L’escola on vaig estudiar havia estat una institució exclusivament femenina. Quan jo hi vaig entrar la situació ja feia uns anys que s’havia normalitzat i les classes estaven poblades, més o menys, pel mateix nombre de mascles i femelles.

Les noies «grans» no les recordo massa bé, tret que eren totes molt maques i somreien molt i lluïen cabells lluents pentinats en llarguíssimes cues de cavall. Quan vaig arribar a l’EGB, però, a l’escola encara hi havia, cursant BUP o COU, els pioners, els primers valents que s’hi van apuntar. Eren tres.

Suposo que per la singularitat de la seva situació, els recordo més clarament que les noies. Els coneixíem col·lectivament com les apisonadoras (piconadora no tenia la mateixa força ni la sonoritat ens resultava tan simpàtica).

El que ens resultava més xocant és que tenien pinta d’adult, semblaven estar fora de lloc en una escola. Suposo que nosaltres, quan vam arribar a la seva edat, devíem provocar la mateixa sensació entre els petits, però -si realment era així- no n’érem pas conscients.

El que havíem identificat com a líder tenia un rostre seriós i era alt com un sant Pau. De veritat, no us enganyo, era exageradament alt, no és només que el veiéssim alt perquè nosaltres encara no aixecàvem dos pams de terra -que també hi jugava, clar- és que treia ben bé dos caps a tothom. Li dèiem Apisonadora Hightower, tot i que no era negre.

El segon era el més baixet del trio i també el més arrodonit, tot i que no arribava a entrar dins la categoria de gordo. Ell era l’Apisonadora Jackson, ara us en parlaré.

Del tercer del grup no en tinc cap memòria clara, no tenia cap tret que ara recordi i si li havíem posat algun sobrenom específic ara l’he oblidat. Coses de ser normal i rodejar-te de gent que destaca més que tu, per bé o per mal.

El segon, del que us volia parlar, li vam posar Jackson perquè estava dotat d’una elegància i del que avui anomenaríem flow força destacables.

Heu d’entendre que eren temps més simples, avui els nanos estan pendents del móbil i de follar, nosaltres ens entreteníem jugant a pilota, quedàvem per «anar a jugar» a casa dels altres, ens passàvem les tardes jugant a la NES i els dies de pluja ocupàvem l’hora del pati fullejant el Libro Gordo de Petete sota el porxo del pati.

Per nosaltres, en aquella època, el súmmum del molar el representava en Michael Jackson, el puto Rei del Pop. Un paio vestit sempre amb coses brillants, que es movia com una anguila i que feia aquells videoclips…allò era petar-ho.

L’Apisonadora Jackson duia sempre una jaqueta de pell -negra, impecable-, la tofa engominada, els Levi’s 501 i unes Converse. Es movia amb autoritat i fermesa. Molava.

L’escola tenia una escala senyorial i ample, amb graons de marbre, per les visites i els adults. Nosaltres, els alumnes, n’utilitzàvem una altra d’estreta i malgirbada. Tenia escalons petits i si coincidia gent pujant i d’altra baixant es generaven uns embussos bastant èpics.

Trobàvem força divertit voler pujar tots de cop i crear taps, aglomeracions de nap-bufs d’on sobresortien braços, motxilles Karhu, alguna bata i crits de «Uf!», «Ai!» i «Vigileu, que porto ulleres!», acompanyats d’algun gemec de dolor. Després, quan havíem aconseguit alliberar-nos d’aquella massa humana, corríem cap a classe masegats i rient i ens renyaven per fer tard.

Va ser durant un d’aquests episodis quan els grans es van guanyar el nom d’Apisonadoras, ja deveu imaginar cap a on va tot això. Havíem format un dels nostres taps a l’escala i la gent s’anava amuntegant darrera nostre, esperant a que paréssim de fer l’imbècil per poder anar cap a classe. El tema és que un cop s’havia format l’embús era bastant difícil sortir-ne, l’estretor de l’escala feia que acabéssim encaixats a pressió. En aquell moment vam sentir unes passes contundents que venien de dalt i, aixecant el cap com bonament podíem, vam veure els tres grans mirant-nos. No van trigar gaire a decidir que no estaven per aguantar les nostres merdes i van decidir tirar pel dret, és a dir, per sobre nostre.

Aquell episodi, a part de donar-los el sobrenom, va servir per ensenyar-nos a no fer més l’idiota a l’escala. Ells, però, devien gaudir-ne força, ja que des d’aquell dia quan es creuaven amb nosaltres, simplement utilitzaven la seva envergadura per apartar-nos sense miraments a un costat -o a sota, si teníem mala sort-.

Ens ho passàvem bé. Em pregunto que se’n deu haver fet de l’Apisonadora Jackson.