La vida, no? Al principi t’ho passes teta (he), però vius en aquella mena de núvol, una semi-inconsciència de la que només en queden records desdibuixats i olors.

Després, la infància: un període que és massa llarg, una desfilada eterna de professors, classes, viatges al seient de darrera del cotxe, unes quantes hòsties ben donades (gràcies de tot cor als pares), partits de futbol al pati, les revetlles de Sant Joan, «això és per quan siguis més gran», la Guerra de les Galàxies, olor de gespa recent segada, massa merdes que no entens, l’odi als pebrots i al bròquil, l’amor als ous ferrats, els llarguíssims estius a Calella de Palafrugell, les misses del diumenge, la primera comunió (El cos de Crist, amén), aquell puto gat tan esquerp de ca l’àvia, la vegada que vas rebentar d’una pedrada la finestra dels veïns (no va ser un accident), les tardes de dissabte jugant amb els Lego, els primers odis irracionals que van plantant la seva llavor, ajudar l’avi a amassar els bunyols per Setmana Santa, anar enfadat a les classes de música on et van apuntar els pares -ja ens ho agrairàs quan siguis gran- i aquella vegada que et vas pixar al test del ficus a casa els oncles.

Però vinga, que després l’adolescència, comença la festa, ara sí!

Ara sí? Bé d’aquella manera. Sí que és cert que et deixen fer una mica més, però continua essent bastant la mateixa merda.

Classes, la primera palla -furtiva i nocturna-, continuar viatjant al seient de darrera, els entrenaments de fútbol després de classe, el fastigós menjar de l’escola, la primera borratxera, no tornaré a beure mai més, la segona borratxera, la primera xicota, el primer cigarro, no tornaré a fumar mai més, més classes, el carnet de moto, la primera hòstia en moto, el Half-Life, un altre estiu etern, la primera vegada que treus la tita a passejar, els primers desenganys, aquell cop que et van trencar la cara per passar-te de llest, les feines d’estiu, quedar segons a la lliga de fútbol, el primer porro, no tornaré a fumar mai més -de veritat-, el primer concert de metal, abandonar enfadat les classes de música perquè ara ja ets gran, sats?, aquella nit que vau portar a un colega a l’hospital amb coma etílic, l’apretada per treure’t la «sele». Estiu.

Ara sí que sí, no? 18 anyets. Ara ja som grans, aquest cop sí, no ens poden dir que no. Anem a la universitat a petar-ho.

Si no fos perquè en el fons continues essent el mateix adolescent imbècil, només que ara té cotxe, llegeix llibres de filosofia i treballa 15 hores setmanals. Però ja et va bé, no? Zero responsabilitat, festa continuada, matins i tardes perduts al bar amb un cafè i un cigarro i festa cada cap de setmana. I a més tens grans plans, enormes, perquè ara comença el millor i aniràs a viure a USA, tindràs una feina de puta mare, i pujaràs a l’Everest, i faràs la volta al món i jo què sé, el món està allà per menjar-se’l.

I arriba aquell dia que fas vint anys i el colega et diu:

–Tiu, ara és la millor etapa, dels 20 als 30, festa, follar cada dia, boh, el millor.

I tu t’ho creus, és clar, per què no? Si és el pla perfecte, ara sí que sí, collons!

I al principi sembla que rutlla tot fins que, pam! El teu pare es mor d’un càncer.

–Bueno tete, la vida sigue.

Sí, la vida sigue, però és una putada grossa. Amb això sí que no hi contàvem.

Però vaja, tu què has de fer? Doncs acabar la carrera i buscar feina, i anar-hi anant, que ara és un JASP d’aquests, i parles anglès i t’havies de menjar el món.

Després et trobes que abans de fer els 30 ja en tens uns quants de casats, i ja no sortiu tant sovint i la feina de puta mare només paga 1500€ al mes. Però vaja. Tu anar fent, que tot està per davant encara.

Fins que et cases amb la Cristina. I tot és molt bonic. I teniu dos nanos preciosos. I els mires i veus què feliços que són tot i no ser-ne conscients.

I un dia et trobes portant de la maneta a un vailet al primer dia d’escola, la mateixa escola on vas anar tu. I te n’adones que no et menjaràs el món, ni pujaràs a l’Everest i que segurament la única gran aventura va ser aquell estiu que vau passar amb la colla fent el boig a Eivissa. I que ara se t’ha acabat una mica, perquè amb el grup ja no teniu temps d’assajar i la feina que havia de ser per un temps fa pinta que serà per sempre -amb sort- i aquestes dues criatures necessitaran la teva atenció i que els apuntis a classes de música i quan en tinguin 16 et demanaran una moto i potser aquesta pel·lícula ja no va sobre tu, sinó que ara ells són els protagonistes i tu ets un secundari.

Puta vida, tete, puta vida.