Conec una parella jove, casats, amb feines mitjanament decents, classe mitjana sense penúries econòmiques, amics, etc. Una vida ben normal.

Excepte pel fet que ella no permet al seu marit fer-se palles.

“Amb mi ja en tens prou” li diu, interpretant l’acte masturbatori com una mena d’infidelitat.
No estem parlant d’una noia criada a l’antiga, que pensi que pelar-se-la com un mono et provoca ceguera, no, una noia jove amb una educació normal.

Ell, evidentment, se la pela. Però no pot fer-ho tranquil, s’ha de fer les palles furtivament, com qui descobreix per primera vegada els plaers de tocar-se i va fent d’amagat.

Com suposo que us podeu imaginar, tot això de remenar-se l’ocellet no és l’únic. Ell s’ha convertit en un autèntic calçonassos, que ha dimitit de prendre decisions per ell mateix i ha quedat completament doblegat davant la seva parella: tot i tenir el seu propi sou no pot prendre decisions com comprar-se una PS4 sense abans obtenir la benedicció d’ella, ha abandonat els seus costums d’oci per canviar-los per d’altres “acceptables” (s’han acabat les borratxeres, ara només sopars de parelles)…en definitiva són aquell tipus de gent que a la foto de perfil de Facebook han de sortir tots dos, NO FOS CAS.

Mireu, de calçonassos n’hi ha hagut sempre i és tan culpa d’ells com d’elles, ja que tot sovint que són homes que només busquen algú que netegi la casa i faci el menjar i ells no pensar massa, així que ja els hi va bé que els hi diguin què han de fer, com feia la mama.

El que em pregunto és què passaria si a ell se li acudís (Déu no ho vulgui) dir-li a ella que no es toqui, que ja n’hauria de tenir prou amb ell.
Seria un micromasclisme? O potser macromasclisme? L’heteropatriarcat imposant el seu jou?
Jo és que aquesta “igualtat” així no l’entenc. Llavors passa el què passa i el noi se’n va de putes i algun dia li encomana una cosa lletja a la dona i ja la tenim liada.

No sé, a mi em preocupa que passin aquestes coses en una parella al 2015 (no són els únics que conec), perquè després aquesta gent té fills i pobres criatures, quina educació han de rebre amb aquest panorama a casa…

En definitiva, si algú us estima de veritat us deixarà que us feu tantes palles com volgueu -sempre que no us les feu en públic, llavors potser que us doni un toc d’atenció-, fins hi tot us animarà a fer-ho o ho fareu mirant-vos l’un a l’altre.

Avui us explicaré una història de guerra, que sé que us agraden. Resulta que fa anys en un indret de la Catalunya vella, quan els rojos i els blaus i la puta mare que els va arribar a parir a tots estaven donant per sac, la meva àvia estava amb la cartilla de racionament per veure si aconseguia alguna coseta per portar cap a casa, que eren colla i hi havia gana.

Mentre feia cua li van cridar l’atenció els plors d’un nadó i els laments del seu pare, que el portava en braços. Resulta que el bon home, extremeny desplaçat per les vicissituds del conflicte, havia perdut la dona per complicacions durant el part. Ara es trobava que havia de marxar i no es podia emportar la criatura, una nena, veient-se forçat a deixar-la en un orfenat, una perspectiva poc esperançadora.

La meva àvia, dona d’una enorme bondat, veient el mal tràngol en que es trobava el jove, va córrer cap a casa, a parlar amb sa mare.

A casa la meva besàvia sempre hi havia un plat a taula, per minso que fos, i no hi havia pas poques boques per alimentar: gats, gossos, gallines, conills, fills, germans, capellans i seminaristes.

La meva besàvia, dona d’una enorme bondat -segons diuen-, va escoltar la seva filla i va pensar que allà on hi mengen vuit n’hi poden menjar nou.

«Ves, corre cap allà i si encara hi és li expliques qui som i li dius que si vol deixar la criatura aquí nosaltres li cuidarem tan bé com poguem, com si fos filla nostra»

Dit i fet, ma àvia va enfilar carrer avall i encara va trobar l’home, presa de la desesperació. Escoltant a la jove, i veient que la gent del veïnat donava fe de la bona reputació de la família -gent senzilla però d’ordre- va decidir que el millor seria deixar la criatura amb la meva àvia, i que fos el que Déu volgués. Després de prendre nota de l’adreça i noms en un paper, va deixar la pobre criatura a la casa i va marxar cap allà on fos que el portava el destí.

Aquella nena va ser criada com una més de la família i no li va faltar de res. Tenia un gran apreci per la meva àvia, que l’havia cuidat com si fos la seva germana gran.

La guerra es va acabar i van passar uns pocs anys i semblava que la nena -amb tres anys ja- es quedaria allà, una més.

Però un dia va arribar una carta del pare: havia sobreviscut i després de tornar a la seva terra natal i casar-se de nou, volia recuperar la filla. Molt agraït per tot va oferir-se a pagar el viatge fins a Extremadura a la nena i a la meva àvia, i allotjar la meva àvia durant un temps per fer-li més fàcil a l’infant el canvi.

La criatura, pobre, no volia marxar. Plorava arrapada a les faldilles de la meva àvia, no volia abandonar la casa, ni els únics germans i mare que havia conegut, ni els gats, ni els gossos, ni les gallines.

Però la meva besàvia, dona justa, va dir que no se la podien pas quedar, que si son pare la reclamava no s’hi podien negar, per més que se l’estimessin. Així que pujant al tren, au, cap a Extremadura.

La meva àvia es va quedar uns mesos allà i finalment va arribar l’hora de tornar cap a casa. Plors de la nena, plors de la meva àvia.

Al final, a la vida, t’has d’acostumar als canvis. Durant molts i molts anys van mantenir correspondència i quan la nena -ara ja una dona- es va trobar sense oportunitats, el meu oncle-avi, ben establert a Madrid, va dir que li escriguessin a la nena, que també la recordava com una germana, que anés a casa seva a la capital, que s’encarregaria d’allotjar-la el temps que necessités i de trobar-li una feina. Així ho feu, i al principi tot va anar bé. La noia va trobar feina, es va buscar la seva pròpia casa i visitava sovint el meu oncle-avi i la seva família.

Tot es va acabar, però, quan la noia, seduïda per les depravacions de la gran ciutat -què us he de dir a vosaltres que viviu a Barcelona?- va donar-se a la mala vida. El meu oncle-avi, persona d’ordre, li va dir que d’aquesta manera no tornés a casa seva, que tenia criatures petites i que així ja no era benvinguda. I aquí s’acaba la història i en van perdre el rastre.

No sé, la guerra té aquestes coses.

Us presento l’M1 Abrams. 60 tones i escaig de metall, foc i destrucció.

L’M1 Abrams es va dissenyar per combatre les malvades hordes comunistes, que amenaçaven la pau d’Europa des de l’altre banda del Teló d’Acer. Els comunistes -com no podia ser d’altra manera- van perdre, perquè quan no tens ànima no pots guanyar. Però els enemics de l’ordre i la pau mai descansen, i per tant l’M1 Abrams ha trobat nous adversaris, principalment gent moreneta del desert.

L’M1 Abrams té prou potència de foc com per envair ell solet el Principat d’Andorra i part de França (no perquè França tingui mancança d’armament, si no perquè són unes ratotes covardes).

L’M1 Abrams té un blindatge d’urani empobrit.

L’M1 Abrams pots esclafar el teu Porsche Cayenne sense cap problema.

L’M1 Abrams té 1500 CV de potència i emplenar el seu diposit requereix 1900 litres de combustible.

Dins el meu cap, la democràcia és un M1 Abrams anant pel món molt a lo loco, disparant indiscriminadament i travessant accidentalment les parets de la teva oficina mentre converteix el director comercial en melmelada de maduixa, sortint en direcció oposada, travessant una altra paret.

No sé, la democràcia a vegades té aquestes coses.

Quan arribes a una gran capital, al principi, tothom et sembla molt guapo. Quina gent tant formosa i ben vestida i moderna! Ja sigui París, Berlín, Londres o Nova York.

En realitat, però, són igual de lletjos -si no més- que a tot arreu, però clar, tu que vens d’un poble (o de Barcelona) ets presa fàcil de la il·lusió del cosmopolitisme i de les capitals imperials.

Jo, una vegada, vaig anar a París per uns temes. Jo i el meu francès d’acadèmia, perfeccionat durant anys, el DELF i el DALF de l’Institut Français i la mare que els va parir. I allà vas, a petar-ho amb el teu do de llengües fins que te n’adones que efectivament, NO, quan es posen a parlar entre ells rapidet no entens una puta merda. Però vaja, això no és obstacle per demanar une bière, s’il vous plaît i un café au lait et un croissant al matí. I els pares estaran molt contents quan sàpiguen que bé que em faig entendre jo pel món i com tots els calers que s’han deixat en cursos no han estat diners llençats.

Bé, com deia. Allà estava jo, i el que passa quan vas pel món amb gent, que sempre t’acaben enredant, tu que ets tan bon minyó i sempre fas bondat, acabes a les dotze molt begut (pels que no ho sapigueu, els francesos fan horaris civilitzats i les dotze és una hora molt bona i acceptable per anar completament torrat) en un local molt modern, molt parisenc, molt francès on uns xicots d’ètnia indeterminada et serveixen pintes de cervesa a 14€. La hòstia puta. I no vulguis saber el preu dels cubates. Però és igual, perquè es pot pagar amb targeta (Hahahaha…..ai) i tu estàs de festa a París…PARÍS!! Joder, a aprofitar-ho!!

I de cop la veus a ella. Una francesa, però no la típica francesa petita, de pits discrets i faccions delicades, no, una francesa alta, ben formada…germànica. Un tros de dona. Crec que el terme tècnic, segons un amic meu, és «jamelga».

Ara us he de confessar que jo sóc una persona de tarannà tímid, tirar els trastos no ha estat mai el meu fort, però clar, et trobes allà, fa estona que has perdut el teu grup de vista, saps que hauràs d’agafar un taxi per tornar a l’hotel i la nit és jove, total que TARGET ACQUIRED i endut per la dolça follia de la intoxicació etíl·lica et llences a donar-ho tot, que sigui el que Déu vulgui.

I amb una barreja de francès i anglès passes a l’atac, a veure si hi ha sort, si et somriuen els déus i si els astres s’alineen. I ella et respon, i et diu quelcom a cau d’orella. No em pregunteu què, perquè entre que parlava ràpid en francès, el seu anglès no era gran cosa i que el txunda-txunda no et permetia sentir gaire res tampoc, doncs jo anava fent que sí amb el cap. I ella no se n’anava, i ballant ella i intentant-ho jo, anar continuant la conversa, si és que se n’hi podia dir així.

«No pot ser, nen, no sé com però ha funcionat. Anul·lant funcions superiors del pensament, passem el control a les parts baixes. Aquí manda mi polla. Passem a DEFCON 2».

I total, que a les tantes de la nit la noia va tirant cap a la sortida, amb tu al darrera, une bière, s’il vous plaît que encara tinc temps de fer l’última, i allà estem els tres davant la porta del local.

Els tres?

Sí noi, els tres, resulta que no me n’havia adonat en tota la nit però la noia estava allà amb la seva xicota. Aquesta sí, una francesa petiteta, de poc pit i faccions delicades, molt mona ella. Feien una parella curiosa.

EPIC FAIL. Ara és quan potser entendre el que m’havia estat dient aquella noia tota la nit m’hauria estalviat un ridícul colossal. Ja ho deia la mestra de francès que «on doit écouter!». Doncs toca retirada, s’ha lluitat bé, però la batalla és perduda. Però espera! Ep! Que ens vol dir alguna cosa! I en aquell moment s’obren els núvols i un raig de sol t’il·lumina en plena nit, una llàgrima solitària et recorre la galta, els àngels entonen amb les seves veus celestials un cant de glòria! Perquè potser ho aconsegueixes, sembla que només passa a les pelis, però no! Ara és l’hora de la veritat!

I la noia et fa entendre que es veu que els hi has fet gràcia, que volen que les acompanyis a casa però que «tu peux seulement être le voyeur». Durant uns segons pel cap et passa de tot i res. És una victòria? És una derrota? Ho has entès bé? Importa? No, no importa. Enfiles carrer avall i al cap d’una estona acabes en un apartament de París. Si ets pobre, un apartament a París té una sola habitació, és vell, calurós i té els sostres baixos i les escales per arribar-hi estan tortes. Importa? No, no importa.

I em sembla que aquells dues noies no eren gaire netes, perquè aquella habitació feia un xic de basarda de veure. Importa? No, no importa.

I et fan seure. I comença l’espectacle. I assegut a aquella cadira ronyosa, al cap d’una estona de mirar, m’agafo la potlla i em faig el pajote de la meva vida.

No sé, amb això potser us vull dir que un pajasa no té perquè ser necessàriament dolent.

En la literatura, avui dia, és necessari subvertir les expectatives del lector perquè ja està tot vist i llegit. Cal sorprendre.

Jo estic treballant en una novel·la anomenada “Notes des d’Alaska”. El títol no té absolutament RES a veure amb el contingut.

La primera part del llibre és una història personal sobre un escriptor, divorciat recent, que es trasllada a un poble de l’Empordà, allà, a la casa de la seva infància, intentarà recuperar la inspiració perduda i tornar a connectar amb el seu passat. Tardes sota l’ombra de les moreres de la plaça, intentant recordar la felicitat d’una infància massa llunyana.

Després, a la història hi intervenen un grup d’extraterrestres, que abdueixen el protagonista i el sotmeten a humiliants exàmens mèdics.

Jo què sé, aquestes coses passen.

A Catalunya, per sort, sempre s’hi ha menjat bé. Sempre hi ha hagut restaurants i fondes on anar a menjar una botifarra amb mongetes, una escudella, canelons, fideuà, suquet, peus de porc, truita de riu amb cansalada i ceba, arròs els dijous, civet de senglar quan és temporada, uns musclos de la costa fresquíssims, cérvol o daina quan hi ha sort, rostit d’ànec, ronyons, bistec de poltre amb all i julivert, patates farcides, saltat de tirabecs, trinxat de la Cerdanya, bacallà a la llauna, remenat de bolets, aquell fetge fregit tant bo, els bunyols de cervell, pota i tripa…

Potser no s’hi ha menjat sa, de ben segur no s’hi menjava res «modern» ni «sofisticat», però per una cosa o altre, sempre s’hi ha menjat bé.

I si el que es buscava era quelcom més refinat, sempre hi ha hagut llocs on menjar llebre a la royale, steak tartare amb patates soufflées, un magret d’ànec amb reducció de Oporto, un foie amb poma caramel·litzada i altres mariconades importades de França. Eren llocs que es feien pagar, però bé, per qui li interessava ja hi eren.

I vet aquí que de cop ens diuen que el millor restaurant del món el tenim aquí -un lloc al costat de Roses, que resulta que alguna gent hi havia anat i es queixaven de les racions petites, però ep! que diuen que és el millor!- i els catalans, que som molt així, de cop comencem a perdre el cul per la gastronomia. I no només els catalans, els veïns del costat també (encara que la majoria de xefs de prestigi siguin bascos) i au, ja la tenim muntada.

Es comencen a mitificar els xefs, comencen a proliferar els comentaristes gastronòmics a ràdio i TV, caiem víctimes d’una bojeria col·lectiva per la bona cuina i, en definitiva, ens comencem a flipar fort.

I els restauradors, que són uns putes, veuen que aquí poden fer-hi peles, perquè si Catalunya és terra d’estrelles Michelin i som els millors, doncs tots podem sucar una mica, no?

I com un càncer es comença a estendre la moda del restaurant «gastronòmic» per tot el territori.

Al principi va començar prou innocentment: van començar a aparèixer les amanides amb el «rulo» de cabra i fruits secs a totes les cartes. Bueno, mira…què hi farem.

Els menús degustació…que vaja, et serveix per provar una mica de tot, tampoc és un drama.

Després van arribar les escorregudes de reducció de vinagre de Mòdena. Que segons on i si està ben fet, passi…però fotre-ho a TOTS ELS PUTOS PLATS quan és una xarop prefabricat…doncs no sé.

Ah, i les racions! Sortir d’un restaurant tip es veu que és decadent, per tant reduïm les racions. Ja te’n demanaràs quinze, si tens gana…i si no fes el menú degustació.

Ara s’ha d’anar molt alerta, perquè si a la carta diu «ravioli» o «caneló», en singular, és que és UN caneló. UN. PUTO. CANELÓ.

I encara hi ha fills de mala mare que gosen posar «caneló de l’àvia».

-Perdona, al «caneló de l’àvia» quants canelons hi venen?

-Un.

-Doncs em cago en els teus morts, perquè cap àvia com cal et deixaria marxar sense menjar almenys tres canalons! O quatre!

-Eh…perdoni, és que això ara és un restaurant gastronòmic.

-I abans què era? Un restaurant mecànic?!! Un restaurant quàntic?! FILL DE PUTA!

I ja, tot fa baixada, avall i sense frens.

Ara tot son tapetes, esferificacions, mitges racions, oli de tòfona (sintètica), gastrobars, prèmium….POLLES EN VINAGRE.

Mireu, a mi em sembla molt bé i -fins hi tot- necessari que hi hagi germans Roca, Albert Adrià, Carles Gaig, Paco Pérez, Carme Ruscalleda, Francesc Rovira, germans Juncà, Nandu Jubany, Pere Arpa, Carles Abellán i fins hi tot Jordi Cruz, Ferran Adrià i altres il·luminats. Són gent que, la majoria, tenen passió per això que fan i ho fan bé. I, si t’ho pots permetre, val la pena menjar a casa seva. Que sí, que és car i hedonista, però també ho és fumar-se un cartró de tabac cada mes, m’enteneu? Que tothom faci una mica el que li surti del membre amb els seus diners.

El que em toca els collons és que tothom s’hagi volgut enfilar al carro de la nova gastronomia, perquè no n’hi ha prou amb quatre tècniques avorrides (les esferificacions ja les sap fer fins hi tot el vostre cosí subnormal) ni amb suposats ingredients «gourmet», sobretot si no els podeu oferir frescos.

Perquè al final això acaba essent perjudicial per el client, que no sap quina merda es trobarà; per els joves, que s’estan fent alguna idea molt equivocada de què és la gastronomia; i per els mateix sector, ja que molts d’aquests locals acaben tancant -massa pocs- i acaben saturant l’oferta.

Per sort encara hi ha restaurants dels «de tota la vida» que resisteixen, i prefereixo menjar als seus menjadors plens de gent, sorollosos i amb el terra una mica enganxifós que no pas als locals d’aquests trinxeraires gastronòmics.

I també, per sort, hi ha petits locals i cuiners que, des de la modèstia, van fent la seva alta gastronomia.

Que duri.

Tot i que potser no ho sembli per la meva actitud d’energumen, adoro la música clàssica. Wagner m’apassiona, em faig palles amb Beethoven, em delito amb Bach i m’emociono amb Schubert. I em gasto calers per sentir aquestes obres en viu.

Però també m’agrada el rock i el metall. I també em gasto força calers per sentir-ho en viu. I això, hi ha gent que no ho vol entendre, o no hi arriba.

-Per què et gastes 80€ per sentir uns vells de 60 anys?

Doncs et podria respondre que perquè són els meus diners i me’ls gasto com en surt dels collons. Perquè segurament, si t’ho explico, tampoc ho entendràs.

No entendràs el què és estar amb 50.000 persones escoltant la banda de rock més gran del planeta i veure que tots, malgrat i les diferències, compartiu quelcom.

Amb aquell senyor de Valladolid que tens al costat que fa 21 anys que no els veia i ha pogut venir perquè una família de València han castigat a la seva filla sense concert per les males notes i s’han venut l’entrada. I s’ho passa com un nen petit.

Nen petit com el que tens a l’altre costat, que fa 21 anys ni tan sols existia.

No entendràs per què volem veure en directe en Lemmy Kilmister, que sí…no té la mateixa veu que abans, però per ser un home que segons la ciència actual ja hauria de ser mort, hi posa més actitud i ganes que molt altres de més joves.

No entendràs per què ens tornem bojos amb els amics quan sonen els primers acords de Mirror Mirror.

No entendràs perquè fem headbanging amb un grup de metall noruec del que no entenem cap lletra.

Perquè hi ha coses que no es poden explicar ni es poden entendre, que s’han de viure, perquè el rock és que et tremolin tant les entranyes per l’excés de volum que et sembla que t’has d’anar a cagar, el rock s’ha d’experimentar, s’ha de sentir.

I sí, tot sovint potser et ve de gust saciar les inquietuds més refinades del teu cervell amb una precisa interpretació d’una obra de Rakhmàninov, però altres vegades et ve de gust alguna cosa molt més bàsica, molt més elemental. Però tu no ho entendries.

Pels que sí ho enteneu, we salute you.

Michael Bay és un paio de la meva mateixa escola de pensament. Un home que va passar de dirigir vídeos musicals (de Vanilla Ice, VANILLA ICE!) i produccions de la Playboy a fer blockbusters d’acció.

El consens sol ser que Michael Bay és un director mediocre, però jo discrepo.

Michael Bay ha trobat la fórmula perfecta: si vas encadenant una explosió rere una altra, l’espectador no té temps de pensar i està entretingut. I en el fons per això paga.

-Hòstia Michael, que aquí al guió no s’explica per què…

-EXPLOSIÓ!

-Val, però després d’això…

-EXPLOSIÓ I ROBOTS GEGANTS PEGANT-SE!

-Però els robots aquests, el públic no entendrà…

-DOBLE EXPLOSIÓ I MAMELLES!!

-Les mamelles pot ser que funcionin, però al final…

-EXPLOSIÓ NUCLEAR, BANDERA AMERICANA!!

I ara em direu que això, mantenir la ment de l’espectador ocupada amb explosions i seqüències d’acció passades de voltes perquè el personal estigui entretingut i no se n’adoni que no hi ha guió només funciona amb ments que es mouen al límit del retard mental…però segur que més d’un film d’aquest senyor heu vist, i ben contents.

Perquè, amics meus, el cinema en el fons és espectacle, un truc de màgia…el cinema va néixer com una atracció de barraca de fira (Ui el tren! Que ve cap aquí! Ens atropellarà! Sembla que surti de la pantalla! Això és cosa de màgia!!) i continua essent-ho.

Que sí, que també pot ser art, però un peliculot d’acció farcit d’explosions, marines americans i ties bones és tan cinema com una pel·lícula d’en Haneke o d’en Polanski, menys art, però cinema igual.

I el mateix passa amb les pelis de superherois, de ciència ficció i qualsevol altra cosa que als llestos els hi vingui de gust qualificar d’infantil o ridícula. Que està ple de putos enterats.

Tampoc caieu en un engany ara però: el cinema de Michael Bay és atroç, una cosa no treu l’altra.

BONUS FACTS:

– Si Pearl Harbor l’haguessin filmat IGUAL (mateixos actors, mateixes actuacions, mateix guió) als anys 50, 60 o 70 i dirigida per en Richard Attenborough, en Richard Fleischer o en John Ford ara tots diríeu que és una obra mestra.

– La Roca no és tan bona com la recordeu.

Aquest cap de setmana vaig poder contemplar l’atrocitat de la MAT, destrossant el territori fins allà on arribava la vista. Torres de metall i cable passant per sobre camps, boscos i masos.

I me n’he recordat d’un temps abans de la MAT quan, per un tema que ara no ve a cuento, vaig entrevistar alguns alcaldes i alcaldables de pobles afectats. En recordo un que, al preguntar-li la seva posició sobre el tema -ja que molta gent al poble s’hi havia posicionat en contra- em va respondre quelcom semblant a això:

«Aquesta pregunta no la respondré perquè no em beneficia. Què n’he de dir de la MAT? No hi puc pas fer res jo. Si la gent necessita electricitat s’ha de fer».

Vull creure que aquell home no era tan subnormal com per creure’s que sense la MAT tornaríem a un estat pre-industrial, la foscor cauria sobre nosaltres i hauríem de reobrir les mines de carbó.

Vull pensar que simplement va optar per seguir la via fàcil, la via covarda -i molt catalana- de deixar fer.

Perquè els catalans som molt de fer protestes simbòliques: tallar carreteres, fotre pintades de «No a la MAT», escriure uns quants articles aïrats, recollir signatures i fer assemblees.

Però a l’hora de la veritat ningú va anar a sabotejar les obres cada nit (o ben poca gent), ningú va forçar als seus alcaldes a adoptar una postura fèrria davant el tema (amb amenaces, cops o -jo que sé- no votant-los) i ningú va pressionar el govern de la Generalitat ni de l’estat espanyol per evitar-ho. Pressió de veritat vull dir.

I els de dalt, com fan sempre, se us van pixar a la cara i en acabat us van demanar que us ajupíssiu, obríssiu la boca i us hi van plantar un cagalló. I allà la teniu, la MAT. Per quedar-se, perquè es puguin vendre excedents de producció elèctrica d’un costat a l’altre.

I tots contents, perquè uns ja van fer les seves reivindicacions festives i pensen que més podria haver fet l’alcalde.

L’alcalde pensa que ell ja va fer el que li tocava -baixar-se els pantalons i callar- que encara li queda acabar de pagar el Porsche Cayenne, el Jeep Grand Cherokee i la reforma de la finca, i que no vol tocar els pebrots als de Barcelona, que no sigui que després li compliquin la vida, i que al final això és culpa dels de la capital.

I anar fent.

I ningú en té la culpa, perquè ja «van fer el que podien», quan en realitat no van fer res perquè no van tindre collons. Com sempre.

La vida, no? Al principi t’ho passes teta (he), però vius en aquella mena de núvol, una semi-inconsciència de la que només en queden records desdibuixats i olors.

Després, la infància: un període que és massa llarg, una desfilada eterna de professors, classes, viatges al seient de darrera del cotxe, unes quantes hòsties ben donades (gràcies de tot cor als pares), partits de futbol al pati, les revetlles de Sant Joan, «això és per quan siguis més gran», la Guerra de les Galàxies, olor de gespa recent segada, massa merdes que no entens, l’odi als pebrots i al bròquil, l’amor als ous ferrats, els llarguíssims estius a Calella de Palafrugell, les misses del diumenge, la primera comunió (El cos de Crist, amén), aquell puto gat tan esquerp de ca l’àvia, la vegada que vas rebentar d’una pedrada la finestra dels veïns (no va ser un accident), les tardes de dissabte jugant amb els Lego, els primers odis irracionals que van plantant la seva llavor, ajudar l’avi a amassar els bunyols per Setmana Santa, anar enfadat a les classes de música on et van apuntar els pares -ja ens ho agrairàs quan siguis gran- i aquella vegada que et vas pixar al test del ficus a casa els oncles.

Però vinga, que després l’adolescència, comença la festa, ara sí!

Ara sí? Bé d’aquella manera. Sí que és cert que et deixen fer una mica més, però continua essent bastant la mateixa merda.

Classes, la primera palla -furtiva i nocturna-, continuar viatjant al seient de darrera, els entrenaments de fútbol després de classe, el fastigós menjar de l’escola, la primera borratxera, no tornaré a beure mai més, la segona borratxera, la primera xicota, el primer cigarro, no tornaré a fumar mai més, més classes, el carnet de moto, la primera hòstia en moto, el Half-Life, un altre estiu etern, la primera vegada que treus la tita a passejar, els primers desenganys, aquell cop que et van trencar la cara per passar-te de llest, les feines d’estiu, quedar segons a la lliga de fútbol, el primer porro, no tornaré a fumar mai més -de veritat-, el primer concert de metal, abandonar enfadat les classes de música perquè ara ja ets gran, sats?, aquella nit que vau portar a un colega a l’hospital amb coma etílic, l’apretada per treure’t la «sele». Estiu.

Ara sí que sí, no? 18 anyets. Ara ja som grans, aquest cop sí, no ens poden dir que no. Anem a la universitat a petar-ho.

Si no fos perquè en el fons continues essent el mateix adolescent imbècil, només que ara té cotxe, llegeix llibres de filosofia i treballa 15 hores setmanals. Però ja et va bé, no? Zero responsabilitat, festa continuada, matins i tardes perduts al bar amb un cafè i un cigarro i festa cada cap de setmana. I a més tens grans plans, enormes, perquè ara comença el millor i aniràs a viure a USA, tindràs una feina de puta mare, i pujaràs a l’Everest, i faràs la volta al món i jo què sé, el món està allà per menjar-se’l.

I arriba aquell dia que fas vint anys i el colega et diu:

–Tiu, ara és la millor etapa, dels 20 als 30, festa, follar cada dia, boh, el millor.

I tu t’ho creus, és clar, per què no? Si és el pla perfecte, ara sí que sí, collons!

I al principi sembla que rutlla tot fins que, pam! El teu pare es mor d’un càncer.

–Bueno tete, la vida sigue.

Sí, la vida sigue, però és una putada grossa. Amb això sí que no hi contàvem.

Però vaja, tu què has de fer? Doncs acabar la carrera i buscar feina, i anar-hi anant, que ara és un JASP d’aquests, i parles anglès i t’havies de menjar el món.

Després et trobes que abans de fer els 30 ja en tens uns quants de casats, i ja no sortiu tant sovint i la feina de puta mare només paga 1500€ al mes. Però vaja. Tu anar fent, que tot està per davant encara.

Fins que et cases amb la Cristina. I tot és molt bonic. I teniu dos nanos preciosos. I els mires i veus què feliços que són tot i no ser-ne conscients.

I un dia et trobes portant de la maneta a un vailet al primer dia d’escola, la mateixa escola on vas anar tu. I te n’adones que no et menjaràs el món, ni pujaràs a l’Everest i que segurament la única gran aventura va ser aquell estiu que vau passar amb la colla fent el boig a Eivissa. I que ara se t’ha acabat una mica, perquè amb el grup ja no teniu temps d’assajar i la feina que havia de ser per un temps fa pinta que serà per sempre -amb sort- i aquestes dues criatures necessitaran la teva atenció i que els apuntis a classes de música i quan en tinguin 16 et demanaran una moto i potser aquesta pel·lícula ja no va sobre tu, sinó que ara ells són els protagonistes i tu ets un secundari.

Puta vida, tete, puta vida.