Cristalls voladors

“No sé per què em va tocar a mi. Jo era una persona normal i aquell vespre baixava per la carretera del bosc, com tantes altres vegades. Potser sí que era un xic més tard de l’habitual, una mica més fosc. Però a part d’això no hi havia res d’estrany…la mateixa pista forestal, els mateixos sorolls, el mateix cruixir de les pedretes sota les rodes del cotxe, els mateixos cants d’ocells de sempre i els mateixos avets gronxant-se d’un costat a l’altre.

He llegit molt intentant buscar una explicació, m’he aprés la narrativa clàssica: el cotxe que s’atura misteriosament, una intensa llum i després els inexplicables buits de memòria, que torna progressivament per recordar estar dins una nau i els éssers que et fan proves i et deixen amb algun missatge.

El cotxe es va aturar, sí, però no hi va haver llum intensa, ni cap nau, ni petits éssers grisos. Enlloc d’un resplendor encegador només hi havia una brillantor somorta, de tons violetes, que il·luminava el prat i el bosc tènuement. Tampoc hi havia cap disc, ni esfera, ni cilindre metàl·lic aterrat sobre l’herba del prat.

El que hi havia era aquell ésser…almenys jo el percebia com un ésser, vagament humanoide i lluminós, a la meva ment…però al mateix temps els meus ulls el que veien era aquella mena de cristall, semblant a un cristall de quars, de la mida d’un camió i superfícies polides, d’un color roig intens, pràcticament negre, flotant uns pocs metres sobre el terra. Les dues imatges es barrejaven, no sabia dir on començava una i on acabava l’altre ni quina de les dues era real -si és que alguna ho era-.

De cop en vaig ser conscient que no es sentia res, cap soroll, ni el vent, ni els ocells, ni l’aigua saltant a les pedres allà sota, a la vall. Un silenci absolut que pesava com una llosa i després, de sobte, el mal de cap. Intens i punxant, un dolor terrible que m’empenyia a llançar-me a terra i arraulir-me però a la vegada em deixava totalment paralitzat.

Va ser en aquell moment quan l’ésser va començar a allargar el seu braç cap a mi…era un braç? Veia un braç, brillant, lluminós, blanc…i a la vegada veia una ombra allargada, una forma, com un circell fet de foscor que brotava d’aquell cristall vermellós i s’atansava lentament cap a mi. Jo, immobilitzat com estava, no vaig poder fer res i finalment aquell tentacle ombrívol va arribar fins a mi.

Al principi vaig notar una punxada dins del cap, com si m’haguessin clavat una agulla fredíssima i després…després el terror…vaig notar com la pell se’m desprenia del crani i els ulls se’m fonien dins les òrbites, ofegava un crit i l’ànima em quedava nua, abandonant el meu cos. I al meu davant es desplegava la immensitat terrible del cosmos, una foscor eterna a través de la qual em movia a una velocitat impossible i petits puntets lluminosos com gotes de pluja a la matinada passaven pel meu costat convertits en fines línies brillants o passaven sense immutar-se a través meu. Després vaig començar a veure formes i colors dels quals no en coneixia el nom ni tenia paraules per descriure, que em van acompanyar fins que em vaig precipitar en una planícia que s’estenia fins a l’horitzó, per tots costats, sota un cel sense estels. Una sorra fina com el talc i de color ataronjat ho cobria tot i no hi havia plantes, ni rocs, ni muntanyes ni res que trenqués aquella planura llisa com un mirall. I després els vaig veure a ells, els cristalls voladors, flotant sobre meu. Negres, vermells, morats, blaus i d’un color groc malaltís. Suspesos en l’aire i, alguns, girant lentament sobre el seu eix. I quan els vaig veure, ells també em van veure a mi i a l’instant vaig poder notar-los dins la meva ment i vaig sentir aquell esgarip.

Quan vaig recobrar el coneixement estava assegut al terra amb l’esquena recolzada al cotxe. Sobre el prat només es podia veure la Lluna projectant ombres amb prou feines perceptibles.

Vaig entrar al cotxe, que va arrancar sense problema, i vaig baixar el més ràpid possible cap al poble. No he tornat mai a passar per la carretera del bosc ni m’he acostat mai més al prat. No sé si la meva experiència té alguna cosa a veure amb visitants d’altres planetes o altres dimensions, com diuen molts autors. No sé d’on venien, què volien ni si ens han visitat abans o altra gent ha passat pel mateix que jo. El que si sé és que siguin el que siguin i vinguin d’on vinguin no ens volen cap bé i que mai més he pogut tornar a dormir tranquil i que aquell xiscle horrible encara ressona, sempre, al meu cap”.

Procés

No sé si és només el Procés™ que m’ha tret les ganes d’escriure o són altres coses. En part això ja venia d’abans, però sí que és cert que especialment des de l’u d’octubre no tinc massa ganes d’escriure al blog.

La idea era posar aquí qualsevol merda massa llarga per Twitter, tal com rajava, però nais, entre una cosa i altra: que si Twitter ara té 280 caràcters -quina puta gràcia-, que si tot ho monopolitza el tema nacional, que si em surt la feina per les orelles…

En fi, que ja tornarà, perquè tot torna, i he d’acabar com a mínim el tema de Drogas, Perreo y Armas de Fogueo, però tu, això és com fer caca, si no surt no cal forçar-ho que et pots rebentar una vena i després tot són corredisses i disgustos.

Puta Espanya.

Volar

El rostre de l’àvia es va il·luminar quan va obrir el regal de Nadal i va veure que es tractava d’un bitllet d’avió per volar cap a Nova York, i amb tota -bé, pràcticament tota- la família acompanyant-la!

Ja feia dos anys que el iaio ens havia deixat i l’àvia estava moixa, tot i que la visitàvem sempre que podíem, la casa se li feia gran. Entre tots vam decidir donar-li la sorpresa i li va encantar. Ella, que el viatge més llunyà que havia fet havia estat a Terol. A tots ens va caure la llagrimeta al veure com de contenta n’estava. I a tots ens feia il·lusió marxar una setmana junts a Nova York.

Finalment, a l’abril va arribar el dia i vam fer tots cap a Barcelona, amb un minibús! Després de passar atrafegats els controls i de patir per arribar a temps, tot va anar bé, tot i que pràcticament perdem els petits de casa a la terminal, quina gentada!

L’àvia es va asseure al costat de la finestra, hauríeu d’haver vist com d’emocionada estava, semblava una criatura petita! Tot i que va confessar que estava una mica nerviosa, no havia volat mai i no ho veia pas clar això d’estar-se tantes hores en un avió. Es va atabalar una mica quan l’avió s’anava a enlairar, amb el soroll i aquella embranzida que fa, ben aferrada al reposabraços i al braç de l’oncle Josep, però un cop a l’aire se li va passar i va començar a repassar les guies de viatge que portava a la bossa i que ja s’havia llegit i rellegit mil vegades.

Anava repetint tots els llocs que visitaríem: «Nen, hem d’agafar un carro de cavalls d’aquells del Central Park, i vull anar a veure un musical -o dos!- i també el Museu d’Art Contemporani…»

«Sí mare, no patiu -deia l’oncle Josep- amb una setmana tindrem temps de veure-ho tot, això rai!»

Al cap d’unes hores, i aprofitant la fosca, mig encisats per el soroll monòton dels turboreactors, vam quedar tots endormiscats -o completament dormint i roncant- somiant en les aventures que ens esperaven a Amèrica.

Va ser un soroll fort i sec el que va trencar l’encanteri. Tot l’avió va alçar el cap amb cares de sorpresa i preocupació. Ningú sabia ben bé què havia provocat el soroll i l’avió semblava que continuava volant amb normalitat, però poc a poc el soroll monòton dels motors va començar a sonar irregular i molt més fort del que ho havia fet fins ara. Es van encendre els llums indicant que calia cordar-se els cinturons.

Tot i això, dos minuts després, les expressions nervioses dels passatges, al veure que no passava res, van tornar a la normalitat i la majoria va tornar a acotar el cap per recuperar el son.

Fins que va arribar la segona batzegada, aquesta sí que es va notar, semblava venir del costat dret de l’avió, va sonar com un petard fort, una explosió seca i curta, seguida d’un soroll metàl·lic, com una gratamenta, com quan ratlles el cotxe amb la columna del pàrquing.

Ara sí, les cares de la gent ja eren de clara preocupació, miraven al voltant i els uns als altres, se sentia algun crit al final de la cabina, una criatura plorava a les files del davant. L’àvia ens mirava amb desconcert.

Va ser llavors quan va arribar la tercera sacsejada: un soroll fortíssim, com un tro, seguit d’una explosió que va il·luminar l’exterior de l’avió i, immediatament, fragments de metall van travessar la cabina d’un costat a l’altre, fracturant el fuselatge i partint en dos, de camí, uns quants viatgers, com l’oncle Joaquim.

El sotrac va llençar els pobres desgraciats que no anaven lligats contra el sostre de la cabina, fent saltar en el procès ulleres, rellotges, sabates, tauletes, telèfons i una quantitat gens menyspreable de dents i queixals.

Els crits es van accentuar quan la cabina va quedar a les fosques i aquelles màscares d’oxigen van caure del sostre, tot mentre un sorollet com d’alarma s’anava escoltant «pim-pim-pim» i el brunzit colossal de l’aire escapant per les esquerdes ho saturava tot. L’àvia, que havia perdut la dentadura amb el bot sobtat de l’avió, però que portava el cinturó cordat mirava al voltant amb els ulls ben oberts i una expressió de terror que, sense dents, resultava francament divertida. Coses de la situació, hi ha gent que li agafa per plorar o resar i a altres ens agafa per riure.

Feia fred, i la veritat és que no vam tenir temps de pensar massa res abans que l’avió impactés contra la superfície de l’Atlàntic i és fes miques. El pilot va intentar dir alguna cosa a través del sistema de comunicació, però no vam entendre res. I la veritat és que tampoc hauria servit de gran cosa, diuen que els avions poden amarar si és necessari però la veritat és que si l’aeronau on viatges ,va a pinyar-se-la, l’únic que et pot salvar son els amorosos braços de Déu o d’algun arcàngel.

Els mitjans parlarien de fallada mecànica catastròfica i dirien que l’avió havia passat totes les revisions, però que s’està investigant i que més endavant ja se sabrien els resultats i que ajudaria molt si es trobava la caixa negra.

Volar, quina merda, amb la il·lusió que li feia a l’àvia.

Humor

Xistes de polles. Existeix alguna forma d’humor més refinada?

“Fill de puta -estareu pensant-, si és la forma d’humor més bàsica i grollera. L’humor de polles, culs i secrecions corporals!”.

Però us equivoqueu. És bàsic, sí, però és un art refinat al llarg de milers d’anys. Milions d’anys, m’atreviria a dir.

Els romans ja guixaven bromes de titoles pels puestos, els egipcis tenen el mite d’Osiris que és un acudit de polles convertit en mitologia, els monjos medievals trencaven la monotonia dibuixant gent fent el molinillo als marges dels manuscrits. No hi ha res més graciós que un nardo en el context apropiat.

Tot això era per dir que l’altre dia un servidor es trobava amb el Photoshop (bueno, el GIMP, que és lo mateix però gratis), intentant fer una broma gràfica. Quelcom graciosíssim, em partia. Es tractava d’un drakkar, un vaixell víking, amb una tripulació formada per polles.

Al peu de foto es llegiria “ESCANDI – NABOS”.

Ja ho veieu amics, al nivell del Roto o del Jueves.

Vaig procedir com sempre que intento fer alguna merda d’aquestes: robant les imatges a internet. Pel tema del barco va ser prou ràpid i fàcil el tema. Però ai, les polles.

Hom podria pensar que trobar fotos de polles a internet hauria de ser fàcil. Semblaria que fins i tot t’assalten amb fotos de pardalets quan no les demanes. Però quan les busques expressament la cosa canvia. Jo volia membres erectes, formosos, que pogués retallar i estiguessin turgents a coberta. Però internet està ple de fotos de penis pansits, torts, mal-formats o malalts. Quina estona tan divertida que vaig passar.

Va ser després de molts minuts quan vaig decidir buscar imatges de consoladors. Encert total. Realistes, en posició de màxima erecció i sense erupcions cutànies ni lesions infectades. Me’n vaig baixar unes quantes i vaig posar-me mans a l’obra.

Va ser en aquell moment quan em van enganxar amb la pantalla del PC farcida a rebentar amb fotos de pollots de goma (o silicona mèdica, molt realista) i em vaig trobar en l’avinentesa d’haver d’explicar el perquè d’aquell collage de membres virils i per què l’historial de cerca estava ple de “dicks”, “penis” o “dildos”.

Potser dins el meu cap tot allò tenia molt de sentit i feia molta gràcia, però als meus interlocutors no els n’hi feia tanta.

L’humor és una tasca noble però plena d’entrebancs i dificultats.

A mi em fa rissa. Escandi-nabos. Hehehe.

Merdes i estrelles

En el món de la crítica cinematogràfica hi ha de tot. Gent que puntua pel·lícules amb una simple escala numèrica, gent que les puntua amb kuestis, crítics que dediquen seixanta línies per dir que la peli és una merda i que ja no es fa cine com antes, assajos a revistes amb ínfules escrits per intel·lectuals de tercera divisió regional que més que valorar el film acaben essent un crit desesperat perquè algú els engegui un tret al cap i crítiques fetes per cineastes frustrats que es limiten a parlar de l’excelsa fotografia i d’aspectes tècnics que no interessen a ningú.

Jo sóc un home del poble i em dec al poble, a mi m’agraden les coses simples. En la simplicitat hi ha l’elegància.

És per això que valoro el cinema amb merdes i estrelles.

Una merda tothom està d’acord en que és quelcom no desitjable (excepte els copròfils), pot fer certa rissa i pot donar peu a situacions hilarants i fins i tot a moments d’admiració (tots ens hem aturat en algun moment a contemplar un bon tronc després d’obrar) però al final, una merda és una merda.

I les estrelles són un símbol d’esperança, de llum entre la foscor, que transcendeix cultures. Les estrelles molen, com deia Sagan, els àtoms del nostre cos en algun moment distant van néixer en les estrelles i en el futur hi tornaran. Les estrelles ens mostren el nivell d’un hotel i amb estrelles puntuem les reviews d’Amazon.

Establerts doncs els dos elements bàsics, resulta fàcil d’entendre que quantes més estrelles s’atorguin a una obra cinematogràfica, més bona serà. Amb una estrella tindríem una peli normaleta tirant a dolenta i amb cinc estrelles tindríem una obra mestra.

“I les merdes?” -us deveu estar preguntant- “No n’hi ha prou amb les estrelles?”.

No! Les merdes valoren els elements lamentables i de poca qualitat de l’obra. Perquè en aquesta vida no tot és blanc o negre. Una peli pot tenir un guió nefast però unes actuacions brillants, valors de producció al nivell del pitjor cinema amateur turc però una història commovedora, un argument profundament subnormal però un acabat de primera categoria.

Si amb les estrelles valorem allò bo i positiu del conjunt, allò que ens fa gaudir, amb les merdes en valorem el més nefast.

Hi ha pel·lícules amb les quals ens ho passem molt bé o ens emocionem i tenen coses pitjors que el càncersida. Hi ha actors que han donat el millor de si mateixos en productes que altrament tenen nivell d’estrenar-se directament en VHS. Guions escrits per un guionista borratxo en calçotets i una samarreta tacada de vòmit i sang, però que han estat la base de moments d’acció que tenim gravats al cervell. Actors sense registre però que gràcies a la màgia del cinema ens han fet treure una llagrimeta.

Per exemple, Spielberg és un director excel·lent, ha dirigit moltes obres dignes de cinc estrelles però la seva fixació -sobretot en els últims anys- de donar-hi a tot una pàtina moral barata i edulcorada fa que moltes de les seves obres siguin mereixedores també de dues o tres merdes.

Aquest sistema de puntuar també pot incorporar altres elements, com per exemple, les explosions. Agafem per exemple Pearl Harbor, de Michael Bay, és una peli que mereix només una estrella (o dos, si estem molt generosos), quatre o cinc merdes però, sense cap dubte, cinc explosions. Suficient com per passar una bona estona.

Les pelis de Fast & Furious no mereixen cap estrella, però s’emporten cinc merdes i quatre explosions, insuficients per tapar tanta merda.

Mad Max. Cinc estrelles, dues merdes i quatre explosions. Obra mestra.

També podem afegir-hi els nazis (quants més nazis, millor). Algun exemple?

Indiana Jones i l’Última Croada. Quatre estrelles. Una merda. Dues explosions. Cinc nazis. Clàssic indiscutible.

La Llista de Schindler. Cinc estrelles, cinc nazis. 7 Òscars.

Ja ho aneu veient, no?

Apisonadora Jackson

L’escola on vaig estudiar havia estat una institució exclusivament femenina. Quan jo hi vaig entrar la situació ja feia uns anys que s’havia normalitzat i les classes estaven poblades, més o menys, pel mateix nombre de mascles i femelles.

Les noies «grans» no les recordo massa bé, tret que eren totes molt maques i somreien molt i lluïen cabells lluents pentinats en llarguíssimes cues de cavall. Quan vaig arribar a l’EGB, però, a l’escola encara hi havia, cursant BUP o COU, els pioners, els primers valents que s’hi van apuntar. Eren tres.

Suposo que per la singularitat de la seva situació, els recordo més clarament que les noies. Els coneixíem col·lectivament com les apisonadoras (piconadora no tenia la mateixa força ni la sonoritat ens resultava tan simpàtica).

El que ens resultava més xocant és que tenien pinta d’adult, semblaven estar fora de lloc en una escola. Suposo que nosaltres, quan vam arribar a la seva edat, devíem provocar la mateixa sensació entre els petits, però -si realment era així- no n’érem pas conscients.

El que havíem identificat com a líder tenia un rostre seriós i era alt com un sant Pau. De veritat, no us enganyo, era exageradament alt, no és només que el veiéssim alt perquè nosaltres encara no aixecàvem dos pams de terra -que també hi jugava, clar- és que treia ben bé dos caps a tothom. Li dèiem Apisonadora Hightower, tot i que no era negre.

El segon era el més baixet del trio i també el més arrodonit, tot i que no arribava a entrar dins la categoria de gordo. Ell era l’Apisonadora Jackson, ara us en parlaré.

Del tercer del grup no en tinc cap memòria clara, no tenia cap tret que ara recordi i si li havíem posat algun sobrenom específic ara l’he oblidat. Coses de ser normal i rodejar-te de gent que destaca més que tu, per bé o per mal.

El segon, del que us volia parlar, li vam posar Jackson perquè estava dotat d’una elegància i del que avui anomenaríem flow força destacables.

Heu d’entendre que eren temps més simples, avui els nanos estan pendents del móbil i de follar, nosaltres ens entreteníem jugant a pilota, quedàvem per «anar a jugar» a casa dels altres, ens passàvem les tardes jugant a la NES i els dies de pluja ocupàvem l’hora del pati fullejant el Libro Gordo de Petete sota el porxo del pati.

Per nosaltres, en aquella època, el súmmum del molar el representava en Michael Jackson, el puto Rei del Pop. Un paio vestit sempre amb coses brillants, que es movia com una anguila i que feia aquells videoclips…allò era petar-ho.

L’Apisonadora Jackson duia sempre una jaqueta de pell -negra, impecable-, la tofa engominada, els Levi’s 501 i unes Converse. Es movia amb autoritat i fermesa. Molava.

L’escola tenia una escala senyorial i ample, amb graons de marbre, per les visites i els adults. Nosaltres, els alumnes, n’utilitzàvem una altra d’estreta i malgirbada. Tenia escalons petits i si coincidia gent pujant i d’altra baixant es generaven uns embussos bastant èpics.

Trobàvem força divertit voler pujar tots de cop i crear taps, aglomeracions de nap-bufs d’on sobresortien braços, motxilles Karhu, alguna bata i crits de «Uf!», «Ai!» i «Vigileu, que porto ulleres!», acompanyats d’algun gemec de dolor. Després, quan havíem aconseguit alliberar-nos d’aquella massa humana, corríem cap a classe masegats i rient i ens renyaven per fer tard.

Va ser durant un d’aquests episodis quan els grans es van guanyar el nom d’Apisonadoras, ja deveu imaginar cap a on va tot això. Havíem format un dels nostres taps a l’escala i la gent s’anava amuntegant darrera nostre, esperant a que paréssim de fer l’imbècil per poder anar cap a classe. El tema és que un cop s’havia format l’embús era bastant difícil sortir-ne, l’estretor de l’escala feia que acabéssim encaixats a pressió. En aquell moment vam sentir unes passes contundents que venien de dalt i, aixecant el cap com bonament podíem, vam veure els tres grans mirant-nos. No van trigar gaire a decidir que no estaven per aguantar les nostres merdes i van decidir tirar pel dret, és a dir, per sobre nostre.

Aquell episodi, a part de donar-los el sobrenom, va servir per ensenyar-nos a no fer més l’idiota a l’escala. Ells, però, devien gaudir-ne força, ja que des d’aquell dia quan es creuaven amb nosaltres, simplement utilitzaven la seva envergadura per apartar-nos sense miraments a un costat -o a sota, si teníem mala sort-.

Ens ho passàvem bé. Em pregunto que se’n deu haver fet de l’Apisonadora Jackson.