La horripilant mort del Dr. Schneider

El Dr. Schneider era un vellot encorbat de pell resseca com el pergamí i blanca com el marfil. Tenia un nas gros i afilat i un cap coronat per quatre cabells platejats que es sostenia sobre un coll esprimatxat com un filferro.

Per no faltar a la veritat, cal dir que el Dr. Schneider ja tenia aspecte de cadàver fins i tot abans de la seva mort.

Era un home de caràcter esquerp que havia passat els seus últims anys -després de la seva jubilació i de la mort de la seva esposa- tancat al seu pis d’on pràcticament no sortia més que per anar al banc un cop al mes i fer les escasses compres que li eren necessàries. Això sí, quan sortia sempre ho feia impecablement vestit.

L’inspector Falgars i el caporal Martínez van ser els primers d’arribar a l’escenari de la mort, després que els veïns haguessin informat que ja feia dies que no veien el doctor ni n’escoltaven cap soroll.

L’inspector i el caporal van trucar a la porta, per si de cas, però com esperaven no van rebre cap resposta.

-Procedeixi a obrir la porta, caporal -va demanar l’inspector Falgars.

-Ara mateix, inspector -va respondre el caporal, mentre es treia un joc de rossinyols de la butxaca.

El pany es va obrir amb un «click» i els dos homes van entrar cap a dins. Hi regnava una olor de resclosit i de pols bastant pronunciada, però cap dels dos va percebre la ferum característica de la mort i la descomposició.

-Fixi’s quins sostres tan alts! -va dir amb sorpresa en Martínez.

-Ja no es fan pisos així, fa molt senyor, però costen més d’escalfar a l’hivern -va respondre l’inspector.

-També té raó, veu.

Els dos homes van anar avançant habitació per habitació, buscant senyals de vida i cridant de tant en tant «Doctor Schneider?» però sense fer-ho molt fort, per no esverar els veïns. Tot estava prou ordenat, el doctor semblava que menava una vida simple, molts de mobles antics i pocs luxes. La única excepció era la sala d’estar, on s’amuntegaven llibres i manuscrits per tots els racons. L’inspector es va acostar a un llibre que havia quedat obert sobre la tauleta que ocupava el centre de la cambra. Hi havia una fina capa de pols sobre les pàgines groguenques. Va mig tancar el llibre per llegir-ne el títol, tot girant el cap, i va veure que era alguna cosa escrita en llatí, que tenia molt rovellat, però no va poder acabar de treure’n l’entrellat perquè el caporal el va interrompre.

-Miri, miri les rajoles! És un terra hidràulic!

-Vaja, és veritat. Sempre m’ha semblat una mica ridícul això de dir-n’hi hidràulic -va comentar l’inspector- sempre em venen al cap pistons i excavadores.

-Ara que ho diu, no hi havia pensat mai, però potser sí que és veritat -va donar-li la raó el caporal.

-I a més si se’t trenca alguna peça és molt car d’arreglar.

-Vaja.

Finalment, després de passar per la cuina -amb uns quants plats per rentar encara a l’aigüera- van arribar a l’habitació del Doctor i van poder constatar que, tal com temien els veïns, havia traspassat. Que un vell mori no és un fet fora del normal, com per desgràcia tampoc ho és que morin sols. La particularitat d’aquest cas era l’estat del cadàver.

El doctor estava estirat al llit, amb els pantalons del pijama posats, els ulls aclucats i una ganyota de dolor al rostre. Els braços estaven estesos a cada costat del cos i regirats d’una forma poc natural. El més esfereïdor de tot, però era que el tòrax i l’abdomen del Doctor Schneider estaven oberts de dalt a baix, les seves costelles s’havien allargat i deformat com les branques d’un arbre vell i arribaven a fregar el sostre i l’espai entre costella i costella estava ocupat per una mena de fibra vermellosa. Semblaven les ales d’alguna papallona mòrbida i monstruosa.

Els òrgans que antigament ocupaven l’interior del doctor s’havien convertit en una mena de gelatina seca que ara residia en el buit que havia deixat la caixa toràcica en obrir-se o, directament, havien desaparegut.

Els llençols i, de fet, tota l’estança estaven prou lliures de sang i això, considerant la violència que es podia deduir de l’estat en que es trobava el cos, era prou sorprenent.

-Escolti -va dir el caporal després d’una llarga pausa-, vostè creu que fos el que fos el que va matar el doctor és contagiós?

-Espero que no -va respondre l’inspector- que ara venen festes i no m’agradaria passar-les en un hospital.

-Els hospitals no són llocs gaire alegres per passar el Nadal.

-No ho són, no -va sentenciar finalment en Falgars.

Els dos homes, intentant no tocar res, van fer una ullada al voltant per si trobaven alguna pista, més per costum professional que no pas perquè esperessin trobar realment alguna cosa. Després de dedicar-hi uns minuts l’inspector va donar ordres al caporal:

-Truqui a la comissaria i demani que vinguin els forenses i reforços. Ah, i vigili que no s’acosti cap veí aquí dins.

-Ara mateix. No li sembla que fa la sensació que alguna cosa hagués sortit de dins del finat?

-Una mica sí que ho sembla. Però bé que hauríem vist la cosa en algun lloc del pis o algú l’hauria vist sortir…

-A no ser que fos invisible -va deixar anar en veu alta el caporal-, però això seria impossible, oi?

-Més que impossible és força improbable.

-En tot cas -va disposar-se a sentenciar en Martínez-, el que és segur és que és una mort horripilant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s