em passa, que m’assec al bar i em venen ganes deliar-ne un. Per sort ja no hi vaig gaire als bars, i tampoc et deixen fumar a dins.

Però vaja, que vaig guanyar en qualitat de vida -quina ràbia que fa aquesta frase, eh?-, vaig recuperar l’olfacte i el gust. I quinze quilos que no sabia que havia perdut.

Com que trobava a faltar el dallonses del fumar, vaig començar amb això dels puros i la pipa ocasionals. Que sona molt snob, però això és tabac de veritat. Té gust de tabac, sabeu? No sé de què tenen gust les cigarretes, però de tabac no és. Ni l’olor.

Tot això no és per dir-vos que deixeu de fumar, que ja haureu vist que no sóc qui per donar lliçons a ningú (però no fumeu al voltant de les criatures, per favor, que no en tenen cap culpa que sigueu idiotes); tot això era per dir-vos que l’altre dia m’estava fumant un senyor puro a la terrassa d’un restaurant després d’haver-me cascat un bon àpat i va venir un paio amb el Ducados a la mà dient-me que el meu puro feia pudor. PUDOR! El malparit que fotia aquella fortor de fumador que no s’aguanta dient-me que el meu habano feia pudor.

Està ple de fills de puta aquest món.