En el món de la crítica cinematogràfica hi ha de tot. Gent que puntua pel·lícules amb una simple escala numèrica, gent que les puntua amb kuestis, crítics que dediquen seixanta línies per dir que la peli és una merda i que ja no es fa cine com antes, assajos a revistes amb ínfules escrits per intel·lectuals de tercera divisió regional que més que valorar el film acaben essent un crit desesperat perquè algú els engegui un tret al cap i crítiques fetes per cineastes frustrats que es limiten a parlar de l’excelsa fotografia i d’aspectes tècnics que no interessen a ningú.

Jo sóc un home del poble i em dec al poble, a mi m’agraden les coses simples. En la simplicitat hi ha l’elegància.

És per això que valoro el cinema amb merdes i estrelles.

Una merda tothom està d’acord en que és quelcom no desitjable (excepte els copròfils), pot fer certa rissa i pot donar peu a situacions hilarants i fins i tot a moments d’admiració (tots ens hem aturat en algun moment a contemplar un bon tronc després d’obrar) però al final, una merda és una merda.

I les estrelles són un símbol d’esperança, de llum entre la foscor, que transcendeix cultures. Les estrelles molen, com deia Sagan, els àtoms del nostre cos en algun moment distant van néixer en les estrelles i en el futur hi tornaran. Les estrelles ens mostren el nivell d’un hotel i amb estrelles puntuem les reviews d’Amazon.

Establerts doncs els dos elements bàsics, resulta fàcil d’entendre que quantes més estrelles s’atorguin a una obra cinematogràfica, més bona serà. Amb una estrella tindríem una peli normaleta tirant a dolenta i amb cinc estrelles tindríem una obra mestra.

“I les merdes?” -us deveu estar preguntant- “No n’hi ha prou amb les estrelles?”.

No! Les merdes valoren els elements lamentables i de poca qualitat de l’obra. Perquè en aquesta vida no tot és blanc o negre. Una peli pot tenir un guió nefast però unes actuacions brillants, valors de producció al nivell del pitjor cinema amateur turc però una història commovedora, un argument profundament subnormal però un acabat de primera categoria.

Si amb les estrelles valorem allò bo i positiu del conjunt, allò que ens fa gaudir, amb les merdes en valorem el més nefast.

Hi ha pel·lícules amb les quals ens ho passem molt bé o ens emocionem i tenen coses pitjors que el càncersida. Hi ha actors que han donat el millor de si mateixos en productes que altrament tenen nivell d’estrenar-se directament en VHS. Guions escrits per un guionista borratxo en calçotets i una samarreta tacada de vòmit i sang, però que han estat la base de moments d’acció que tenim gravats al cervell. Actors sense registre però que gràcies a la màgia del cinema ens han fet treure una llagrimeta.

Per exemple, Spielberg és un director excel·lent, ha dirigit moltes obres dignes de cinc estrelles però la seva fixació -sobretot en els últims anys- de donar-hi a tot una pàtina moral barata i edulcorada fa que moltes de les seves obres siguin mereixedores també de dues o tres merdes.

Aquest sistema de puntuar també pot incorporar altres elements, com per exemple, les explosions. Agafem per exemple Pearl Harbor, de Michael Bay, és una peli que mereix només una estrella (o dos, si estem molt generosos), quatre o cinc merdes però, sense cap dubte, cinc explosions. Suficient com per passar una bona estona.

Les pelis de Fast & Furious no mereixen cap estrella, però s’emporten cinc merdes i quatre explosions, insuficients per tapar tanta merda.

Mad Max. Cinc estrelles, dues merdes i quatre explosions. Obra mestra.

També podem afegir-hi els nazis (quants més nazis, millor). Algun exemple?

Indiana Jones i l’Última Croada. Quatre estrelles. Una merda. Dues explosions. Cinc nazis. Clàssic indiscutible.

La Llista de Schindler. Cinc estrelles, cinc nazis. 7 Òscars.

Ja ho aneu veient, no?