Hi ha una gent, d’extracció social tirant a baixa, que tenen la foto del casament en un lloc ben visible. A vegades fins i tot sobre la tele, al costat del toro o la sevillana.

Se’ls veu cofois, a la foto. Ben engominat ell, amb una flor blanca a la solapa del traje (potser llogat), ella dissimula prou bé el seu incipient sobrepès amb el vestit blanc que li queda una mica com una bata de dormir.

La foto és com un recordatori constant que mai tornaran a ser ni tan guapos, ni tan prims, ni aniran tan ben vestits (per dir-ho d’alguna manera).

Són gent de cóssos abandonats a l’obesitat, al xandall i a les canyes amb el cunyat el diumenge abans d’anar a dinar a ca la sogra.

Mentrestant, la versió jove d’ells mateixos els contempla amb un somriure.

Tristor.