El Procés (Total Recall, Paul Verhoeven, 1990)

Fa anys, el 1990, Paul Verhoeven va dirigir la millor adaptació del Procés que s’ha fet mai. En clau de ciència ficció, el director aconseguia narrar tots els passos que ha anat seguint el Català d’Ordre i Convergent, interpretat per Arnold Schwarzenegger, fins la culminació del Procés, tot i que amb un desenllaç segurament diferent a la realitat.

vlcsnap-1004-08-23-04h49m31s205
Turistes davant la Muntanya de Montserrat.

El personatge de Schwarzenegger viu en un matrimoni aparentment feliç amb Unió (Sharon Stone). Aquesta l’intenta portar pel camí de la moderació, però Douglas Quaid (el Català d’Ordre) no es pot treure del cap una obsessió que té amb la Catalunya lliure i independent.

vlcsnap-4586-02-12-07h53m35s273
Convergent i Unió.

Quaid, decideix anar a informar-se a unes jornades de l’Institut Nova Història patrocinades per l’ANC i Òmnium Cultural. Tot comença bé, però després de sentir les teories d’en Bilbeny se li desperten unes memòries reprimides i pateix una radicalització accelerada.

vlcsnap-6188-12-18-05h15m13s675
Cervantes era català i es deia Servent!
vlcsnap-3833-07-30-22h02m50s775
Posi les urnes!! VISCA TERRA LLIURE!!

La gent de l’ANC, que volen la independència però amb ordre i amb calma, el deixen drogat en un taxi camí de casa. Abans d’arribar-hi, Miquel Iceta (Robert Costanzo) i els socialistes catalans l’intenten aturar per reconduir-lo al camí del pacte, el seny i l’Estatut, però en Quaid se’ls treu de sobre i els porta a la derrota electoral.

vlcsnap-1307-04-24-18h49m33s624
Miquel Iceta, presentant la seva proposta de recuperar l’Estatut.
vlcsnap-2264-03-13-16h59m04s844
El PSC, derrotat a les urnes.

Quan torna a casa, Unió l’intenta liquidar i aprofita un moment per, discretament, passar informació confidencial a les clavegueres de l’Estat. Quaid, el Convergent, decideix donar per acabada la seva relació amb Unió i, perseguit per els agents del CNI sota el comandament del malvat Richter (Michael Ironside), emprèn una fugida cap endavant (un “órdago” que en diuen aquells).

vlcsnap-5776-12-17-20h49m11s007
Hoyga! Es el CNI? Tengo información sobre los Pujol!

Decidit a portar endavant el Procés i a descobrir què oculta el seu passat, Quaid torna a Catalunya (Mart en la ficció), una terra ocupada per l’Estat Espanyol, sota el lideratge del Delegat del Govern Vilos Cohaagen (Ronny Cox), on la població és oprimida i perseguida, a la vegada que és privada de gestionar lliurement els seus recursos i la seva riquesa. Com que l’Estat els ha destrossat el sistema sanitari, els catalans pateixen malformacions i mutacions. Un grup de radicals de Terra Lliure i la CUP -titllats de terroristes per el Govern- encapçalen la resistència.

vlcsnap-2015-07-12-13h38m32s659
Aeroport del Prat.
vlcsnap-9912-11-22-12h59m36s893
El Vallès.
vlcsnap-5449-12-05-22h07m09s201
“Puta Renfe, amic”
vlcsnap-0511-10-21-21h59m01s733
Rodalies.
vlcsnap-8186-05-19-08h00m32s249
“Les hemos destrozado el sistema sanitario”.

Un cop arribat a Catalunya i després d’un petit entrebanc a les duanes, en Quaid troba una pista del seu passat: un carnet de militant d’ERC. Poc després, rep l’ajuda dels Comuns (Mel Johnson Jr.) que s’ofereixen a acompanyar-lo en el camí del Procés, parlant-li de democràcia i de temes socials i de dret a decidir.

vlcsnap-8030-03-03-10h46m59s587
Quaid descobreix el seu vell carnet d’ERC.
vlcsnap-0836-02-09-16h35m34s209
“Ei companya, estic a favor del referèndum. Visca el dret a decidir!”.

El següent pas lògic és dirigir-se cap a un casal independentista, a veure si troba alguna altra pista (i a veure si així pot follar). Al casal, la CUP (Lycia Naff) se li insinua, però Quaid decideix passar de radicalismes i coses estranyes i busca un partenaire més moderat: ERC.

vlcsnap-5584-05-17-20h20m14s562
Casal Independentista.
vlcsnap-5360-09-01-10h35m12s903
La CUP intenta temptar el protagonista amb el seu comunisme assembleari.
vlcsnap-6745-08-31-05h43m25s901
ERC.

Intenten negociar una llista conjunta, però hi ha massa tensions i retrets pel passat, així que ho deixen córrer i en Quaid se’n va a reposar a l’hotel, on rep la visita d’Unió, que vol intentar arreglar allò tan bonic que tenien. El protagonista, però, s’hi nega i liquida la federació.

vlcsnap-1460-01-25-16h23m51s683
Unió es queda amb el deute. Es presentarà a les eleccions en solitari.

Veient aquest gest, ERC decideix reprendre les negociacions per la llista unitària. L’Estat Espanyol, però, veient com va el tema, inicia un procés de diàleg consistent en declarar la llei marcial i tallar el subministrament d’oxigen al poble català.

vlcsnap-1826-05-23-20h43m27s105
“Puta CUP!”.
vlcsnap-1890-12-09-04h23m45s105
El poble català, veient com s’atura el finançament autonòmic.
vlcsnap-4534-10-30-17h52m52s891
Poble unit, alegre i combatiu.

Finalment, en Quaid, ERC, els grups d’esquerres i nacionalistes i els Comuns (que diuen que ells també són catalans i estan a favor del dret a decidir) es reuneixen amb Artur Mas (Marshall Bell), el líder convergent que carrega amb l’herència de Pujol -que habita dins seu-, accepta donar un pas al costat. Abans, però Pujol utilitza els seus poders per desvetllar el passat del protagonista i li transmet imatges del referèndum.

vlcsnap-6465-01-31-07h06m12s407
“Ei, que sóc dels vostres, que sóc d’esquerres!”.
vlcsnap-3468-09-15-01h29m23s558
Artur Mas.
vlcsnap-2767-09-26-22h28m55s930
Artur Mas carrega l’herència del pujolisme.
vlcsnap-6429-07-02-00h03m01s773
“Diuen, diuen, diuen…senyor Quaid”.

El CNI arriba just en aquell moment, gràcies als Comuns que han informat de tot, i aniquilen el pujolisme.

vlcsnap-4578-08-22-17h00m28s036
Pujol, després de les filtracions i la compareixença al Parlament.

El català de bé i d’ordre i ERC són atacats per l’Estat, que els intenta convèncer que tota aquesta empresa és una pèrdua de temps i només condueix a l’abisme, però units aconsegueixen veure més enllà de la propaganda estatal i preparen el referèndum vinculant.

vlcsnap-8582-05-11-12h45m55s654
“El souflé independentista!”.
vlcsnap-7402-08-20-01h55m26s319
“Sólo son una minoria de exaltados!”.

La seva escapada es veu interrompuda pels Comuns, que parlen d’un nou espai polític i altres merdes i fa que et plantegis què cony hi pinta aquest personatge que només fa que parlar i donar per sac. Els protagonistes, però, el maten i continuen el seu camí.

vlcsnap-0551-09-18-16h56m08s173
No es pot votar! Cal un canvi a Madrid!
vlcsnap-6868-02-16-20h29m36s920
“La vida és dura. Però ets jove. Aprendràs a patir. Fes-ho en silenci i no atabalaràs la humanitat”.

 

Després d’una breu i intensa lluita amb el CNI, la Guàrdia Civil i el mateix Estat Espanyol finalment aconsegueixen votar.

vlcsnap-9599-10-25-17h01m06s321
Tot a punt pel referèndum.
vlcsnap-2580-04-18-03h10m11s097
El CNI i les forces i cóssos de seguretat de l’Estat arriben per impedir el referèndum.
vlcsnap-7057-10-21-22h40m36s395
“LA NACIÓN ESPAÑOLA ES INDIVISIBLE!”.
vlcsnap-5239-01-16-10h38m16s374
“Referèndum o referèndum, fill de puta!”.
vlcsnap-7629-09-23-20h20m38s816
Quaid, dipositant el seu vot.
vlcsnap-2881-02-14-17h54m32s524
L’Estat Espanyol, que no ha pogut evitar que es voti, explosiona.

Amb l’Estat Espanyol derrotat i el triomf del sí, comença una nova etapa en una Catalunya independent, que gestiona la seva pròpia riquesa i amb un futur brillant al davant.

vlcsnap-9661-05-06-15h53m41s900
Catalunya independent, rica i plena.

 

Tot això, és clar, és ciència ficció i els catalans de veritat perdrem. Però aquest ja és un altre tema.

Tristor

Hi ha una gent, d’extracció social tirant a baixa, que tenen la foto del casament en un lloc ben visible. A vegades fins i tot sobre la tele, al costat del toro o la sevillana.

Se’ls veu cofois, a la foto. Ben engominat ell, amb una flor blanca a la solapa del traje (potser llogat), ella dissimula prou bé el seu incipient sobrepès amb el vestit blanc que li queda una mica com una bata de dormir.

La foto és com un recordatori constant que mai tornaran a ser ni tan guapos, ni tan prims, ni aniran tan ben vestits (per dir-ho d’alguna manera).

Són gent de cóssos abandonats a l’obesitat, al xandall i a les canyes amb el cunyat el diumenge abans d’anar a dinar a ca la sogra.

Mentrestant, la versió jove d’ells mateixos els contempla amb un somriure.

Tristor.

Virtual

L’altre dia, xerrant amb un amic recordàvem moments que havíem passat jugant a videojocs, tant junts al voltant d’una tele com per separat davant el PC.

Em va sorprendre que parlàvem d’experiències virtuals exactament de la mateixa manera que podríem parlar de vivències a la Vida Real™, com per exemple aquell cop que ens va engolir la boira tot baixant del Gra de Fajol i ens va anar de poc que no ens matem barranc avall o aquella vegada que, molt intoxicat gràcies a massa cubates de Cutty Sark vaig expulsar vòmit de manera explosiva deixant un bonic mural sobre diversos cotxes aliens.

En definitiva, tot i que érem plenament conscients de quines experiències havien estat viscudes en la realitat i quines en la virtualitat, ambdues havien creat memòries igual i formaven part de la nostra història compartida (i de la individual).

Tots dos recordem disparar-nos trets al cap dins els corredors de Facilty al GoldenEye 007, tots dos recordem el recorregut per Hyrule a l’Ocarina of Time, tots dos recordem fer servir l’IDDQD i l’IDKFA i passar hores massacrant dimonis al Doom 2 i tots dos recordem haver solucionat com bonament vam poder el percal que es va liar al Half-Life.

Segurament les seves memòries del seu recorregut per Black Mesa són un xic diferents a les meves, però tots dos havíem viscut una experiència similar que formava part dels nostres records, de la nostra identitat si vols.

Em pregunto com seran els records i memòries de les generacions futures, capaços de viure experiències virtuals que es cagaran i es pixaran tècnicament i a nivell d’immersió en tot el que hem tingut fins ara.

Esplai

Mai entendré que la gent tingui fills per després tractar-los com si fossin una molèstia.

Bé, sí que ho entenc, ja ho sabem tots que el món està ple de subnormals i que a la gent no se’ls hauria de permetre reproduir-se sense superar abans una sèrie de complicadíssims tests, però vaja, aquest no és el tema.

Veig constantment pares que tracten les criatures com un destorb i aprofiten qualsevol oportunitat per treure-se’ls de sobre, ja sigui aparcant-los davant la TV, deixant-los pasturar sols pel carrer o apuntant-los a qualsevol activitat.

Em sembla molt bé que les criatures facin coses: esports, excursionisme, música, teatre…sempre que ells vulguin.

Ara hi ha alterats cridant que els nens petits no poden decidir i que els pares ja saben el que els convé. Discrepo, són petits, però no retardats. Són perfectament capaços de decidir si volen fer futbol, bàsquet, aprendre a tocar el flabiol o passar el cap de setmana pujant al Bastiments. O si volen quedar-se a casa.

Els meus pares, essent persones imperfectes i amb moltíssimes mancances, almenys em van deixar decidir sempre què volia fer.

Jo no volia anar a l’esplai, i per tant no m’hi van apuntar, tot i els imbècils que venien a pontificar dient que jo havia d’estar amb gent de la meva edat. No mira, puto subnormal, jo el que vull fer el cap de setmana és llegir tranquil·lament, jugar amb els Lego i viciar-me a la NES, ja estic amb la gent de la meva edat cinc dies a la setmana i no els aguanto. I si a tu i a la teva puta dona us molesta la descendència que heu tingut i voleu passar la tarda del dissabte sense distraccions, haver-ho pensat millor abans.

Resulta que quan em va donar la gana de pujar muntanyes ja em van apuntar a una agrupació excursionista, i quan vaig voler jugar a bàsquet m’hi van apuntar també. I quan me’n vaig cansar, m’hi van treure. I em van apuntar a classes de música contra la meva voluntat, però quan van veure que allò no feia per mi, ho van acceptar i vaig deixar d’anar-hi (unes de les pitjors decisions de la meva vida).

I sí, potser si hagués anat a l’esplai ara no seria tan esquerp i potser no odiaria a tothom (o potser més), però tots els que conec que va anar a un “cau” només els hi va servir per aprendre a drogar-se o emborratxar-se abans d’hora, per ingressar a urgències amb insolacions o urticàries o per acabar fent-se de la CUP. Ja estic bé com estic.

Deixeu que la quitxalla fotin el que vulguin, que ja tindran temps d’amargar-se i de tenir mala vida quan siguin grans.

Javier

A vegades imagino situacions i històries dins el meu cap, vinyetes genials plenes d’efectisme, corprenedores, sorprenents, escenes màgiques…

Després em trobo davant el full en blanc i no trobo la manera de traslladar totes aquelles imatges a la lletra. O si ho trobo no m’agrada.

En dono la culpa a algun factor extern, car el meu talent està fora de tot dubte, i continuo amb alguna altra cosa -fer veure que treballo o masturbar-me-.

Però com que tinc un blog que es queda desatès massa sovint, i no voldria que la vostra visita hagi estat en va, us explicaré una anècdota:

Tinc un amic (bé, d’amics no en tinc, és un conegut) que és molt fatxa, l’anomenarem Javier.

En JavierFacebook on hi comparteix moltíssima merda i gran part de la seva vida, gris i mediocre.

En Javier una vegada va compartir un vídeo on es veia com a Estats Units, tot una reguera de gent rebia amb honors les restes mortals de diversos soldats. També es veia com, durant una desfilada, la gent admirava i victorejava tot un seguit de veterans.

En Javier es preguntava: «¿Por qué en España no se trata a los militares con este respeto?»

Jo li vaig respondre el següent (en castellà, perquè amb en Javier tinc aquella malsana costum que tenim els catalans de dirigir-nos en castellà a castellanoparlants que han crescut i s’han criat aquí però que són incapaços de comunicar-se en català): «Porqué en Estados Unidos sus militares no se alzaron militarmente contra su gobierno elegido democráticamente y no jodieron la marrana durante más de 30 años apoyando un gobierno fascista que hundió el país en la miseria, fill de puta».

En Javier no ho va entendre, com suposo que no ha entès gaire res mai.

Ara té una dona -una castellana extremadament vulgar- i un fill, que suposo que en el futur serà tan idiota com ell.

Puta Espanya.

Culs

L’arribada de la tardor i la fresqueta han portat un regal inesperat. En desconec els motius, però des de finals de setembre que quan vaig al matí cap a l’oficina em trobo un seguit de joves oficinistes i funcionàries de culs ben formats coberts amb peces de roba apretadíssimes.

Visca la civilització!

Altres anys només em trobava amb la tristor i la misèria de la mitjana edat i de gent camí cap a la jubilació, potser ha estat cosa d’un relleu generacional al món laboral o potser és que aquest any la gent està traient més rèdit de l’operació bikini, en tot cas, no protestaré (tot i que l’altre dia vaig arribar tard a la feina al desviar-me del meu camí habitual per admirar una estona més a una treballadora de La Caixa –Parlem?– que feia goig de veure i aixecava els ànims i elevava l’esperit).

Els culs són una cosa meravellosa, però viuen en un complicat equilibri.

D’una banda, és necessari que conservin bé les formes i no caiguin, la eterna lluita contra la gravetat, enemiga implacable i universal, és difícil.

Però per altra banda és necessari que tinguin un bon ràtio entre múscul i greix.

Avui dia, per culpa d’una malentesa devoció a la salut i la malsana afició al gimnàs i al Pilates, estem vivint una plaga de culs esculpits, de formes perfectes però que són durs com una pedra. Fan de mal tocar, i tenen formes tan definides que acaba transmetent tot una sensació de falsedat, un efecte plàstic digne de pornstars com Lisa Ann. Sí, els posaries en un pedestal i els hi passaries Netol cada dia, però tanta perfecció no és bona. Les estàtues clàssiques i renaixentistes són molt formoses, però mai podran estimar a ningú.

Evidentment hi ha gent que ja té mala peça al teler, coses de la genètica i, tret de passar per quiròfan (i no ho feu, que sempre queda d’aquella manera), no hi ha res que ho pugi salvar. No patiu, però, no es pot tenir tot i segur que sou gent molt simpàtica.

És un balanç difícil, massa greixina i tot ve cap avall, però en la seva proporció justa el llard és necessàri, obligatòri. Un cul ha de fer de bon agafar, ha de tenir certa duresa, però ha de resultar flonjo al tacte, t’hi has de poder agafar, és el teu salvavides, que ompli les mans i que tremoli amb cada envestida, com un flam. Són aquests culs aquells on t’hi perdries i lleparies fins que brillessin.

Cuideu els culs, estimeu els culs. Visca els culs!

Fumar

Jo sóc ex-fumador i com tots els ex-fumadors faig ràbia.

Per començar, jo sóc un ex-fumador que encara fuma: ocasionalment puros i pipa, a la que em va introduir un oncle meu.

El que ja no fumo són cigarretes. Recordo la primera que vaig fumar: en un cotxe tornant de no sé quin cony de festa major. La sensació d’aquella primera calada només la puc descriure com a CÀNCERSIDA. Però com que l’ésser humà -i sobretot jo- és idiota, vaig continuar fumant igual.

Un dia, veient que tot allò no portava massa enlloc, vaig decidir deixar-ho.

Vaig llençar el paquet de tabac de liar que tenia per la meitat, el paper i els filtres i au.

Em vaig convertir en un ex-fumador d’aquells que et diuen: “Ah, doncs a mi no em va costar gents, ho faig fotre a la paperera i ja va estar“.

Bé, no va és tan fàcil. Jo trobava a faltar el ritual de fumar: asseure’m al bar, liar la cigarreta, fer el cafè…a vegades encara em passa, que m’assec al bar i em venen ganes deliar-ne un. Per sort ja no hi vaig gaire als bars, i tampoc et deixen fumar a dins.

Però vaja, que vaig guanyar en qualitat de vida -quina ràbia que fa aquesta frase, eh?-, vaig recuperar l’olfacte i el gust. I quinze quilos que no sabia que havia perdut.

Com que trobava a faltar el dallonses del fumar, vaig començar amb això dels puros i la pipa ocasionals. Que sona molt snob, però això és tabac de veritat. Té gust de tabac, sabeu? No sé de què tenen gust les cigarretes, però de tabac no és. Ni l’olor.

Tot això no és per dir-vos que deixeu de fumar, que ja haureu vist que no sóc qui per donar lliçons a ningú (però no fumeu al voltant de les criatures, per favor, que no en tenen cap culpa que sigueu idiotes); tot això era per dir-vos que l’altre dia m’estava fumant un senyor puro a la terrassa d’un restaurant després d’haver-me cascat un bon àpat i va venir un paio amb el Ducados a la mà dient-me que el meu puro feia pudor. PUDOR! El malparit que fotia aquella fortor de fumador que no s’aguanta dient-me que el meu habano feia pudor.

Està ple de fills de puta aquest món.