A vegades imagino situacions i històries dins el meu cap, vinyetes genials plenes d’efectisme, corprenedores, sorprenents, escenes màgiques…

Després em trobo davant el full en blanc i no trobo la manera de traslladar totes aquelles imatges a la lletra. O si ho trobo no m’agrada.

En dono la culpa a algun factor extern, car el meu talent està fora de tot dubte, i continuo amb alguna altra cosa -fer veure que treballo o masturbar-me-.

Però com que tinc un blog que es queda desatès massa sovint, i no voldria que la vostra visita hagi estat en va, us explicaré una anècdota:

Tinc un amic (bé, d’amics no en tinc, és un conegut) que és molt fatxa, l’anomenarem Javier.

En Javier té Facebook on hi comparteix moltíssima merda i gran part de la seva vida, gris i mediocre.

En Javier una vegada va compartir un vídeo on es veia com a Estats Units, tot una reguera de gent rebia amb honors les restes mortals de diversos soldats. També es veia com, durant una desfilada, la gent admirava i victorejava tot un seguit de veterans.

En Javier es preguntava: «¿Por qué en España no se trata a los militares con este respeto?»

Jo li vaig respondre el següent (en castellà, perquè amb en Javier tinc aquella malsana costum que tenim els catalans de dirigir-nos en castellà a castellanoparlants que han crescut i s’han criat aquí però que són incapaços de comunicar-se en català): «Porqué en Estados Unidos sus militares no se alzaron militarmente contra su gobierno elegido democráticamente y no jodieron la marrana durante más de 30 años apoyando un gobierno fascista que hundió el país en la miseria, fill de puta».

En Javier no ho va entendre, com suposo que no ha entès gaire res mai.

Ara té una dona -una castellana extremadament vulgar- i un fill, que suposo que en el futur serà tan idiota com ell.

Puta Espanya.