Avui ens ha deixat el meu pare.

Al meu pare li van detectar un tumor. Al cap, complicat de tractar.

Va escollir operar-se per treure’l, ja que el que tothom ens havia dit que era el millor neurocirurgià de Catalunya va aconsellar-nos aquesta opció. L’operació, de fet, va anar bé. El que no va anar bé va ser tot el procés post-operatori i la hemorràgia cerebral posterior.

Llavors va començar un camí llarguíssim, UCI, Institut Guttmann, on va haver d’aprendre altre cop a caminar, tot i que ningú en donava dos duros: ell es va escarrassar i fer exercici pel seu compte caminant passadís amunt passadís avall sempre que podia fins que va aconseguir caminar amb l’ajuda d’una crossa.

La mobilitat era només un problema: també hi havia el tema de la parla, no poder conduir, sonda gàstrica per menjar, etc.

Quan li van donar l’alta a la Guttmann el procés no va acabar: diverses sessions de rehabilitació cada setmana, esforçar-se per menjar i empassar fins que li van poder retirar la sonda, adaptar-se el millor possible a la nova situació, etc.

Tot i la mala sort, es va recuperar com per poder fer vida «normal». Es va recuperar, n’estic segur, per dos motius: el meu pare era fort com un roure -havia fet molt esport tota la seva vida- i era tossut, molt tossut, cosa que el va empènyer a esforçar-se més enllà de qualsevol lògica per recuperar-se.

I es va recuperar: Viatjar, anar a menjar fora, sortir cada dia a fer llargues caminades sense assistència, etc.

Van quedar seqüeles, per descomptat. Algunes obvies, altres no tant. La pitjor de totes, sense cap mena de dubte, va ser la propensió a patir ictus. Cada petit accident el feia baixar molts escalons de cop. I, amb tot, va anar aguantant. Amb un continu de visites al neurocirurgià, al neuròleg, a metges de rehabilitació, al metge de capçalera, etc.

Ens vam anar adaptant a la situació com podíem cada vegada que hi havia un canvi, però amb feina i sacrificis hem aconseguit que, pràcticament fins al final, pogués fer vida amb nosaltres amb la màxima normalitat possible. «Normalitat» essent aquí un concepte molt, molt relatiu.

Però ha pogut anar cada estiu a passar les vacances al poble, ha pogut acomiadar-se del seu restaurant preferit quan van tancar, ha pogut conèixer el seu net i, en definitiva, ha pogut estar amb nosaltres, que no ens hem vist obligats a tancar-lo a una residència.

Ha costat però, han estat molts anys de sacrificis, sobretot al final. Canviar la crossa pel caminador i la cadira de rodes, no anar massa lluny ni massa dies fora perquè ens necessitava, limitar el què fèiem i com ho fèiem, un pes enorme per la meva mare que s’ha hagut d’adaptar a fer de cuidadora, etc., sovint amb cap suport de l’administració.

I em sap un greu enorme i és una cosa que se’m menja per dins el fet d’haver-li retret certes coses alguns cops o haver-me enfadat amb ell a vegades. Que no m’enfadava amb ell, i ell estic segur que ho sabia, t’enfades amb la malaltia però com que una malaltia és una cosa abstracta, sobretot quan no té una causa concreta sinó que és un conjunt de mals, seqüeles i afectacions, és molt difícil dirigir la frustració cap al mal i ho acaba pagant el malalt.

I jo pensava, aquests últims dies, que he conegut al meu pare més temps amb la malaltia que sense. I, tot i això, el record que en tinc és d’ell abans: de quan anàvem a nedar, de quan m’ensenyava a conduir, de quan anàvem a caçar bolets…

El meu pare és d’aquella generació que estaven, per dir-ho d’alguna manera, mal equipats per gestionar emocions. Ell m’estimava, i sempre ha estat allà per mi quan ho he necessitat, però a la seva manera. I per això, i perquè ell també ha fet l’impossible per estar amb nosaltres tant com ha pogut, ara que no hi és em costa molt pair-ho, perquè d’alguna manera, tot i que la progressió de la situació resultava evident i tot sabíem que s’acabaria, almenys per mi era una presència que sempre havia estat allà i que tenia l’esperança irreal que sempre hi seria.

I em miro el meu fill i em pregunto ell com em recordarà a mi quan jo falti i només espero poder-ho fer, almenys, igual de bé que el meu pare perquè se n’endugui de mi un record igual de bo que jo me n’enduc del meu pare, malgrat tot.

Descansa en pau, pare.