El rostre de l’àvia es va il·luminar quan va obrir el regal de Nadal i va veure que es tractava d’un bitllet d’avió per volar cap a Nova York, i amb tota -bé, pràcticament tota- la família acompanyant-la!

Ja feia dos anys que el iaio ens havia deixat i l’àvia estava moixa, tot i que la visitàvem sempre que podíem, la casa se li feia gran. Entre tots vam decidir donar-li la sorpresa i li va encantar. Ella, que el viatge més llunyà que havia fet havia estat a Terol. A tots ens va caure la llagrimeta al veure com de contenta n’estava. I a tots ens feia il·lusió marxar una setmana junts a Nova York.

Finalment, a l’abril va arribar el dia i vam fer tots cap a Barcelona, amb un minibús! Després de passar atrafegats els controls i de patir per arribar a temps, tot va anar bé, tot i que pràcticament perdem els petits de casa a la terminal, quina gentada!

L’àvia es va asseure al costat de la finestra, hauríeu d’haver vist com d’emocionada estava, semblava una criatura petita! Tot i que va confessar que estava una mica nerviosa, no havia volat mai i no ho veia pas clar això d’estar-se tantes hores en un avió. Es va atabalar una mica quan l’avió s’anava a enlairar, amb el soroll i aquella embranzida que fa, ben aferrada al reposabraços i al braç de l’oncle Josep, però un cop a l’aire se li va passar i va començar a repassar les guies de viatge que portava a la bossa i que ja s’havia llegit i rellegit mil vegades.

Anava repetint tots els llocs que visitaríem: «Nen, hem d’agafar un carro de cavalls d’aquells del Central Park, i vull anar a veure un musical -o dos!- i també el Museu d’Art Contemporani…»

«Sí mare, no patiu -deia l’oncle Josep- amb una setmana tindrem temps de veure-ho tot, això rai!»

Al cap d’unes hores, i aprofitant la fosca, mig encisats per el soroll monòton dels turboreactors, vam quedar tots endormiscats -o completament dormint i roncant- somiant en les aventures que ens esperaven a Amèrica.

Va ser un soroll fort i sec el que va trencar l’encanteri. Tot l’avió va alçar el cap amb cares de sorpresa i preocupació. Ningú sabia ben bé què havia provocat el soroll i l’avió semblava que continuava volant amb normalitat, però poc a poc el soroll monòton dels motors va començar a sonar irregular i molt més fort del que ho havia fet fins ara. Es van encendre els llums indicant que calia cordar-se els cinturons.

Tot i això, dos minuts després, les expressions nervioses dels passatges, al veure que no passava res, van tornar a la normalitat i la majoria va tornar a acotar el cap per recuperar el son.

Fins que va arribar la segona batzegada, aquesta sí que es va notar, semblava venir del costat dret de l’avió, va sonar com un petard fort, una explosió seca i curta, seguida d’un soroll metàl·lic, com una gratamenta, com quan ratlles el cotxe amb la columna del pàrquing.

Ara sí, les cares de la gent ja eren de clara preocupació, miraven al voltant i els uns als altres, se sentia algun crit al final de la cabina, una criatura plorava a les files del davant. L’àvia ens mirava amb desconcert.

Va ser llavors quan va arribar la tercera sacsejada: un soroll fortíssim, com un tro, seguit d’una explosió que va il·luminar l’exterior de l’avió i, immediatament, fragments de metall van travessar la cabina d’un costat a l’altre, fracturant el fuselatge i partint en dos, de camí, uns quants viatgers, com l’oncle Joaquim.

El sotrac va llençar els pobres desgraciats que no anaven lligats contra el sostre de la cabina, fent saltar en el procès ulleres, rellotges, sabates, tauletes, telèfons i una quantitat gens menyspreable de dents i queixals.

Els crits es van accentuar quan la cabina va quedar a les fosques i aquelles màscares d’oxigen van caure del sostre, tot mentre un sorollet com d’alarma s’anava escoltant «pim-pim-pim» i el brunzit colossal de l’aire escapant per les esquerdes ho saturava tot. L’àvia, que havia perdut la dentadura amb el bot sobtat de l’avió, però que portava el cinturó cordat mirava al voltant amb els ulls ben oberts i una expressió de terror que, sense dents, resultava francament divertida. Coses de la situació, hi ha gent que li agafa per plorar o resar i a altres ens agafa per riure.

Feia fred, i la veritat és que no vam tenir temps de pensar massa res abans que l’avió impactés contra la superfície de l’Atlàntic i és fes miques. El pilot va intentar dir alguna cosa a través del sistema de comunicació, però no vam entendre res. I la veritat és que tampoc hauria servit de gran cosa, diuen que els avions poden amarar si és necessari però la veritat és que si l’aeronau on viatges ,va a pinyar-se-la, l’únic que et pot salvar son els amorosos braços de Déu o d’algun arcàngel.

Els mitjans parlarien de fallada mecànica catastròfica i dirien que l’avió havia passat totes les revisions, però que s’està investigant i que més endavant ja se sabrien els resultats i que ajudaria molt si es trobava la caixa negra.

Volar, quina merda, amb la il·lusió que li feia a l’àvia.