Volar

El rostre de l’àvia es va il·luminar quan va obrir el regal de Nadal i va veure que es tractava d’un bitllet d’avió per volar cap a Nova York, i amb tota -bé, pràcticament tota- la família acompanyant-la!

Ja feia dos anys que el iaio ens havia deixat i l’àvia estava moixa, tot i que la visitàvem sempre que podíem, la casa se li feia gran. Entre tots vam decidir donar-li la sorpresa i li va encantar. Ella, que el viatge més llunyà que havia fet havia estat a Terol. A tots ens va caure la llagrimeta al veure com de contenta n’estava. I a tots ens feia il·lusió marxar una setmana junts a Nova York.

Finalment, a l’abril va arribar el dia i vam fer tots cap a Barcelona, amb un minibús! Després de passar atrafegats els controls i de patir per arribar a temps, tot va anar bé, tot i que pràcticament perdem els petits de casa a la terminal, quina gentada!

L’àvia es va asseure al costat de la finestra, hauríeu d’haver vist com d’emocionada estava, semblava una criatura petita! Tot i que va confessar que estava una mica nerviosa, no havia volat mai i no ho veia pas clar això d’estar-se tantes hores en un avió. Es va atabalar una mica quan l’avió s’anava a enlairar, amb el soroll i aquella embranzida que fa, ben aferrada al reposabraços i al braç de l’oncle Josep, però un cop a l’aire se li va passar i va començar a repassar les guies de viatge que portava a la bossa i que ja s’havia llegit i rellegit mil vegades.

Anava repetint tots els llocs que visitaríem: «Nen, hem d’agafar un carro de cavalls d’aquells del Central Park, i vull anar a veure un musical -o dos!- i també el Museu d’Art Contemporani…»

«Sí mare, no patiu -deia l’oncle Josep- amb una setmana tindrem temps de veure-ho tot, això rai!»

Al cap d’unes hores, i aprofitant la fosca, mig encisats per el soroll monòton dels turboreactors, vam quedar tots endormiscats -o completament dormint i roncant- somiant en les aventures que ens esperaven a Amèrica.

Va ser un soroll fort i sec el que va trencar l’encanteri. Tot l’avió va alçar el cap amb cares de sorpresa i preocupació. Ningú sabia ben bé què havia provocat el soroll i l’avió semblava que continuava volant amb normalitat, però poc a poc el soroll monòton dels motors va començar a sonar irregular i molt més fort del que ho havia fet fins ara. Es van encendre els llums indicant que calia cordar-se els cinturons.

Tot i això, dos minuts després, les expressions nervioses dels passatges, al veure que no passava res, van tornar a la normalitat i la majoria va tornar a acotar el cap per recuperar el son.

Fins que va arribar la segona batzegada, aquesta sí que es va notar, semblava venir del costat dret de l’avió, va sonar com un petard fort, una explosió seca i curta, seguida d’un soroll metàl·lic, com una gratamenta, com quan ratlles el cotxe amb la columna del pàrquing.

Ara sí, les cares de la gent ja eren de clara preocupació, miraven al voltant i els uns als altres, se sentia algun crit al final de la cabina, una criatura plorava a les files del davant. L’àvia ens mirava amb desconcert.

Va ser llavors quan va arribar la tercera sacsejada: un soroll fortíssim, com un tro, seguit d’una explosió que va il·luminar l’exterior de l’avió i, immediatament, fragments de metall van travessar la cabina d’un costat a l’altre, fracturant el fuselatge i partint en dos, de camí, uns quants viatgers, com l’oncle Joaquim.

El sotrac va llençar els pobres desgraciats que no anaven lligats contra el sostre de la cabina, fent saltar en el procès ulleres, rellotges, sabates, tauletes, telèfons i una quantitat gens menyspreable de dents i queixals.

Els crits es van accentuar quan la cabina va quedar a les fosques i aquelles màscares d’oxigen van caure del sostre, tot mentre un sorollet com d’alarma s’anava escoltant «pim-pim-pim» i el brunzit colossal de l’aire escapant per les esquerdes ho saturava tot. L’àvia, que havia perdut la dentadura amb el bot sobtat de l’avió, però que portava el cinturó cordat mirava al voltant amb els ulls ben oberts i una expressió de terror que, sense dents, resultava francament divertida. Coses de la situació, hi ha gent que li agafa per plorar o resar i a altres ens agafa per riure.

Feia fred, i la veritat és que no vam tenir temps de pensar massa res abans que l’avió impactés contra la superfície de l’Atlàntic i és fes miques. El pilot va intentar dir alguna cosa a través del sistema de comunicació, però no vam entendre res. I la veritat és que tampoc hauria servit de gran cosa, diuen que els avions poden amarar si és necessari però la veritat és que si l’aeronau on viatges ,va a pinyar-se-la, l’únic que et pot salvar son els amorosos braços de Déu o d’algun arcàngel.

Els mitjans parlarien de fallada mecànica catastròfica i dirien que l’avió havia passat totes les revisions, però que s’està investigant i que més endavant ja se sabrien els resultats i que ajudaria molt si es trobava la caixa negra.

Volar, quina merda, amb la il·lusió que li feia a l’àvia.

Humor

Xistes de polles. Existeix alguna forma d’humor més refinada?

“Fill de puta -estareu pensant-, si és la forma d’humor més bàsica i grollera. L’humor de polles, culs i secrecions corporals!”.

Però us equivoqueu. És bàsic, sí, però és un art refinat al llarg de milers d’anys. Milions d’anys, m’atreviria a dir.

Els romans ja guixaven bromes de titoles pels puestos, els egipcis tenen el mite d’Osiris que és un acudit de polles convertit en mitologia, els monjos medievals trencaven la monotonia dibuixant gent fent el molinillo als marges dels manuscrits. No hi ha res més graciós que un nardo en el context apropiat.

Tot això era per dir que l’altre dia un servidor es trobava amb el Photoshop (bueno, el GIMP, que és lo mateix però gratis), intentant fer una broma gràfica. Quelcom graciosíssim, em partia. Es tractava d’un drakkar, un vaixell víking, amb una tripulació formada per polles.

Al peu de foto es llegiria “ESCANDI – NABOS”.

Ja ho veieu amics, al nivell del Roto o del Jueves.

Vaig procedir com sempre que intento fer alguna merda d’aquestes: robant les imatges a internet. Pel tema del barco va ser prou ràpid i fàcil el tema. Però ai, les polles.

Hom podria pensar que trobar fotos de polles a internet hauria de ser fàcil. Semblaria que fins i tot t’assalten amb fotos de pardalets quan no les demanes. Però quan les busques expressament la cosa canvia. Jo volia membres erectes, formosos, que pogués retallar i estiguessin turgents a coberta. Però internet està ple de fotos de penis pansits, torts, mal-formats o malalts. Quina estona tan divertida que vaig passar.

Va ser després de molts minuts quan vaig decidir buscar imatges de consoladors. Encert total. Realistes, en posició de màxima erecció i sense erupcions cutànies ni lesions infectades. Me’n vaig baixar unes quantes i vaig posar-me mans a l’obra.

Va ser en aquell moment quan em van enganxar amb la pantalla del PC farcida a rebentar amb fotos de pollots de goma (o silicona mèdica, molt realista) i em vaig trobar en l’avinentesa d’haver d’explicar el perquè d’aquell collage de membres virils i per què l’historial de cerca estava ple de “dicks”, “penis” o “dildos”.

Potser dins el meu cap tot allò tenia molt de sentit i feia molta gràcia, però als meus interlocutors no els n’hi feia tanta.

L’humor és una tasca noble però plena d’entrebancs i dificultats.

A mi em fa rissa. Escandi-nabos. Hehehe.

Merdes i estrelles

En el món de la crítica cinematogràfica hi ha de tot. Gent que puntua pel·lícules amb una simple escala numèrica, gent que les puntua amb kuestis, crítics que dediquen seixanta línies per dir que la peli és una merda i que ja no es fa cine com antes, assajos a revistes amb ínfules escrits per intel·lectuals de tercera divisió regional que més que valorar el film acaben essent un crit desesperat perquè algú els engegui un tret al cap i crítiques fetes per cineastes frustrats que es limiten a parlar de l’excelsa fotografia i d’aspectes tècnics que no interessen a ningú.

Jo sóc un home del poble i em dec al poble, a mi m’agraden les coses simples. En la simplicitat hi ha l’elegància.

És per això que valoro el cinema amb merdes i estrelles.

Una merda tothom està d’acord en que és quelcom no desitjable (excepte els copròfils), pot fer certa rissa i pot donar peu a situacions hilarants i fins i tot a moments d’admiració (tots ens hem aturat en algun moment a contemplar un bon tronc després d’obrar) però al final, una merda és una merda.

I les estrelles són un símbol d’esperança, de llum entre la foscor, que transcendeix cultures. Les estrelles molen, com deia Sagan, els àtoms del nostre cos en algun moment distant van néixer en les estrelles i en el futur hi tornaran. Les estrelles ens mostren el nivell d’un hotel i amb estrelles puntuem les reviews d’Amazon.

Establerts doncs els dos elements bàsics, resulta fàcil d’entendre que quantes més estrelles s’atorguin a una obra cinematogràfica, més bona serà. Amb una estrella tindríem una peli normaleta tirant a dolenta i amb cinc estrelles tindríem una obra mestra.

“I les merdes?” -us deveu estar preguntant- “No n’hi ha prou amb les estrelles?”.

No! Les merdes valoren els elements lamentables i de poca qualitat de l’obra. Perquè en aquesta vida no tot és blanc o negre. Una peli pot tenir un guió nefast però unes actuacions brillants, valors de producció al nivell del pitjor cinema amateur turc però una història commovedora, un argument profundament subnormal però un acabat de primera categoria.

Si amb les estrelles valorem allò bo i positiu del conjunt, allò que ens fa gaudir, amb les merdes en valorem el més nefast.

Hi ha pel·lícules amb les quals ens ho passem molt bé o ens emocionem i tenen coses pitjors que el càncersida. Hi ha actors que han donat el millor de si mateixos en productes que altrament tenen nivell d’estrenar-se directament en VHS. Guions escrits per un guionista borratxo en calçotets i una samarreta tacada de vòmit i sang, però que han estat la base de moments d’acció que tenim gravats al cervell. Actors sense registre però que gràcies a la màgia del cinema ens han fet treure una llagrimeta.

Per exemple, Spielberg és un director excel·lent, ha dirigit moltes obres dignes de cinc estrelles però la seva fixació -sobretot en els últims anys- de donar-hi a tot una pàtina moral barata i edulcorada fa que moltes de les seves obres siguin mereixedores també de dues o tres merdes.

Aquest sistema de puntuar també pot incorporar altres elements, com per exemple, les explosions. Agafem per exemple Pearl Harbor, de Michael Bay, és una peli que mereix només una estrella (o dos, si estem molt generosos), quatre o cinc merdes però, sense cap dubte, cinc explosions. Suficient com per passar una bona estona.

Les pelis de Fast & Furious no mereixen cap estrella, però s’emporten cinc merdes i quatre explosions, insuficients per tapar tanta merda.

Mad Max. Cinc estrelles, dues merdes i quatre explosions. Obra mestra.

També podem afegir-hi els nazis (quants més nazis, millor). Algun exemple?

Indiana Jones i l’Última Croada. Quatre estrelles. Una merda. Dues explosions. Cinc nazis. Clàssic indiscutible.

La Llista de Schindler. Cinc estrelles, cinc nazis. 7 Òscars.

Ja ho aneu veient, no?

Apisonadora Jackson

L’escola on vaig estudiar havia estat una institució exclusivament femenina. Quan jo hi vaig entrar la situació ja feia uns anys que s’havia normalitzat i les classes estaven poblades, més o menys, pel mateix nombre de mascles i femelles.

Les noies «grans» no les recordo massa bé, tret que eren totes molt maques i somreien molt i lluïen cabells lluents pentinats en llarguíssimes cues de cavall. Quan vaig arribar a l’EGB, però, a l’escola encara hi havia, cursant BUP o COU, els pioners, els primers valents que s’hi van apuntar. Eren tres.

Suposo que per la singularitat de la seva situació, els recordo més clarament que les noies. Els coneixíem col·lectivament com les apisonadoras (piconadora no tenia la mateixa força ni la sonoritat ens resultava tan simpàtica).

El que ens resultava més xocant és que tenien pinta d’adult, semblaven estar fora de lloc en una escola. Suposo que nosaltres, quan vam arribar a la seva edat, devíem provocar la mateixa sensació entre els petits, però -si realment era així- no n’érem pas conscients.

El que havíem identificat com a líder tenia un rostre seriós i era alt com un sant Pau. De veritat, no us enganyo, era exageradament alt, no és només que el veiéssim alt perquè nosaltres encara no aixecàvem dos pams de terra -que també hi jugava, clar- és que treia ben bé dos caps a tothom. Li dèiem Apisonadora Hightower, tot i que no era negre.

El segon era el més baixet del trio i també el més arrodonit, tot i que no arribava a entrar dins la categoria de gordo. Ell era l’Apisonadora Jackson, ara us en parlaré.

Del tercer del grup no en tinc cap memòria clara, no tenia cap tret que ara recordi i si li havíem posat algun sobrenom específic ara l’he oblidat. Coses de ser normal i rodejar-te de gent que destaca més que tu, per bé o per mal.

El segon, del que us volia parlar, li vam posar Jackson perquè estava dotat d’una elegància i del que avui anomenaríem flow força destacables.

Heu d’entendre que eren temps més simples, avui els nanos estan pendents del móbil i de follar, nosaltres ens entreteníem jugant a pilota, quedàvem per «anar a jugar» a casa dels altres, ens passàvem les tardes jugant a la NES i els dies de pluja ocupàvem l’hora del pati fullejant el Libro Gordo de Petete sota el porxo del pati.

Per nosaltres, en aquella època, el súmmum del molar el representava en Michael Jackson, el puto Rei del Pop. Un paio vestit sempre amb coses brillants, que es movia com una anguila i que feia aquells videoclips…allò era petar-ho.

L’Apisonadora Jackson duia sempre una jaqueta de pell -negra, impecable-, la tofa engominada, els Levi’s 501 i unes Converse. Es movia amb autoritat i fermesa. Molava.

L’escola tenia una escala senyorial i ample, amb graons de marbre, per les visites i els adults. Nosaltres, els alumnes, n’utilitzàvem una altra d’estreta i malgirbada. Tenia escalons petits i si coincidia gent pujant i d’altra baixant es generaven uns embussos bastant èpics.

Trobàvem força divertit voler pujar tots de cop i crear taps, aglomeracions de nap-bufs d’on sobresortien braços, motxilles Karhu, alguna bata i crits de «Uf!», «Ai!» i «Vigileu, que porto ulleres!», acompanyats d’algun gemec de dolor. Després, quan havíem aconseguit alliberar-nos d’aquella massa humana, corríem cap a classe masegats i rient i ens renyaven per fer tard.

Va ser durant un d’aquests episodis quan els grans es van guanyar el nom d’Apisonadoras, ja deveu imaginar cap a on va tot això. Havíem format un dels nostres taps a l’escala i la gent s’anava amuntegant darrera nostre, esperant a que paréssim de fer l’imbècil per poder anar cap a classe. El tema és que un cop s’havia format l’embús era bastant difícil sortir-ne, l’estretor de l’escala feia que acabéssim encaixats a pressió. En aquell moment vam sentir unes passes contundents que venien de dalt i, aixecant el cap com bonament podíem, vam veure els tres grans mirant-nos. No van trigar gaire a decidir que no estaven per aguantar les nostres merdes i van decidir tirar pel dret, és a dir, per sobre nostre.

Aquell episodi, a part de donar-los el sobrenom, va servir per ensenyar-nos a no fer més l’idiota a l’escala. Ells, però, devien gaudir-ne força, ja que des d’aquell dia quan es creuaven amb nosaltres, simplement utilitzaven la seva envergadura per apartar-nos sense miraments a un costat -o a sota, si teníem mala sort-.

Ens ho passàvem bé. Em pregunto que se’n deu haver fet de l’Apisonadora Jackson.

La horripilant mort del Dr. Schneider

El Dr. Schneider era un vellot encorbat de pell resseca com el pergamí i blanca com el marfil. Tenia un nas gros i afilat i un cap coronat per quatre cabells platejats que es sostenia sobre un coll esprimatxat com un filferro.

Per no faltar a la veritat, cal dir que el Dr. Schneider ja tenia aspecte de cadàver fins i tot abans de la seva mort.

Era un home de caràcter esquerp que havia passat els seus últims anys -després de la seva jubilació i de la mort de la seva esposa- tancat al seu pis d’on pràcticament no sortia més que per anar al banc un cop al mes i fer les escasses compres que li eren necessàries. Això sí, quan sortia sempre ho feia impecablement vestit.

L’inspector Falgars i el caporal Martínez van ser els primers d’arribar a l’escenari de la mort, després que els veïns haguessin informat que ja feia dies que no veien el doctor ni n’escoltaven cap soroll.

L’inspector i el caporal van trucar a la porta, per si de cas, però com esperaven no van rebre cap resposta.

-Procedeixi a obrir la porta, caporal -va demanar l’inspector Falgars.

-Ara mateix, inspector -va respondre el caporal, mentre es treia un joc de rossinyols de la butxaca.

El pany es va obrir amb un «click» i els dos homes van entrar cap a dins. Hi regnava una olor de resclosit i de pols bastant pronunciada, però cap dels dos va percebre la ferum característica de la mort i la descomposició.

-Fixi’s quins sostres tan alts! -va dir amb sorpresa en Martínez.

-Ja no es fan pisos així, fa molt senyor, però costen més d’escalfar a l’hivern -va respondre l’inspector.

-També té raó, veu.

Els dos homes van anar avançant habitació per habitació, buscant senyals de vida i cridant de tant en tant «Doctor Schneider?» però sense fer-ho molt fort, per no esverar els veïns. Tot estava prou ordenat, el doctor semblava que menava una vida simple, molts de mobles antics i pocs luxes. La única excepció era la sala d’estar, on s’amuntegaven llibres i manuscrits per tots els racons. L’inspector es va acostar a un llibre que havia quedat obert sobre la tauleta que ocupava el centre de la cambra. Hi havia una fina capa de pols sobre les pàgines groguenques. Va mig tancar el llibre per llegir-ne el títol, tot girant el cap, i va veure que era alguna cosa escrita en llatí, que tenia molt rovellat, però no va poder acabar de treure’n l’entrellat perquè el caporal el va interrompre.

-Miri, miri les rajoles! És un terra hidràulic!

-Vaja, és veritat. Sempre m’ha semblat una mica ridícul això de dir-n’hi hidràulic -va comentar l’inspector- sempre em venen al cap pistons i excavadores.

-Ara que ho diu, no hi havia pensat mai, però potser sí que és veritat -va donar-li la raó el caporal.

-I a més si se’t trenca alguna peça és molt car d’arreglar.

-Vaja.

Finalment, després de passar per la cuina -amb uns quants plats per rentar encara a l’aigüera- van arribar a l’habitació del Doctor i van poder constatar que, tal com temien els veïns, havia traspassat. Que un vell mori no és un fet fora del normal, com per desgràcia tampoc ho és que morin sols. La particularitat d’aquest cas era l’estat del cadàver.

El doctor estava estirat al llit, amb els pantalons del pijama posats, els ulls aclucats i una ganyota de dolor al rostre. Els braços estaven estesos a cada costat del cos i regirats d’una forma poc natural. El més esfereïdor de tot, però era que el tòrax i l’abdomen del Doctor Schneider estaven oberts de dalt a baix, les seves costelles s’havien allargat i deformat com les branques d’un arbre vell i arribaven a fregar el sostre i l’espai entre costella i costella estava ocupat per una mena de fibra vermellosa. Semblaven les ales d’alguna papallona mòrbida i monstruosa.

Els òrgans que antigament ocupaven l’interior del doctor s’havien convertit en una mena de gelatina seca que ara residia en el buit que havia deixat la caixa toràcica en obrir-se o, directament, havien desaparegut.

Els llençols i, de fet, tota l’estança estaven prou lliures de sang i això, considerant la violència que es podia deduir de l’estat en que es trobava el cos, era prou sorprenent.

-Escolti -va dir el caporal després d’una llarga pausa-, vostè creu que fos el que fos el que va matar el doctor és contagiós?

-Espero que no -va respondre l’inspector- que ara venen festes i no m’agradaria passar-les en un hospital.

-Els hospitals no són llocs gaire alegres per passar el Nadal.

-No ho són, no -va sentenciar finalment en Falgars.

Els dos homes, intentant no tocar res, van fer una ullada al voltant per si trobaven alguna pista, més per costum professional que no pas perquè esperessin trobar realment alguna cosa. Després de dedicar-hi uns minuts l’inspector va donar ordres al caporal:

-Truqui a la comissaria i demani que vinguin els forenses i reforços. Ah, i vigili que no s’acosti cap veí aquí dins.

-Ara mateix. No li sembla que fa la sensació que alguna cosa hagués sortit de dins del finat?

-Una mica sí que ho sembla. Però bé que hauríem vist la cosa en algun lloc del pis o algú l’hauria vist sortir…

-A no ser que fos invisible -va deixar anar en veu alta el caporal-, però això seria impossible, oi?

-Més que impossible és força improbable.

-En tot cas -va disposar-se a sentenciar en Martínez-, el que és segur és que és una mort horripilant.

El Procés (Total Recall, Paul Verhoeven, 1990)

Fa anys, el 1990, Paul Verhoeven va dirigir la millor adaptació del Procés que s’ha fet mai. En clau de ciència ficció, el director aconseguia narrar tots els passos que ha anat seguint el Català d’Ordre i Convergent, interpretat per Arnold Schwarzenegger, fins la culminació del Procés, tot i que amb un desenllaç segurament diferent a la realitat.

vlcsnap-1004-08-23-04h49m31s205
Turistes davant la Muntanya de Montserrat.

El personatge de Schwarzenegger viu en un matrimoni aparentment feliç amb Unió (Sharon Stone). Aquesta l’intenta portar pel camí de la moderació, però Douglas Quaid (el Català d’Ordre) no es pot treure del cap una obsessió que té amb la Catalunya lliure i independent.

vlcsnap-4586-02-12-07h53m35s273
Convergent i Unió.

Quaid, decideix anar a informar-se a unes jornades de l’Institut Nova Història patrocinades per l’ANC i Òmnium Cultural. Tot comença bé, però després de sentir les teories d’en Bilbeny se li desperten unes memòries reprimides i pateix una radicalització accelerada.

vlcsnap-6188-12-18-05h15m13s675
Cervantes era català i es deia Servent!
vlcsnap-3833-07-30-22h02m50s775
Posi les urnes!! VISCA TERRA LLIURE!!

La gent de l’ANC, que volen la independència però amb ordre i amb calma, el deixen drogat en un taxi camí de casa. Abans d’arribar-hi, Miquel Iceta (Robert Costanzo) i els socialistes catalans l’intenten aturar per reconduir-lo al camí del pacte, el seny i l’Estatut, però en Quaid se’ls treu de sobre i els porta a la derrota electoral.

vlcsnap-1307-04-24-18h49m33s624
Miquel Iceta, presentant la seva proposta de recuperar l’Estatut.
vlcsnap-2264-03-13-16h59m04s844
El PSC, derrotat a les urnes.

Quan torna a casa, Unió l’intenta liquidar i aprofita un moment per, discretament, passar informació confidencial a les clavegueres de l’Estat. Quaid, el Convergent, decideix donar per acabada la seva relació amb Unió i, perseguit per els agents del CNI sota el comandament del malvat Richter (Michael Ironside), emprèn una fugida cap endavant (un “órdago” que en diuen aquells).

vlcsnap-5776-12-17-20h49m11s007
Hoyga! Es el CNI? Tengo información sobre los Pujol!

Decidit a portar endavant el Procés i a descobrir què oculta el seu passat, Quaid torna a Catalunya (Mart en la ficció), una terra ocupada per l’Estat Espanyol, sota el lideratge del Delegat del Govern Vilos Cohaagen (Ronny Cox), on la població és oprimida i perseguida, a la vegada que és privada de gestionar lliurement els seus recursos i la seva riquesa. Com que l’Estat els ha destrossat el sistema sanitari, els catalans pateixen malformacions i mutacions. Un grup de radicals de Terra Lliure i la CUP -titllats de terroristes per el Govern- encapçalen la resistència.

vlcsnap-2015-07-12-13h38m32s659
Aeroport del Prat.
vlcsnap-9912-11-22-12h59m36s893
El Vallès.
vlcsnap-5449-12-05-22h07m09s201
“Puta Renfe, amic”
vlcsnap-0511-10-21-21h59m01s733
Rodalies.
vlcsnap-8186-05-19-08h00m32s249
“Les hemos destrozado el sistema sanitario”.

Un cop arribat a Catalunya i després d’un petit entrebanc a les duanes, en Quaid troba una pista del seu passat: un carnet de militant d’ERC. Poc després, rep l’ajuda dels Comuns (Mel Johnson Jr.) que s’ofereixen a acompanyar-lo en el camí del Procés, parlant-li de democràcia i de temes socials i de dret a decidir.

vlcsnap-8030-03-03-10h46m59s587
Quaid descobreix el seu vell carnet d’ERC.
vlcsnap-0836-02-09-16h35m34s209
“Ei companya, estic a favor del referèndum. Visca el dret a decidir!”.

El següent pas lògic és dirigir-se cap a un casal independentista, a veure si troba alguna altra pista (i a veure si així pot follar). Al casal, la CUP (Lycia Naff) se li insinua, però Quaid decideix passar de radicalismes i coses estranyes i busca un partenaire més moderat: ERC.

vlcsnap-5584-05-17-20h20m14s562
Casal Independentista.
vlcsnap-5360-09-01-10h35m12s903
La CUP intenta temptar el protagonista amb el seu comunisme assembleari.
vlcsnap-6745-08-31-05h43m25s901
ERC.

Intenten negociar una llista conjunta, però hi ha massa tensions i retrets pel passat, així que ho deixen córrer i en Quaid se’n va a reposar a l’hotel, on rep la visita d’Unió, que vol intentar arreglar allò tan bonic que tenien. El protagonista, però, s’hi nega i liquida la federació.

vlcsnap-1460-01-25-16h23m51s683
Unió es queda amb el deute. Es presentarà a les eleccions en solitari.

Veient aquest gest, ERC decideix reprendre les negociacions per la llista unitària. L’Estat Espanyol, però, veient com va el tema, inicia un procés de diàleg consistent en declarar la llei marcial i tallar el subministrament d’oxigen al poble català.

vlcsnap-1826-05-23-20h43m27s105
“Puta CUP!”.
vlcsnap-1890-12-09-04h23m45s105
El poble català, veient com s’atura el finançament autonòmic.
vlcsnap-4534-10-30-17h52m52s891
Poble unit, alegre i combatiu.

Finalment, en Quaid, ERC, els grups d’esquerres i nacionalistes i els Comuns (que diuen que ells també són catalans i estan a favor del dret a decidir) es reuneixen amb Artur Mas (Marshall Bell), el líder convergent que carrega amb l’herència de Pujol -que habita dins seu-, accepta donar un pas al costat. Abans, però Pujol utilitza els seus poders per desvetllar el passat del protagonista i li transmet imatges del referèndum.

vlcsnap-6465-01-31-07h06m12s407
“Ei, que sóc dels vostres, que sóc d’esquerres!”.
vlcsnap-3468-09-15-01h29m23s558
Artur Mas.
vlcsnap-2767-09-26-22h28m55s930
Artur Mas carrega l’herència del pujolisme.
vlcsnap-6429-07-02-00h03m01s773
“Diuen, diuen, diuen…senyor Quaid”.

El CNI arriba just en aquell moment, gràcies als Comuns que han informat de tot, i aniquilen el pujolisme.

vlcsnap-4578-08-22-17h00m28s036
Pujol, després de les filtracions i la compareixença al Parlament.

El català de bé i d’ordre i ERC són atacats per l’Estat, que els intenta convèncer que tota aquesta empresa és una pèrdua de temps i només condueix a l’abisme, però units aconsegueixen veure més enllà de la propaganda estatal i preparen el referèndum vinculant.

vlcsnap-8582-05-11-12h45m55s654
“El souflé independentista!”.
vlcsnap-7402-08-20-01h55m26s319
“Sólo son una minoria de exaltados!”.

La seva escapada es veu interrompuda pels Comuns, que parlen d’un nou espai polític i altres merdes i fa que et plantegis què cony hi pinta aquest personatge que només fa que parlar i donar per sac. Els protagonistes, però, el maten i continuen el seu camí.

vlcsnap-0551-09-18-16h56m08s173
No es pot votar! Cal un canvi a Madrid!
vlcsnap-6868-02-16-20h29m36s920
“La vida és dura. Però ets jove. Aprendràs a patir. Fes-ho en silenci i no atabalaràs la humanitat”.

 

Després d’una breu i intensa lluita amb el CNI, la Guàrdia Civil i el mateix Estat Espanyol finalment aconsegueixen votar.

vlcsnap-9599-10-25-17h01m06s321
Tot a punt pel referèndum.
vlcsnap-2580-04-18-03h10m11s097
El CNI i les forces i cóssos de seguretat de l’Estat arriben per impedir el referèndum.
vlcsnap-7057-10-21-22h40m36s395
“LA NACIÓN ESPAÑOLA ES INDIVISIBLE!”.
vlcsnap-5239-01-16-10h38m16s374
“Referèndum o referèndum, fill de puta!”.
vlcsnap-7629-09-23-20h20m38s816
Quaid, dipositant el seu vot.
vlcsnap-2881-02-14-17h54m32s524
L’Estat Espanyol, que no ha pogut evitar que es voti, explosiona.

Amb l’Estat Espanyol derrotat i el triomf del sí, comença una nova etapa en una Catalunya independent, que gestiona la seva pròpia riquesa i amb un futur brillant al davant.

vlcsnap-9661-05-06-15h53m41s900
Catalunya independent, rica i plena.

 

Tot això, és clar, és ciència ficció i els catalans de veritat perdrem. Però aquest ja és un altre tema.