Esplai

Mai entendré que la gent tingui fills per després tractar-los com si fossin una molèstia.

Bé, sí que ho entenc, ja ho sabem tots que el món està ple de subnormals i que a la gent no se’ls hauria de permetre reproduir-se sense superar abans una sèrie de complicadíssims tests, però vaja, aquest no és el tema.

Veig constantment pares que tracten les criatures com un destorb i aprofiten qualsevol oportunitat per treure-se’ls de sobre, ja sigui aparcant-los davant la TV, deixant-los pasturar sols pel carrer o apuntant-los a qualsevol activitat.

Em sembla molt bé que les criatures facin coses: esports, excursionisme, música, teatre…sempre que ells vulguin.

Ara hi ha alterats cridant que els nens petits no poden decidir i que els pares ja saben el que els convé. Discrepo, són petits, però no retardats. Són perfectament capaços de decidir si volen fer futbol, bàsquet, aprendre a tocar el flabiol o passar el cap de setmana pujant al Bastiments. O si volen quedar-se a casa.

Els meus pares, essent persones imperfectes i amb moltíssimes mancances, almenys em van deixar decidir sempre què volia fer.

Jo no volia anar a l’esplai, i per tant no m’hi van apuntar, tot i els imbècils que venien a pontificar dient que jo havia d’estar amb gent de la meva edat. No mira, puto subnormal, jo el que vull fer el cap de setmana és llegir tranquil·lament, jugar amb els Lego i viciar-me a la NES, ja estic amb la gent de la meva edat cinc dies a la setmana i no els aguanto. I si a tu i a la teva puta dona us molesta la descendència que heu tingut i voleu passar la tarda del dissabte sense distraccions, haver-ho pensat millor abans.

Resulta que quan em va donar la gana de pujar muntanyes ja em van apuntar a una agrupació excursionista, i quan vaig voler jugar a bàsquet m’hi van apuntar també. I quan me’n vaig cansar, m’hi van treure. I em van apuntar a classes de música contra la meva voluntat, però quan van veure que allò no feia per mi, ho van acceptar i vaig deixar d’anar-hi (unes de les pitjors decisions de la meva vida).

I sí, potser si hagués anat a l’esplai ara no seria tan esquerp i potser no odiaria a tothom (o potser més), però tots els que conec que va anar a un “cau” només els hi va servir per aprendre a drogar-se o emborratxar-se abans d’hora, per ingressar a urgències amb insolacions o urticàries o per acabar fent-se de la CUP. Ja estic bé com estic.

Deixeu que la quitxalla fotin el que vulguin, que ja tindran temps d’amargar-se i de tenir mala vida quan siguin grans.

Javier

A vegades imagino situacions i històries dins el meu cap, vinyetes genials plenes d’efectisme, corprenedores, sorprenents, escenes màgiques…

Després em trobo davant el full en blanc i no trobo la manera de traslladar totes aquelles imatges a la lletra. O si ho trobo no m’agrada.

En dono la culpa a algun factor extern, car el meu talent està fora de tot dubte, i continuo amb alguna altra cosa -fer veure que treballo o masturbar-me-.

Però com que tinc un blog que es queda desatès massa sovint, i no voldria que la vostra visita hagi estat en va, us explicaré una anècdota:

Tinc un amic (bé, d’amics no en tinc, és un conegut) que és molt fatxa, l’anomenarem Javier.

En JavierFacebook on hi comparteix moltíssima merda i gran part de la seva vida, gris i mediocre.

En Javier una vegada va compartir un vídeo on es veia com a Estats Units, tot una reguera de gent rebia amb honors les restes mortals de diversos soldats. També es veia com, durant una desfilada, la gent admirava i victorejava tot un seguit de veterans.

En Javier es preguntava: «¿Por qué en España no se trata a los militares con este respeto?»

Jo li vaig respondre el següent (en castellà, perquè amb en Javier tinc aquella malsana costum que tenim els catalans de dirigir-nos en castellà a castellanoparlants que han crescut i s’han criat aquí però que són incapaços de comunicar-se en català): «Porqué en Estados Unidos sus militares no se alzaron militarmente contra su gobierno elegido democráticamente y no jodieron la marrana durante más de 30 años apoyando un gobierno fascista que hundió el país en la miseria, fill de puta».

En Javier no ho va entendre, com suposo que no ha entès gaire res mai.

Ara té una dona -una castellana extremadament vulgar- i un fill, que suposo que en el futur serà tan idiota com ell.

Puta Espanya.

Culs

L’arribada de la tardor i la fresqueta han portat un regal inesperat. En desconec els motius, però des de finals de setembre que quan vaig al matí cap a l’oficina em trobo un seguit de joves oficinistes i funcionàries de culs ben formats coberts amb peces de roba apretadíssimes.

Visca la civilització!

Altres anys només em trobava amb la tristor i la misèria de la mitjana edat i de gent camí cap a la jubilació, potser ha estat cosa d’un relleu generacional al món laboral o potser és que aquest any la gent està traient més rèdit de l’operació bikini, en tot cas, no protestaré (tot i que l’altre dia vaig arribar tard a la feina al desviar-me del meu camí habitual per admirar una estona més a una treballadora de La Caixa –Parlem?– que feia goig de veure i aixecava els ànims i elevava l’esperit).

Els culs són una cosa meravellosa, però viuen en un complicat equilibri.

D’una banda, és necessari que conservin bé les formes i no caiguin, la eterna lluita contra la gravetat, enemiga implacable i universal, és difícil.

Però per altra banda és necessari que tinguin un bon ràtio entre múscul i greix.

Avui dia, per culpa d’una malentesa devoció a la salut i la malsana afició al gimnàs i al Pilates, estem vivint una plaga de culs esculpits, de formes perfectes però que són durs com una pedra. Fan de mal tocar, i tenen formes tan definides que acaba transmetent tot una sensació de falsedat, un efecte plàstic digne de pornstars com Lisa Ann. Sí, els posaries en un pedestal i els hi passaries Netol cada dia, però tanta perfecció no és bona. Les estàtues clàssiques i renaixentistes són molt formoses, però mai podran estimar a ningú.

Evidentment hi ha gent que ja té mala peça al teler, coses de la genètica i, tret de passar per quiròfan (i no ho feu, que sempre queda d’aquella manera), no hi ha res que ho pugi salvar. No patiu, però, no es pot tenir tot i segur que sou gent molt simpàtica.

És un balanç difícil, massa greixina i tot ve cap avall, però en la seva proporció justa el llard és necessàri, obligatòri. Un cul ha de fer de bon agafar, ha de tenir certa duresa, però ha de resultar flonjo al tacte, t’hi has de poder agafar, és el teu salvavides, que ompli les mans i que tremoli amb cada envestida, com un flam. Són aquests culs aquells on t’hi perdries i lleparies fins que brillessin.

Cuideu els culs, estimeu els culs. Visca els culs!

Fumar

Jo sóc ex-fumador i com tots els ex-fumadors faig ràbia.

Per començar, jo sóc un ex-fumador que encara fuma: ocasionalment puros i pipa, a la que em va introduir un oncle meu.

El que ja no fumo són cigarretes. Recordo la primera que vaig fumar: en un cotxe tornant de no sé quin cony de festa major. La sensació d’aquella primera calada només la puc descriure com a CÀNCERSIDA. Però com que l’ésser humà -i sobretot jo- és idiota, vaig continuar fumant igual.

Un dia, veient que tot allò no portava massa enlloc, vaig decidir deixar-ho.

Vaig llençar el paquet de tabac de liar que tenia per la meitat, el paper i els filtres i au.

Em vaig convertir en un ex-fumador d’aquells que et diuen: “Ah, doncs a mi no em va costar gents, ho faig fotre a la paperera i ja va estar“.

Bé, no va és tan fàcil. Jo trobava a faltar el ritual de fumar: asseure’m al bar, liar la cigarreta, fer el cafè…a vegades encara em passa, que m’assec al bar i em venen ganes deliar-ne un. Per sort ja no hi vaig gaire als bars, i tampoc et deixen fumar a dins.

Però vaja, que vaig guanyar en qualitat de vida -quina ràbia que fa aquesta frase, eh?-, vaig recuperar l’olfacte i el gust. I quinze quilos que no sabia que havia perdut.

Com que trobava a faltar el dallonses del fumar, vaig començar amb això dels puros i la pipa ocasionals. Que sona molt snob, però això és tabac de veritat. Té gust de tabac, sabeu? No sé de què tenen gust les cigarretes, però de tabac no és. Ni l’olor.

Tot això no és per dir-vos que deixeu de fumar, que ja haureu vist que no sóc qui per donar lliçons a ningú (però no fumeu al voltant de les criatures, per favor, que no en tenen cap culpa que sigueu idiotes); tot això era per dir-vos que l’altre dia m’estava fumant un senyor puro a la terrassa d’un restaurant després d’haver-me cascat un bon àpat i va venir un paio amb el Ducados a la mà dient-me que el meu puro feia pudor. PUDOR! El malparit que fotia aquella fortor de fumador que no s’aguanta dient-me que el meu habano feia pudor.

Està ple de fills de puta aquest món.

Drogas, perreo y armas de fogueo | Capítol 2: El moro i el gitano

L’Aleix tenia dos clients habituals a la zona: “el Moro” i “el Gitano“.

El Gitano” havia hagut de marxar del barri de Sant Joan de Figueres per alguna història d’aquestes de gitanos, que solen acabar amb trets i amb morts. En aquest cas devia ser alguna ofensa menor, perquè “el Gitano” n’havia fet prou marxant del poble, però no li havia fet falta marxar a Logroño, Jaén o algun lloc d’aquests.

El Gitano” era esprimatxat, portava el cabell recollit amb una cua i sempre reia molt, ensenyant una dent d’or. Sempre et tractava de «hermano» i et donava copets a l’espatlla. No tenia feina ni habitatge coneguts, anava amunt i avall de la comarca amb un SEAT Toledo molt tronat i vaja, alguna cosa devia fer per anar tirant. A part de cultivar marihuana, vull dir.

Era per aquesta vessant seva que l’Aleix el coneixia. “El Gitano” tenia un local al costat d’una granja on -gràcies als serveis de l’Aleix- havia muntat una impressionant plantació. La portava conjuntament amb dos gitanos més, grassos i amb cara de pocs amics, i sempre el trucava perquè anés a fer algun apanyo o li arreglés alguna cosa. Pagava bé i sempre regalava uns quants cogollos.

Mentre que no hi havia cap mena de dubte que “el Gitano” era, efectivament, gitano, el cas de “el Moro” era més complicat, depenent de les fonts consultades el seu origen oscil·lava entre Marroc i Afganistan, amb tots els països del mig inclosos. El que era segur és que era de més mala pasta que “el Gitano“, tenia mala reputació i cara de malfactor, no pagava bé i sempre tenia aires de malfiar-se. Però el negoci és el negoci. “El Moro” era més de la plantació exterior, i havia netejat de vegetació algunes clarianes al mig dels boscos i havia muntat plantacions, protegides amb xarxa de camuflatge. Després d’intentar-ho amb poc èxit -se li van morir totes les plantes- va contactar amb l’Aleix per veure si li podia fotre un cop de mà. L’Aleix el va ajudar a triar la varietat i a organitzar una mica el tema, però sempre li feia cosa quedar-se sol al mig del bosc amb aquell paio.

Al final, per l’Aleix treballar amb “el Gitano” o “el Moro” era igual, només era feina. Bueno feina…ja m’enteneu. El que ell no sabia és que “el Gitano” i “el Moro” aviat tindrien discrepàncies professionals que l’acabarien esquitxant. 

Drogas, perreo y armas de fogueo | Capítol 1: Diumenge

Diumenge al capvespre, les ombres comencen a allargar-se i en Franciscu s’asseu al banc de davant de casa, mirant la carretera que travessa el poble i, bastó en ma i fent ballar un caramel de menta d’un costat a l’altre de la boca, es mira «la processó». La riuada de cotxes de barcelonins i gironins que, després d’haver passat el cap de setmana a l’Empordà, se’n tornen cap a casa.

L’Aleix s’acosta, s’asseu al costat d’en Franciscu, el saluda i es lia una cigarreta. S’ha acostumat a veure aquest espectacle cada diumenge, és un recordatori que allà al poble mai no canvia gaire res. Sí, a l’estiu i als caps de setmana la contrada s’emplena d’aquella gent, però arribat el diumenge o el final de temporada agafen i se’n van. I al poble hi queda la gent de sempre al bar i els vells asseguts als bancs.

Hi va haver un temps, no pas gaire llunyà, on ell també era com aquella gent. El poble se li va quedar petit i va marxar a buscar altres horitzons, però en va acabar cansat. De Girona, una ciutat molt maca però morta, i de Barcelona, una ciutat molt viva però que et mata per dins.

De Tarragona i de Lleida no en sabia gran cosa, només allò que sortia al TN Comarques; no hi havia estat mai ni tenia cap ganes d’anar-hi.

El cas és que, empés pels pares, va anar a estudiar, primer carrera que -degut a una mentalitat dispersa i a un amor per els porros i la festa- no va ser capaç d’acabar amb èxit i després, formació professional. L’etapa d’estudiar es va allargar més del compte, però vaja, amb esforç i paciència al final va aconseguir un títol de Tècnic Agrònom. Els pares haurien volgut que estudiés medecina o dret o alguna cosa de profit, però ell tenia certa afinitat per el tema del conreu.

Després va començar la fase buscar feina que, com els estudis abans, no va resultar ser massa exitosa. Finalment els pares van decidir que ja n’hi havia prou i que se n’anés a la casa del poble, a treballar el tros.

El problema és que ell no tenia cap interès en conrear el terreny familiar, que tenia una acidesa altíssima i si els seus avantpassats l’havien abandonat era precisament perquè no valia ni per prendre pel cul. A més, l’Aleix, ja tenia una font d’ingressos força estable gràcies a les drogues. S’havia convertit en un mestre del cultiu de la marihuana, li sortien uns cogollos grossos com el cap d’un subnormal, de les varietats que preferissis. Com a bonus, gràcies als contactes que havia anat fent també podia aconseguir-te haixix, farlopa, pastilles de tots colors i, fins i tot, LSD pur en forma líquida que li passava un químic que coneixia.

Però clar, això ell no ho podia explicar als seus pares, perquè els hi donaria un altre disgust i al final, la idea d’instal·lar-se a la casa del poble tampoc li desagradava massa. Un cop va veure que al terreny no hi creixia res, el pare va moure fils perquè els pagesos i bodegues de la zona li donessin feines, cosetes temporals, alguna història al laboratori…anar tirant.

Ell va aprofitar per continuar amb el tema de la distribució d’estimulants lúdics amb baixades regulars a la ciutat i també va muntar un negoci paral·lel d’ajuda i assessorament per el cultiu de marihuana, interior o exterior. Era una activitat en auge a la comarca i per un preu mòdic ell t’ho deixava en condicions òptimes.

No era una vida perfecta, però servia per anar tirant, al seu ritme, a la seva manera. I així anava fent, veure passar els cotxes al costat d’en Franciscu. Poc es pensava que aviat l’infortuni es creuaria en la seva plàcida existència.

* * *

Mentre els cotxes desfilaven AP-7 avall, a una pineda propera un rector de poble i el seu amant dominicà, aprofitant la foscor, carretejaven una sèrie de farcells embolicats amb bosses d’escombraries i cinta americana. Els havien descarregat del maleter del cotxe, que havien aparcat al marge d’un camí de terra, i ara els arrossegaven cap a la fossa sèptica de «Can Xiquet», que havia estat modificada i ampliada il·legalment i ara també acollia restes de purins.

-A veure Wilfredo -va dir el rector- antes de tirar las bolsas al pozo, abrelas, así las bacterias actuaran más rápido y van a disolverlo todo mejor.

-Seguro que esto va a salir bien, mi amor?

-Si, seguro, lo ví en un documental de la tele.

Un cop arribats al costat de la fossa, en van obrir la tapa i van començar a abocar-hi els farcells, mig esparracats. Contenien les restes d’en Sibi, un jove negre que participava en les alegres sessions de drogues i sexe del rector i en Wilfredo. Però ja se sap, tres són una multitud i en una discussió que se’n va anar de mare el pobre Sibi va acabar rebent dos trets al cap i tres al pit (la metamfetamina ja les té aquestes coses). No volgueu veure com va quedar el menjador, sobretot després que el rector i dominicà escorxessin en Sibi amb bastanta poca traça per poder desfer-se del cos. Ara només quedava el tema de la pistola, una arma detonadora modificada per mans hàbils més enllà del Bòsfor, adquirida via internet, primer per un aristòcrata amic de Corea del Nord i que després va circular per diversos amos abans d’acabar amb el capellà.

-La pistola no la tires, eh? -va advertir el rector- Que esto si que lo podrían encontrar.

-Tranquilo, se la llevaré a un amigo, el se encargará.

Cactus

A la terrassa de casa, en una jardinera, hi tenia un cactus. Sempre m’han agradat els cactus, plantes plenes de punxes i que no requereixen de massa atenció, es podria dir que són esquerpes, com jo.

Era alguna mena de Figuera de moro, tot i que no n’havia donat mai, de figues.

Era pràcticament tan vell com jo, plantat quan era ben petit (d’aquells que els idiotes posen al costat del PC per «absorbir radiacions») però que amb el temps va adquirir dimensions monstruoses i que tenia unes punxes com escuradents.

A mi ja m’anava bé, menys espai de terrassa que podien ocupar les visites indesitjades.

El problema ha arribat aquest estiu, quan una colònia de formigues ha decidit instal·lar-se a la jardinera del cactus. Primer es limitàvem a recórrer el cactus amunt i avall, xuclant-li el líquid que brollava dels brots més tendres. Al cactus no semblava afectar-li, així que si l’arranjament els anava bé, a mi també.

El problema va començar quan les formigues van anar ampliant el seu radi d’acció, primer a la terrassa, allunyant-se cada cop més de la jardinera. Al principi no em molestava, però a mesura que anaven expandint el radi de les seves excursions vaig decidir que era hora d’emprendre la guerra química contra elles. Amb un verí en pols que, segons l’envàs, em garantia una efectivitat comparable a la d’un event d’extinció massiu, vaig anar creant una barrera de contenció al voltant del cactus. El missatge, creia jo, era clar, però les males putes ho veien diferent. Després de les massives baixes que va provocar el meu atac inicial van reincidir en el seu comportament, de forma més insistent que abans. Elles havien guanyat, per ara, i vaig decidir desistir.

Fins que me les vaig trobar dins de casa, s’esmunyien per alguna mena d’esquerda sota el sòcol i se’n reien a la cara del verí. I a veure, jo sóc molt de respectar la natura, harmonia amb les bèsties i tot això, però de portes en fora, saps? Un cop creues el llindar de casa a dins hi ha de regnar l’ordre i la civilització. Un home no pot obrir la capsa dels Choco Krispies i trobar-se la marabunta recorrent els grans d’arròs inflat. Fins aquí podíem arribar.

La font de tots els problemes es trobava a la jardinera del cactus, i cap de les solucions que havia provat havien resolt res, per tant, tocava passar a mètodes més expeditius.

Ara ja no em mirava el cactus amb tan bons ulls. Era un horror ple de punxes que havia crescut fins adquirir proporcions de monstre antediluvià, un shoggoth verd amb mil apèndixs de dolor.

El cactus havia de desaparèixer i, amb ell, les formigues.

Primer se’m va passar pel cap carregar-lo d’alguna manera al cotxe, portar-lo al camp i trasplantar-lo allà, entre les brolles. Després vaig caure en que ni jo sóc tant imbècil com per intentar moure allò.

Estava clar, doncs: extermini.

Primer en vaig retallar alguns brots que després, durant una passejada, vaig anar llançant als jardins de diversos veïns. El cicle de la vida, el cactus perviurà per putejar altra gent.

Un cop assegurada la pervivència de l’espècie vaig agafar les tisores de podar, unes pinces i vaig anar retallant les branques (amb les formigues encara passejant-hi) i dipositant-les dins una caixa de cartró.

«Això em fa més mal a mi que a tu» pensava jo, però el cactus, segurament sabedor que era mentida i que, realment, li feia més mal a ell que a mi, intentava venjar-se, i cada cop que les tisores segaven alguna punxa aquesta sortia disparada amb mala folla cap a mi.

Al final, però, vaig acabar la poda i a la jardinera no hi quedava més que les bases del cactus, ara reduïdes a una mida que en facilitaven el transport, però ferit de mort ja.

Un cop retirat el cactus vaig passar a la fase final del combat químic. Èxit total.

El test el vaig baixar al contenidor, després hi vaig llençar la caixa amb les branques. Ja veieu com és la vida, més de vint anys veure’l créixer per acabar tirat amb poca cerimònia entre les deixalles.

Estiu

Ara que s’acosta el bon temps, recordo uns estius d’abans, quan tot era més senzill i hi havia menys radars a les carreteres.

Els pares, als quals havien venut aquell meravellós conte de la platgeta, xiringuito, estovalles de paper i apartament de multipropietat a l’abast d’un sou obrer, es desplaçaven cap a la Costa Brava a la cerca d’un merescut descans. Els fills ens convertíem després en una molèstia, una càrrega que d’alguna manera s’havia de gestionar, ja prou que ens aguantaven durant la resta de l’any.

En el meu cas la solució la van trobar juntament amb altres amics seus: com que tots tenien fills amb edats compreses entre els catorze i els vint-i-tants i tots tenien caseta o apartaments a la zona, ens deixaven a càrrec dels grans. Podien fer i anar on volguessin sempre que carreguessin amb els més petits (entre ells jo), i pobre d’ells si algun tornàvem danyats o perjudicats.

Així que al final es formava cada estiu una magnífica colla de germans, cosins i acoplats diversos. Dies sencers a la platja o fent el mec pel poble i les nits del cap de setmana sortir a fer maldats a qualsevol punt de la costa entre Begur i Sant Feliu de Guíxols (amb alguna incursió puntual fins a Roses).

Amb 14 anys sortint amb grans, en plena efervescència hormonal i una gana enorme de “veure món” no pots fer més que mirar i aprendre, meravellat davant aquell ventall de possibilitats que ni t’havien passat pel cap.

A veure, tampoc fèiem gran cosa; les nits solien començar en una pizzeria de Calella de Palafrugell que no sé si continua oberta, ni com es deia, ni si la sabria trobar ara anant serè, on feien unes pizzes boníssimes amb una massa prima com el paper de fumar.

Després començava la ruta de bar en bar on els grans ens compraven quintos i ens deixaven a un racó perquè no els atabaléssim gaire. Les primeres tajes de cervesa, amics, són una cosa molt bonica. I les converses? No oblidaré mai coses com aquesta, que tinc gravades a la meva ment:

Germà Petit: Com que no tens més diners? Si portes sempre cinc mil peles a la cartera.

Germà Gran: No els puc gastar, són per emergències.

Germà Petit: Però què dius imbècil, quines emergències?

Germà Gran: Per comprar xiclets per exemple, subnormal.

(– Silenci –)

Jo: Per què vol cinc mil peles per comprar xiclets en cas d’emergència?

Germà Petit: Vol dir condons.

Jo: Oh……..OH!

I així anar fent.

I aprenies moltes coses, per exemple que és millor no barrejar destil·lats i fermentats, que cremant la pell d’una mandarina amb un encenedor es camufla l’olor de porro, que les persones amb els ulls petits no són de fiar, que mai t’has de fotre en una baralla si vas més begut que l’adversari, que sempre s’ha de portar una arma blanca a sobre, que no és bo pel cotxe conduir 20km amb el fre de mà posat, que el no ja el tens d’entrada -sempre-, que les noies amb ulls blaus juguen amb avantatge, que la valentia té una relació directa amb l’alcohol ingerit, que Iron Maiden molen, que les italianes a Platja d’Aro són un blanc fàcil un dissabte a la nit, que si et banyes nu és bo recordar on has deixat la roba, que el treball en realitat no dignifica, que si vas molt taja trobar un hamburgueseria oberta a les 4 de la matinada et pot salvar la vida, que la millor beguda del món és la cervesa…

Això s’anava repetint any rere any, sempre en perdíem algun que ja “havia crescut” i no estava per perdre un estiu amb la canalla i fèiem alguna nova incorporació. Així s’anava passant la torxa i es transmetien els coneixements. La diversió de veritat començava amb els 16, quan ja podies comprar alcohol pels puestos i fumar i drogar-te. D’aquesta època en tinc records una mica més borrosos, però sempre recordaré la nit que, gràcies als efectes d’uns tripis, vam començar a veure una llum, flotant sobre els turons.

Mira-la!! Mira-la! Ja torna a ser-hi! No la veus?!

Sí! Ara la veig! La veig! Hem d’anar cap a la llum! Hem d’anar-hi!

La llum va resultar ser el far de Sant Sebastià i pujar-hi de nit, drogats i borratxos, conduint no és massa bona idea, només us diré això. Això sí, recordo riure molt amb la boca molt oberta i mig traient el cap per la finestreta del cotxe mentre agafàvem una corba amb les dos rodes del costat esquerra aixecades.

Aprofiteu els estius, amics, però feu-ho amb cap.

La gent del cim

Jo crec en els fenòmens paranormals, però no és una creença cega, hi crec perquè els he viscut. Concretament he tingut encontres amb el que jo anomeno «la gent del cim». Us explico.

Sempre he estat molt d’anar a muntanya, sobretot abans, en una època sense kilianjornets, quan la gent s’agafava la vida amb més calma i sabia perfectament on era el límit (i per tant hi havia menys rescats amb helicòpter). Solíem muntar escapades en grups reduïts i amb calma, amb molta calma. Ho fèiem perquè ens agradava i per fugir del mundanal ruido, no perquè tinguéssim pressa d’arribar enlloc ni de superar cap marca personal (spoiler: per més rècords de velocitat que supereu, la mort us atraparà igual).

Tot i això, ens equipàvem tant bé com podíem: xiruques, motxilla, pantalons còmodes, impermeable, etc. tot el pack, semblàvem el Geyperman escalador. Només érem uns putos aficionats, però anàvem preparats, pel que pogués ser.

Sempre que coronàvem la muntanya escollida era un triomf, potser no era gran cosa, però mira, ho havíem fet.

En aquells moments dolços, mentre admires el paisatge i, tot estirat al costat de la creu, treus el fetge per la boca, és quan apareixen ells.

Quan eres a muntanya, més o menys tota la gent que et trobaves anava tallada pel mateix patró, potser alguns més equipats que altres, però sempre veies el mateix tipus d’indumentària, equip i tarannà.

A ells, en canvi, els reconeixies de seguida perquè a primera vista ja es veia que estaven fora de lloc, això era el primer que els delatava: pantalons curts, texans i camisa, vestits com si acabessin de sortir de casa per fer una passejada per la rambla…

El segon punt sospitós és que mai te’ls trobes pel camí: sempre apareixen al cim, inesperadament, normalment pujant (suposadament) pel vessant contrari i quan baixen (si és que baixen abans que tu) els perds de vista de forma sobtada i no els tornes a trobar.

L’últim és el seu estrany comportament i les seves capacitats sobrehumanes: una vegada, mentre seiem al cim del Puigmal, demacrats per l’esforç, va aparèixer sense fer cap soroll un d’ells. Tenia l’aparença d’un senyor d’uns cinquanta anys, cabell grisenc, esprimatxat i ulleres rodones. Camisa de quadres marrons, pantalons i jaqueta texana. Portava un diari plegat sota el braç i no semblava que li hagués costat cap esforç arribar fins allà, estava fresc com un gínjol. Ens va saludar, va mirar al voltant i, posant-se el diari a mode de visera, va mirar cap al sud:

«Caram, que maco tot això…és Montserrat allò que es veu allà? Vaja, quina vista»

Quan va acabar, va tornar a plegar el diari, se’l va tornar a posar sota el braç, ens va desitjar un bon dia i va tirar camí avall. De tornada no el vam tornar a veure. D’on havia sortit aquell senyor amb pinta d’encarregat de magatzem o de venedor de fruits secs?

En una altra ocasió ells es van manifestar amb la forma d’un adolescent, no pas gaire més jove que nosaltres. Vestit com si acabés de sortir de l’institut, amb prou feines anava abrigat. Nosaltres, no cal dir-ho, ens estàvem pelant de fred en un dia especialment ventós dalt de tot del Pic de l’Infern.

Va fer acte de presència, va saludar (ells sempre saluden, no com els kilianjornets), va mirar al voltant amb gest d’indiferència i ens va demanar si teníem foc. Nosaltres ens vam mirar estranyats: de foc en teníem, però normalment, en l’estat que arribes allà dalt, l’últim que se t’acut es fumar-te un cigarro, et podria matar. Quan se’ns va passar l’estupefacció li vam deixar un encenedor, es va posar d’esquena al vent, es va encendre el cigarro i se’l va fumar en tres calades (no exagero).

Després d’una pausa, va tornar a mirar al voltant -aquest cop amb gest de satisfacció- i, després de tornar-nos l’encenedor i acomiadar-se, va baixar per on havia vingut.

Aquests són només dos exemples, però us en podria explicar molts altres. A vegades venen sols, a vegades en grup. Qui són realment? D’on potlles venen? Quin objectiu tenen?

No ho sé, no tinc respostes per aquest enigmes, però sí sé que no estem sols i que si sou muntanyistes podeu trobar-vos amb la gent del cim.

Silenci

Sempre m’ha agradat el silenci. El silenci és pau, el silenci és ordre, el silenci és civilització.

Evidentment no parlo del silenci absolut, que voldria dir que hem traspassat, sinó del silenci entès com a manca de soroll.

Parlo del silenci que et trobes al bosc o a la muntanya (abans que els boscos i les muntanyes s’emplenessin de kilianjornets i famílies amb nens), parlo del silenci al mar quan t’allunyes una mica de la costa, parlo del silenci entre moviment i moviment en una peça clàssica quan els músics aprofiten per passar pàgina a la partitura, parlo del silenci quan treballes sol al despatx, parlo del silenci quan les criatures s’han adormit.

Mai entendré per què hi ha gent que és al·lèrgica al silenci, gent que han d’omplir -no, omplir no, matar- els silencis parlant, gent que ha de fer notar la seva presència en tot moment, gent que crida. Prou crits, prou gent, per favor.

Apreneu a apreciar el silenci, gaudiu-ne. I per favor, no cal que el trenqueu si el que heu de dir no és important, hòstia, que ja sentim prou subnormalitats al llarg del dia, no hi afegiu les vostres.