Culs

L’arribada de la tardor i la fresqueta han portat un regal inesperat. En desconec els motius, però des de finals de setembre que quan vaig al matí cap a l’oficina em trobo un seguit de joves oficinistes i funcionàries de culs ben formats coberts amb peces de roba apretadíssimes.

Visca la civilització!

Altres anys només em trobava amb la tristor i la misèria de la mitjana edat i de gent camí cap a la jubilació, potser ha estat cosa d’un relleu generacional al món laboral o potser és que aquest any la gent està traient més rèdit de l’operació bikini, en tot cas, no protestaré (tot i que l’altre dia vaig arribar tard a la feina al desviar-me del meu camí habitual per admirar una estona més a una treballadora de La Caixa –Parlem?– que feia goig de veure i aixecava els ànims i elevava l’esperit).

Els culs són una cosa meravellosa, però viuen en un complicat equilibri.

D’una banda, és necessari que conservin bé les formes i no caiguin, la eterna lluita contra la gravetat, enemiga implacable i universal, és difícil.

Però per altra banda és necessari que tinguin un bon ràtio entre múscul i greix.

Avui dia, per culpa d’una malentesa devoció a la salut i la malsana afició al gimnàs i al Pilates, estem vivint una plaga de culs esculpits, de formes perfectes però que són durs com una pedra. Fan de mal tocar, i tenen formes tan definides que acaba transmetent tot una sensació de falsedat, un efecte plàstic digne de pornstars com Lisa Ann. Sí, els posaries en un pedestal i els hi passaries Netol cada dia, però tanta perfecció no és bona. Les estàtues clàssiques i renaixentistes són molt formoses, però mai podran estimar a ningú.

Evidentment hi ha gent que ja té mala peça al teler, coses de la genètica i, tret de passar per quiròfan (i no ho feu, que sempre queda d’aquella manera), no hi ha res que ho pugi salvar. No patiu, però, no es pot tenir tot i segur que sou gent molt simpàtica.

És un balanç difícil, massa greixina i tot ve cap avall, però en la seva proporció justa el llard és necessàri, obligatòri. Un cul ha de fer de bon agafar, ha de tenir certa duresa, però ha de resultar flonjo al tacte, t’hi has de poder agafar, és el teu salvavides, que ompli les mans i que tremoli amb cada envestida, com un flam. Són aquests culs aquells on t’hi perdries i lleparies fins que brillessin.

Cuideu els culs, estimeu els culs. Visca els culs!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s