L’altre dia, xerrant amb un amic recordàvem moments que havíem passat jugant a videojocs, tant junts al voltant d’una tele com per separat davant el PC.

Em va sorprendre que parlàvem d’experiències virtuals exactament de la mateixa manera que podríem parlar de vivències a la Vida Real™, com per exemple aquell cop que ens va engolir la boira tot baixant del Gra de Fajol i ens va anar de poc que no ens matem barranc avall o aquella vegada que, molt intoxicat gràcies a massa cubates de Cutty Sark vaig expulsar vòmit de manera explosiva deixant un bonic mural sobre diversos cotxes aliens.

En definitiva, tot i que érem plenament conscients de quines experiències havien estat viscudes en la realitat i quines en la virtualitat, ambdues havien creat memòries igual i formaven part de la nostra història compartida (i de la individual).

Tots dos recordem disparar-nos trets al cap dins els corredors de Facilty al GoldenEye 007, tots dos recordem el recorregut per Hyrule a l’Ocarina of Time, tots dos recordem fer servir l’IDDQD i l’IDKFA i passar hores massacrant dimonis al Doom 2 i tots dos recordem haver solucionat com bonament vam poder el percal que es va liar al Half-Life.

Segurament les seves memòries del seu recorregut per Black Mesa són un xic diferents a les meves, però tots dos havíem viscut una experiència similar que formava part dels nostres records, de la nostra identitat si vols.

Em pregunto com seran els records i memòries de les generacions futures, capaços de viure experiències virtuals que es cagaran i es pixaran tècnicament i a nivell d’immersió en tot el que hem tingut fins ara.