Aquest cap de setmana vaig poder contemplar l’atrocitat de la MAT, destrossant el territori fins allà on arribava la vista. Torres de metall i cable passant per sobre camps, boscos i masos.

I me n’he recordat d’un temps abans de la MAT quan, per un tema que ara no ve a cuento, vaig entrevistar alguns alcaldes i alcaldables de pobles afectats. En recordo un que, al preguntar-li la seva posició sobre el tema -ja que molta gent al poble s’hi havia posicionat en contra- em va respondre quelcom semblant a això:

«Aquesta pregunta no la respondré perquè no em beneficia. Què n’he de dir de la MAT? No hi puc pas fer res jo. Si la gent necessita electricitat s’ha de fer».

Vull creure que aquell home no era tan subnormal com per creure’s que sense la MAT tornaríem a un estat pre-industrial, la foscor cauria sobre nosaltres i hauríem de reobrir les mines de carbó.

Vull pensar que simplement va optar per seguir la via fàcil, la via covarda -i molt catalana- de deixar fer.

Perquè els catalans som molt de fer protestes simbòliques: tallar carreteres, fotre pintades de «No a la MAT», escriure uns quants articles aïrats, recollir signatures i fer assemblees.

Però a l’hora de la veritat ningú va anar a sabotejar les obres cada nit (o ben poca gent), ningú va forçar als seus alcaldes a adoptar una postura fèrria davant el tema (amb amenaces, cops o -jo que sé- no votant-los) i ningú va pressionar el govern de la Generalitat ni de l’estat espanyol per evitar-ho. Pressió de veritat vull dir.

I els de dalt, com fan sempre, se us van pixar a la cara i en acabat us van demanar que us ajupíssiu, obríssiu la boca i us hi van plantar un cagalló. I allà la teniu, la MAT. Per quedar-se, perquè es puguin vendre excedents de producció elèctrica d’un costat a l’altre.

I tots contents, perquè uns ja van fer les seves reivindicacions festives i pensen que més podria haver fet l’alcalde.

L’alcalde pensa que ell ja va fer el que li tocava -baixar-se els pantalons i callar- que encara li queda acabar de pagar el Porsche Cayenne, el Jeep Grand Cherokee i la reforma de la finca, i que no vol tocar els pebrots als de Barcelona, que no sigui que després li compliquin la vida, i que al final això és culpa dels de la capital.

I anar fent.

I ningú en té la culpa, perquè ja «van fer el que podien», quan en realitat no van fer res perquè no van tindre collons. Com sempre.