Jo he anat molt a missa. Primer per obligació i després per inèrcia, fins que m’ho vaig deixar. A casa sempre havien estat així: ens deixaven escollir un cop fóssim «grans», però mentre no ho érem ells vetllaven per la nostra ànima.

Com que la litúrgia cristiana catòlica m’avorreix tremendament jo em dedicava a observar la gent. Hi ha tot tipus de fauna a missa. Gent que hi va per complir, altres que hi van perquè la resta vegi que hi van, altres per exhibir joies i abrics de pell, altres -com feia jo- per inèrcia i alguns hi van per autèntica fe.

Jo mai he trobat a Déu a cap església, i això que n’he visitat moltes. Algunes magnífiques obres d’art, altres llocs sinistres i freds, però a cap hi he trobat a Déu. N’estic ben segur que a Déu no se li ha perdut res a cap església, catedral ni ermita, perquè si Ell és omnipresent i totpoderós de ben segur que té coses més importants a fer i llocs millors on estar.

A classe de religió amb un Crist crucificat presidint la sala, tampoc l’he trobat a Déu. Les imatges de Cristos i sants sempre m’han resultat d’un mal gust terrible i, per postres, contràries a la fe que se suposa que representen que hauria d’estar lliure d’ídols.

Clar que és normal que jo no hagi trobat a Déu, perquè la meva fe sempre ha estat dispersa i distreta.

La majoria de gent necessita la fe per cobrir una mancança, tenir la tranquil·litat de creure en una vida després de la vida, una guia ètica i moral o donar un sentit a la seva existència. Jo en canvi això sempre ho he tingut bastant clar.

En canvi, jo sempre he vist a Déu en l’univers, perquè sempre he vist el Cosmos com quelcom massa perfecte per ser fruit de la casualitat i coses com el no res absolut abans del Big Bang em costa que m’entrin a la mollera. Vull creure que hi ha un Ordre darrera tot plegat. Segurament estic utilitzant la fe per tapar forats allà on la ciència no ha arribat encara, igual que molta gent l’utilitza per tapar un buit interior, estic donant a l’Univers -alfa i omega- trets divins.

En tot cas, jo envejo aquells que tenen fe vertadera, aquella gent que es troba amb Déu a l’església, aquells que per Déu se’n van a la guerra o envair terres llunyanes, aquells que troben el seu destí i la raó de ser o aquells que per major glòria de Déu construeixen una catedral -poca conya, que no és fàcil-, aquest tipus d’inspiració. Els veig, convençuts de la seva fe i penso que a vegades m’agradaria tenir les coses tan clares.