Tristor

Hi ha una gent, d’extracció social tirant a baixa, que tenen la foto del casament en un lloc ben visible. A vegades fins i tot sobre la tele, al costat del toro o la sevillana.

Se’ls veu cofois, a la foto. Ben engominat ell, amb una flor blanca a la solapa del traje (potser llogat), ella dissimula prou bé el seu incipient sobrepès amb el vestit blanc que li queda una mica com una bata de dormir.

La foto és com un recordatori constant que mai tornaran a ser ni tan guapos, ni tan prims, ni aniran tan ben vestits (per dir-ho d’alguna manera).

Són gent de cóssos abandonats a l’obesitat, al xandall i a les canyes amb el cunyat el diumenge abans d’anar a dinar a ca la sogra.

Mentrestant, la versió jove d’ells mateixos els contempla amb un somriure.

Tristor.

Virtual

L’altre dia, xerrant amb un amic recordàvem moments que havíem passat jugant a videojocs, tant junts al voltant d’una tele com per separat davant el PC.

Em va sorprendre que parlàvem d’experiències virtuals exactament de la mateixa manera que podríem parlar de vivències a la Vida Real™, com per exemple aquell cop que ens va engolir la boira tot baixant del Gra de Fajol i ens va anar de poc que no ens matem barranc avall o aquella vegada que, molt intoxicat gràcies a massa cubates de Cutty Sark vaig expulsar vòmit de manera explosiva deixant un bonic mural sobre diversos cotxes aliens.

En definitiva, tot i que érem plenament conscients de quines experiències havien estat viscudes en la realitat i quines en la virtualitat, ambdues havien creat memòries igual i formaven part de la nostra història compartida (i de la individual).

Tots dos recordem disparar-nos trets al cap dins els corredors de Facilty al GoldenEye 007, tots dos recordem el recorregut per Hyrule a l’Ocarina of Time, tots dos recordem fer servir l’IDDQD i l’IDKFA i passar hores massacrant dimonis al Doom 2 i tots dos recordem haver solucionat com bonament vam poder el percal que es va liar al Half-Life.

Segurament les seves memòries del seu recorregut per Black Mesa són un xic diferents a les meves, però tots dos havíem viscut una experiència similar que formava part dels nostres records, de la nostra identitat si vols.

Em pregunto com seran els records i memòries de les generacions futures, capaços de viure experiències virtuals que es cagaran i es pixaran tècnicament i a nivell d’immersió en tot el que hem tingut fins ara.

Esplai

Mai entendré que la gent tingui fills per després tractar-los com si fossin una molèstia.

Bé, sí que ho entenc, ja ho sabem tots que el món està ple de subnormals i que a la gent no se’ls hauria de permetre reproduir-se sense superar abans una sèrie de complicadíssims tests, però vaja, aquest no és el tema.

Veig constantment pares que tracten les criatures com un destorb i aprofiten qualsevol oportunitat per treure-se’ls de sobre, ja sigui aparcant-los davant la TV, deixant-los pasturar sols pel carrer o apuntant-los a qualsevol activitat.

Em sembla molt bé que les criatures facin coses: esports, excursionisme, música, teatre…sempre que ells vulguin.

Ara hi ha alterats cridant que els nens petits no poden decidir i que els pares ja saben el que els convé. Discrepo, són petits, però no retardats. Són perfectament capaços de decidir si volen fer futbol, bàsquet, aprendre a tocar el flabiol o passar el cap de setmana pujant al Bastiments. O si volen quedar-se a casa.

Els meus pares, essent persones imperfectes i amb moltíssimes mancances, almenys em van deixar decidir sempre què volia fer.

Jo no volia anar a l’esplai, i per tant no m’hi van apuntar, tot i els imbècils que venien a pontificar dient que jo havia d’estar amb gent de la meva edat. No mira, puto subnormal, jo el que vull fer el cap de setmana és llegir tranquil·lament, jugar amb els Lego i viciar-me a la NES, ja estic amb la gent de la meva edat cinc dies a la setmana i no els aguanto. I si a tu i a la teva puta dona us molesta la descendència que heu tingut i voleu passar la tarda del dissabte sense distraccions, haver-ho pensat millor abans.

Resulta que quan em va donar la gana de pujar muntanyes ja em van apuntar a una agrupació excursionista, i quan vaig voler jugar a bàsquet m’hi van apuntar també. I quan me’n vaig cansar, m’hi van treure. I em van apuntar a classes de música contra la meva voluntat, però quan van veure que allò no feia per mi, ho van acceptar i vaig deixar d’anar-hi (unes de les pitjors decisions de la meva vida).

I sí, potser si hagués anat a l’esplai ara no seria tan esquerp i potser no odiaria a tothom (o potser més), però tots els que conec que va anar a un “cau” només els hi va servir per aprendre a drogar-se o emborratxar-se abans d’hora, per ingressar a urgències amb insolacions o urticàries o per acabar fent-se de la CUP. Ja estic bé com estic.

Deixeu que la quitxalla fotin el que vulguin, que ja tindran temps d’amargar-se i de tenir mala vida quan siguin grans.

Javier

A vegades imagino situacions i històries dins el meu cap, vinyetes genials plenes d’efectisme, corprenedores, sorprenents, escenes màgiques…

Després em trobo davant el full en blanc i no trobo la manera de traslladar totes aquelles imatges a la lletra. O si ho trobo no m’agrada.

En dono la culpa a algun factor extern, car el meu talent està fora de tot dubte, i continuo amb alguna altra cosa -fer veure que treballo o masturbar-me-.

Però com que tinc un blog que es queda desatès massa sovint, i no voldria que la vostra visita hagi estat en va, us explicaré una anècdota:

Tinc un amic (bé, d’amics no en tinc, és un conegut) que és molt fatxa, l’anomenarem Javier.

En JavierFacebook on hi comparteix moltíssima merda i gran part de la seva vida, gris i mediocre.

En Javier una vegada va compartir un vídeo on es veia com a Estats Units, tot una reguera de gent rebia amb honors les restes mortals de diversos soldats. També es veia com, durant una desfilada, la gent admirava i victorejava tot un seguit de veterans.

En Javier es preguntava: «¿Por qué en España no se trata a los militares con este respeto?»

Jo li vaig respondre el següent (en castellà, perquè amb en Javier tinc aquella malsana costum que tenim els catalans de dirigir-nos en castellà a castellanoparlants que han crescut i s’han criat aquí però que són incapaços de comunicar-se en català): «Porqué en Estados Unidos sus militares no se alzaron militarmente contra su gobierno elegido democráticamente y no jodieron la marrana durante más de 30 años apoyando un gobierno fascista que hundió el país en la miseria, fill de puta».

En Javier no ho va entendre, com suposo que no ha entès gaire res mai.

Ara té una dona -una castellana extremadament vulgar- i un fill, que suposo que en el futur serà tan idiota com ell.

Puta Espanya.

Culs

L’arribada de la tardor i la fresqueta han portat un regal inesperat. En desconec els motius, però des de finals de setembre que quan vaig al matí cap a l’oficina em trobo un seguit de joves oficinistes i funcionàries de culs ben formats coberts amb peces de roba apretadíssimes.

Visca la civilització!

Altres anys només em trobava amb la tristor i la misèria de la mitjana edat i de gent camí cap a la jubilació, potser ha estat cosa d’un relleu generacional al món laboral o potser és que aquest any la gent està traient més rèdit de l’operació bikini, en tot cas, no protestaré (tot i que l’altre dia vaig arribar tard a la feina al desviar-me del meu camí habitual per admirar una estona més a una treballadora de La Caixa –Parlem?– que feia goig de veure i aixecava els ànims i elevava l’esperit).

Els culs són una cosa meravellosa, però viuen en un complicat equilibri.

D’una banda, és necessari que conservin bé les formes i no caiguin, la eterna lluita contra la gravetat, enemiga implacable i universal, és difícil.

Però per altra banda és necessari que tinguin un bon ràtio entre múscul i greix.

Avui dia, per culpa d’una malentesa devoció a la salut i la malsana afició al gimnàs i al Pilates, estem vivint una plaga de culs esculpits, de formes perfectes però que són durs com una pedra. Fan de mal tocar, i tenen formes tan definides que acaba transmetent tot una sensació de falsedat, un efecte plàstic digne de pornstars com Lisa Ann. Sí, els posaries en un pedestal i els hi passaries Netol cada dia, però tanta perfecció no és bona. Les estàtues clàssiques i renaixentistes són molt formoses, però mai podran estimar a ningú.

Evidentment hi ha gent que ja té mala peça al teler, coses de la genètica i, tret de passar per quiròfan (i no ho feu, que sempre queda d’aquella manera), no hi ha res que ho pugi salvar. No patiu, però, no es pot tenir tot i segur que sou gent molt simpàtica.

És un balanç difícil, massa greixina i tot ve cap avall, però en la seva proporció justa el llard és necessàri, obligatòri. Un cul ha de fer de bon agafar, ha de tenir certa duresa, però ha de resultar flonjo al tacte, t’hi has de poder agafar, és el teu salvavides, que ompli les mans i que tremoli amb cada envestida, com un flam. Són aquests culs aquells on t’hi perdries i lleparies fins que brillessin.

Cuideu els culs, estimeu els culs. Visca els culs!

Fumar

Jo sóc ex-fumador i com tots els ex-fumadors faig ràbia.

Per començar, jo sóc un ex-fumador que encara fuma: ocasionalment puros i pipa, a la que em va introduir un oncle meu.

El que ja no fumo són cigarretes. Recordo la primera que vaig fumar: en un cotxe tornant de no sé quin cony de festa major. La sensació d’aquella primera calada només la puc descriure com a CÀNCERSIDA. Però com que l’ésser humà -i sobretot jo- és idiota, vaig continuar fumant igual.

Un dia, veient que tot allò no portava massa enlloc, vaig decidir deixar-ho.

Vaig llençar el paquet de tabac de liar que tenia per la meitat, el paper i els filtres i au.

Em vaig convertir en un ex-fumador d’aquells que et diuen: “Ah, doncs a mi no em va costar gents, ho faig fotre a la paperera i ja va estar“.

Bé, no va és tan fàcil. Jo trobava a faltar el ritual de fumar: asseure’m al bar, liar la cigarreta, fer el cafè…a vegades encara em passa, que m’assec al bar i em venen ganes deliar-ne un. Per sort ja no hi vaig gaire als bars, i tampoc et deixen fumar a dins.

Però vaja, que vaig guanyar en qualitat de vida -quina ràbia que fa aquesta frase, eh?-, vaig recuperar l’olfacte i el gust. I quinze quilos que no sabia que havia perdut.

Com que trobava a faltar el dallonses del fumar, vaig començar amb això dels puros i la pipa ocasionals. Que sona molt snob, però això és tabac de veritat. Té gust de tabac, sabeu? No sé de què tenen gust les cigarretes, però de tabac no és. Ni l’olor.

Tot això no és per dir-vos que deixeu de fumar, que ja haureu vist que no sóc qui per donar lliçons a ningú (però no fumeu al voltant de les criatures, per favor, que no en tenen cap culpa que sigueu idiotes); tot això era per dir-vos que l’altre dia m’estava fumant un senyor puro a la terrassa d’un restaurant després d’haver-me cascat un bon àpat i va venir un paio amb el Ducados a la mà dient-me que el meu puro feia pudor. PUDOR! El malparit que fotia aquella fortor de fumador que no s’aguanta dient-me que el meu habano feia pudor.

Està ple de fills de puta aquest món.

Drogas, perreo y armas de fogueo | Capítol 2: El moro i el gitano

L’Aleix tenia dos clients habituals a la zona: “el Moro” i “el Gitano“.

El Gitano” havia hagut de marxar del barri de Sant Joan de Figueres per alguna història d’aquestes de gitanos, que solen acabar amb trets i amb morts. En aquest cas devia ser alguna ofensa menor, perquè “el Gitano” n’havia fet prou marxant del poble, però no li havia fet falta marxar a Logroño, Jaén o algun lloc d’aquests.

El Gitano” era esprimatxat, portava el cabell recollit amb una cua i sempre reia molt, ensenyant una dent d’or. Sempre et tractava de «hermano» i et donava copets a l’espatlla. No tenia feina ni habitatge coneguts, anava amunt i avall de la comarca amb un SEAT Toledo molt tronat i vaja, alguna cosa devia fer per anar tirant. A part de cultivar marihuana, vull dir.

Era per aquesta vessant seva que l’Aleix el coneixia. “El Gitano” tenia un local al costat d’una granja on -gràcies als serveis de l’Aleix- havia muntat una impressionant plantació. La portava conjuntament amb dos gitanos més, grassos i amb cara de pocs amics, i sempre el trucava perquè anés a fer algun apanyo o li arreglés alguna cosa. Pagava bé i sempre regalava uns quants cogollos.

Mentre que no hi havia cap mena de dubte que “el Gitano” era, efectivament, gitano, el cas de “el Moro” era més complicat, depenent de les fonts consultades el seu origen oscil·lava entre Marroc i Afganistan, amb tots els països del mig inclosos. El que era segur és que era de més mala pasta que “el Gitano“, tenia mala reputació i cara de malfactor, no pagava bé i sempre tenia aires de malfiar-se. Però el negoci és el negoci. “El Moro” era més de la plantació exterior, i havia netejat de vegetació algunes clarianes al mig dels boscos i havia muntat plantacions, protegides amb xarxa de camuflatge. Després d’intentar-ho amb poc èxit -se li van morir totes les plantes- va contactar amb l’Aleix per veure si li podia fotre un cop de mà. L’Aleix el va ajudar a triar la varietat i a organitzar una mica el tema, però sempre li feia cosa quedar-se sol al mig del bosc amb aquell paio.

Al final, per l’Aleix treballar amb “el Gitano” o “el Moro” era igual, només era feina. Bueno feina…ja m’enteneu. El que ell no sabia és que “el Gitano” i “el Moro” aviat tindrien discrepàncies professionals que l’acabarien esquitxant.