Esplai

Mai entendré que la gent tingui fills per després tractar-los com si fossin una molèstia.

Bé, sí que ho entenc, ja ho sabem tots que el món està ple de subnormals i que a la gent no se’ls hauria de permetre reproduir-se sense superar abans una sèrie de complicadíssims tests, però vaja, aquest no és el tema.

Veig constantment pares que tracten les criatures com un destorb i aprofiten qualsevol oportunitat per treure-se’ls de sobre, ja sigui aparcant-los davant la TV, deixant-los pasturar sols pel carrer o apuntant-los a qualsevol activitat.

Em sembla molt bé que les criatures facin coses: esports, excursionisme, música, teatre…sempre que ells vulguin.

Ara hi ha alterats cridant que els nens petits no poden decidir i que els pares ja saben el que els convé. Discrepo, són petits, però no retardats. Són perfectament capaços de decidir si volen fer futbol, bàsquet, aprendre a tocar el flabiol o passar el cap de setmana pujant al Bastiments. O si volen quedar-se a casa.

Els meus pares, essent persones imperfectes i amb moltíssimes mancances, almenys em van deixar decidir sempre què volia fer.

Jo no volia anar a l’esplai, i per tant no m’hi van apuntar, tot i els imbècils que venien a pontificar dient que jo havia d’estar amb gent de la meva edat. No mira, puto subnormal, jo el que vull fer el cap de setmana és llegir tranquil·lament, jugar amb els Lego i viciar-me a la NES, ja estic amb la gent de la meva edat cinc dies a la setmana i no els aguanto. I si a tu i a la teva puta dona us molesta la descendència que heu tingut i voleu passar la tarda del dissabte sense distraccions, haver-ho pensat millor abans.

Resulta que quan em va donar la gana de pujar muntanyes ja em van apuntar a una agrupació excursionista, i quan vaig voler jugar a bàsquet m’hi van apuntar també. I quan me’n vaig cansar, m’hi van treure. I em van apuntar a classes de música contra la meva voluntat, però quan van veure que allò no feia per mi, ho van acceptar i vaig deixar d’anar-hi (unes de les pitjors decisions de la meva vida).

I sí, potser si hagués anat a l’esplai ara no seria tan esquerp i potser no odiaria a tothom (o potser més), però tots els que conec que va anar a un “cau” només els hi va servir per aprendre a drogar-se o emborratxar-se abans d’hora, per ingressar a urgències amb insolacions o urticàries o per acabar fent-se de la CUP. Ja estic bé com estic.

Deixeu que la quitxalla fotin el que vulguin, que ja tindran temps d’amargar-se i de tenir mala vida quan siguin grans.

Javier

A vegades imagino situacions i històries dins el meu cap, vinyetes genials plenes d’efectisme, corprenedores, sorprenents, escenes màgiques…

Després em trobo davant el full en blanc i no trobo la manera de traslladar totes aquelles imatges a la lletra. O si ho trobo no m’agrada.

En dono la culpa a algun factor extern, car el meu talent està fora de tot dubte, i continuo amb alguna altra cosa -fer veure que treballo o masturbar-me-.

Però com que tinc un blog que es queda desatès massa sovint, i no voldria que la vostra visita hagi estat en va, us explicaré una anècdota:

Tinc un amic (bé, d’amics no en tinc, és un conegut) que és molt fatxa, l’anomenarem Javier.

En JavierFacebook on hi comparteix moltíssima merda i gran part de la seva vida, gris i mediocre.

En Javier una vegada va compartir un vídeo on es veia com a Estats Units, tot una reguera de gent rebia amb honors les restes mortals de diversos soldats. També es veia com, durant una desfilada, la gent admirava i victorejava tot un seguit de veterans.

En Javier es preguntava: «¿Por qué en España no se trata a los militares con este respeto?»

Jo li vaig respondre el següent (en castellà, perquè amb en Javier tinc aquella malsana costum que tenim els catalans de dirigir-nos en castellà a castellanoparlants que han crescut i s’han criat aquí però que són incapaços de comunicar-se en català): «Porqué en Estados Unidos sus militares no se alzaron militarmente contra su gobierno elegido democráticamente y no jodieron la marrana durante más de 30 años apoyando un gobierno fascista que hundió el país en la miseria, fill de puta».

En Javier no ho va entendre, com suposo que no ha entès gaire res mai.

Ara té una dona -una castellana extremadament vulgar- i un fill, que suposo que en el futur serà tan idiota com ell.

Puta Espanya.

Culs

L’arribada de la tardor i la fresqueta han portat un regal inesperat. En desconec els motius, però des de finals de setembre que quan vaig al matí cap a l’oficina em trobo un seguit de joves oficinistes i funcionàries de culs ben formats coberts amb peces de roba apretadíssimes.

Visca la civilització!

Altres anys només em trobava amb la tristor i la misèria de la mitjana edat i de gent camí cap a la jubilació, potser ha estat cosa d’un relleu generacional al món laboral o potser és que aquest any la gent està traient més rèdit de l’operació bikini, en tot cas, no protestaré (tot i que l’altre dia vaig arribar tard a la feina al desviar-me del meu camí habitual per admirar una estona més a una treballadora de La Caixa –Parlem?– que feia goig de veure i aixecava els ànims i elevava l’esperit).

Els culs són una cosa meravellosa, però viuen en un complicat equilibri.

D’una banda, és necessari que conservin bé les formes i no caiguin, la eterna lluita contra la gravetat, enemiga implacable i universal, és difícil.

Però per altra banda és necessari que tinguin un bon ràtio entre múscul i greix.

Avui dia, per culpa d’una malentesa devoció a la salut i la malsana afició al gimnàs i al Pilates, estem vivint una plaga de culs esculpits, de formes perfectes però que són durs com una pedra. Fan de mal tocar, i tenen formes tan definides que acaba transmetent tot una sensació de falsedat, un efecte plàstic digne de pornstars com Lisa Ann. Sí, els posaries en un pedestal i els hi passaries Netol cada dia, però tanta perfecció no és bona. Les estàtues clàssiques i renaixentistes són molt formoses, però mai podran estimar a ningú.

Evidentment hi ha gent que ja té mala peça al teler, coses de la genètica i, tret de passar per quiròfan (i no ho feu, que sempre queda d’aquella manera), no hi ha res que ho pugi salvar. No patiu, però, no es pot tenir tot i segur que sou gent molt simpàtica.

És un balanç difícil, massa greixina i tot ve cap avall, però en la seva proporció justa el llard és necessàri, obligatòri. Un cul ha de fer de bon agafar, ha de tenir certa duresa, però ha de resultar flonjo al tacte, t’hi has de poder agafar, és el teu salvavides, que ompli les mans i que tremoli amb cada envestida, com un flam. Són aquests culs aquells on t’hi perdries i lleparies fins que brillessin.

Cuideu els culs, estimeu els culs. Visca els culs!

Fumar

Jo sóc ex-fumador i com tots els ex-fumadors faig ràbia.

Per començar, jo sóc un ex-fumador que encara fuma: ocasionalment puros i pipa, a la que em va introduir un oncle meu.

El que ja no fumo són cigarretes. Recordo la primera que vaig fumar: en un cotxe tornant de no sé quin cony de festa major. La sensació d’aquella primera calada només la puc descriure com a CÀNCERSIDA. Però com que l’ésser humà -i sobretot jo- és idiota, vaig continuar fumant igual.

Un dia, veient que tot allò no portava massa enlloc, vaig decidir deixar-ho.

Vaig llençar el paquet de tabac de liar que tenia per la meitat, el paper i els filtres i au.

Em vaig convertir en un ex-fumador d’aquells que et diuen: “Ah, doncs a mi no em va costar gents, ho faig fotre a la paperera i ja va estar“.

Bé, no va és tan fàcil. Jo trobava a faltar el ritual de fumar: asseure’m al bar, liar la cigarreta, fer el cafè…a vegades encara em passa, que m’assec al bar i em venen ganes deliar-ne un. Per sort ja no hi vaig gaire als bars, i tampoc et deixen fumar a dins.

Però vaja, que vaig guanyar en qualitat de vida -quina ràbia que fa aquesta frase, eh?-, vaig recuperar l’olfacte i el gust. I quinze quilos que no sabia que havia perdut.

Com que trobava a faltar el dallonses del fumar, vaig començar amb això dels puros i la pipa ocasionals. Que sona molt snob, però això és tabac de veritat. Té gust de tabac, sabeu? No sé de què tenen gust les cigarretes, però de tabac no és. Ni l’olor.

Tot això no és per dir-vos que deixeu de fumar, que ja haureu vist que no sóc qui per donar lliçons a ningú (però no fumeu al voltant de les criatures, per favor, que no en tenen cap culpa que sigueu idiotes); tot això era per dir-vos que l’altre dia m’estava fumant un senyor puro a la terrassa d’un restaurant després d’haver-me cascat un bon àpat i va venir un paio amb el Ducados a la mà dient-me que el meu puro feia pudor. PUDOR! El malparit que fotia aquella fortor de fumador que no s’aguanta dient-me que el meu habano feia pudor.

Està ple de fills de puta aquest món.

Drogas, perreo y armas de fogueo | Capítol 2: El moro i el gitano

L’Aleix tenia dos clients habituals a la zona: “el Moro” i “el Gitano“.

El Gitano” havia hagut de marxar del barri de Sant Joan de Figueres per alguna història d’aquestes de gitanos, que solen acabar amb trets i amb morts. En aquest cas devia ser alguna ofensa menor, perquè “el Gitano” n’havia fet prou marxant del poble, però no li havia fet falta marxar a Logroño, Jaén o algun lloc d’aquests.

El Gitano” era esprimatxat, portava el cabell recollit amb una cua i sempre reia molt, ensenyant una dent d’or. Sempre et tractava de «hermano» i et donava copets a l’espatlla. No tenia feina ni habitatge coneguts, anava amunt i avall de la comarca amb un SEAT Toledo molt tronat i vaja, alguna cosa devia fer per anar tirant. A part de cultivar marihuana, vull dir.

Era per aquesta vessant seva que l’Aleix el coneixia. “El Gitano” tenia un local al costat d’una granja on -gràcies als serveis de l’Aleix- havia muntat una impressionant plantació. La portava conjuntament amb dos gitanos més, grassos i amb cara de pocs amics, i sempre el trucava perquè anés a fer algun apanyo o li arreglés alguna cosa. Pagava bé i sempre regalava uns quants cogollos.

Mentre que no hi havia cap mena de dubte que “el Gitano” era, efectivament, gitano, el cas de “el Moro” era més complicat, depenent de les fonts consultades el seu origen oscil·lava entre Marroc i Afganistan, amb tots els països del mig inclosos. El que era segur és que era de més mala pasta que “el Gitano“, tenia mala reputació i cara de malfactor, no pagava bé i sempre tenia aires de malfiar-se. Però el negoci és el negoci. “El Moro” era més de la plantació exterior, i havia netejat de vegetació algunes clarianes al mig dels boscos i havia muntat plantacions, protegides amb xarxa de camuflatge. Després d’intentar-ho amb poc èxit -se li van morir totes les plantes- va contactar amb l’Aleix per veure si li podia fotre un cop de mà. L’Aleix el va ajudar a triar la varietat i a organitzar una mica el tema, però sempre li feia cosa quedar-se sol al mig del bosc amb aquell paio.

Al final, per l’Aleix treballar amb “el Gitano” o “el Moro” era igual, només era feina. Bueno feina…ja m’enteneu. El que ell no sabia és que “el Gitano” i “el Moro” aviat tindrien discrepàncies professionals que l’acabarien esquitxant. 

Drogas, perreo y armas de fogueo | Capítol 1: Diumenge

Diumenge al capvespre, les ombres comencen a allargar-se i en Franciscu s’asseu al banc de davant de casa, mirant la carretera que travessa el poble i, bastó en ma i fent ballar un caramel de menta d’un costat a l’altre de la boca, es mira «la processó». La riuada de cotxes de barcelonins i gironins que, després d’haver passat el cap de setmana a l’Empordà, se’n tornen cap a casa.

L’Aleix s’acosta, s’asseu al costat d’en Franciscu, el saluda i es lia una cigarreta. S’ha acostumat a veure aquest espectacle cada diumenge, és un recordatori que allà al poble mai no canvia gaire res. Sí, a l’estiu i als caps de setmana la contrada s’emplena d’aquella gent, però arribat el diumenge o el final de temporada agafen i se’n van. I al poble hi queda la gent de sempre al bar i els vells asseguts als bancs.

Hi va haver un temps, no pas gaire llunyà, on ell també era com aquella gent. El poble se li va quedar petit i va marxar a buscar altres horitzons, però en va acabar cansat. De Girona, una ciutat molt maca però morta, i de Barcelona, una ciutat molt viva però que et mata per dins.

De Tarragona i de Lleida no en sabia gran cosa, només allò que sortia al TN Comarques; no hi havia estat mai ni tenia cap ganes d’anar-hi.

El cas és que, empés pels pares, va anar a estudiar, primer carrera que -degut a una mentalitat dispersa i a un amor per els porros i la festa- no va ser capaç d’acabar amb èxit i després, formació professional. L’etapa d’estudiar es va allargar més del compte, però vaja, amb esforç i paciència al final va aconseguir un títol de Tècnic Agrònom. Els pares haurien volgut que estudiés medecina o dret o alguna cosa de profit, però ell tenia certa afinitat per el tema del conreu.

Després va començar la fase buscar feina que, com els estudis abans, no va resultar ser massa exitosa. Finalment els pares van decidir que ja n’hi havia prou i que se n’anés a la casa del poble, a treballar el tros.

El problema és que ell no tenia cap interès en conrear el terreny familiar, que tenia una acidesa altíssima i si els seus avantpassats l’havien abandonat era precisament perquè no valia ni per prendre pel cul. A més, l’Aleix, ja tenia una font d’ingressos força estable gràcies a les drogues. S’havia convertit en un mestre del cultiu de la marihuana, li sortien uns cogollos grossos com el cap d’un subnormal, de les varietats que preferissis. Com a bonus, gràcies als contactes que havia anat fent també podia aconseguir-te haixix, farlopa, pastilles de tots colors i, fins i tot, LSD pur en forma líquida que li passava un químic que coneixia.

Però clar, això ell no ho podia explicar als seus pares, perquè els hi donaria un altre disgust i al final, la idea d’instal·lar-se a la casa del poble tampoc li desagradava massa. Un cop va veure que al terreny no hi creixia res, el pare va moure fils perquè els pagesos i bodegues de la zona li donessin feines, cosetes temporals, alguna història al laboratori…anar tirant.

Ell va aprofitar per continuar amb el tema de la distribució d’estimulants lúdics amb baixades regulars a la ciutat i també va muntar un negoci paral·lel d’ajuda i assessorament per el cultiu de marihuana, interior o exterior. Era una activitat en auge a la comarca i per un preu mòdic ell t’ho deixava en condicions òptimes.

No era una vida perfecta, però servia per anar tirant, al seu ritme, a la seva manera. I així anava fent, veure passar els cotxes al costat d’en Franciscu. Poc es pensava que aviat l’infortuni es creuaria en la seva plàcida existència.

* * *

Mentre els cotxes desfilaven AP-7 avall, a una pineda propera un rector de poble i el seu amant dominicà, aprofitant la foscor, carretejaven una sèrie de farcells embolicats amb bosses d’escombraries i cinta americana. Els havien descarregat del maleter del cotxe, que havien aparcat al marge d’un camí de terra, i ara els arrossegaven cap a la fossa sèptica de «Can Xiquet», que havia estat modificada i ampliada il·legalment i ara també acollia restes de purins.

-A veure Wilfredo -va dir el rector- antes de tirar las bolsas al pozo, abrelas, así las bacterias actuaran más rápido y van a disolverlo todo mejor.

-Seguro que esto va a salir bien, mi amor?

-Si, seguro, lo ví en un documental de la tele.

Un cop arribats al costat de la fossa, en van obrir la tapa i van començar a abocar-hi els farcells, mig esparracats. Contenien les restes d’en Sibi, un jove negre que participava en les alegres sessions de drogues i sexe del rector i en Wilfredo. Però ja se sap, tres són una multitud i en una discussió que se’n va anar de mare el pobre Sibi va acabar rebent dos trets al cap i tres al pit (la metamfetamina ja les té aquestes coses). No volgueu veure com va quedar el menjador, sobretot després que el rector i dominicà escorxessin en Sibi amb bastanta poca traça per poder desfer-se del cos. Ara només quedava el tema de la pistola, una arma detonadora modificada per mans hàbils més enllà del Bòsfor, adquirida via internet, primer per un aristòcrata amic de Corea del Nord i que després va circular per diversos amos abans d’acabar amb el capellà.

-La pistola no la tires, eh? -va advertir el rector- Que esto si que lo podrían encontrar.

-Tranquilo, se la llevaré a un amigo, el se encargará.

Cactus

A la terrassa de casa, en una jardinera, hi tenia un cactus. Sempre m’han agradat els cactus, plantes plenes de punxes i que no requereixen de massa atenció, es podria dir que són esquerpes, com jo.

Era alguna mena de Figuera de moro, tot i que no n’havia donat mai, de figues.

Era pràcticament tan vell com jo, plantat quan era ben petit (d’aquells que els idiotes posen al costat del PC per «absorbir radiacions») però que amb el temps va adquirir dimensions monstruoses i que tenia unes punxes com escuradents.

A mi ja m’anava bé, menys espai de terrassa que podien ocupar les visites indesitjades.

El problema ha arribat aquest estiu, quan una colònia de formigues ha decidit instal·lar-se a la jardinera del cactus. Primer es limitàvem a recórrer el cactus amunt i avall, xuclant-li el líquid que brollava dels brots més tendres. Al cactus no semblava afectar-li, així que si l’arranjament els anava bé, a mi també.

El problema va començar quan les formigues van anar ampliant el seu radi d’acció, primer a la terrassa, allunyant-se cada cop més de la jardinera. Al principi no em molestava, però a mesura que anaven expandint el radi de les seves excursions vaig decidir que era hora d’emprendre la guerra química contra elles. Amb un verí en pols que, segons l’envàs, em garantia una efectivitat comparable a la d’un event d’extinció massiu, vaig anar creant una barrera de contenció al voltant del cactus. El missatge, creia jo, era clar, però les males putes ho veien diferent. Després de les massives baixes que va provocar el meu atac inicial van reincidir en el seu comportament, de forma més insistent que abans. Elles havien guanyat, per ara, i vaig decidir desistir.

Fins que me les vaig trobar dins de casa, s’esmunyien per alguna mena d’esquerda sota el sòcol i se’n reien a la cara del verí. I a veure, jo sóc molt de respectar la natura, harmonia amb les bèsties i tot això, però de portes en fora, saps? Un cop creues el llindar de casa a dins hi ha de regnar l’ordre i la civilització. Un home no pot obrir la capsa dels Choco Krispies i trobar-se la marabunta recorrent els grans d’arròs inflat. Fins aquí podíem arribar.

La font de tots els problemes es trobava a la jardinera del cactus, i cap de les solucions que havia provat havien resolt res, per tant, tocava passar a mètodes més expeditius.

Ara ja no em mirava el cactus amb tan bons ulls. Era un horror ple de punxes que havia crescut fins adquirir proporcions de monstre antediluvià, un shoggoth verd amb mil apèndixs de dolor.

El cactus havia de desaparèixer i, amb ell, les formigues.

Primer se’m va passar pel cap carregar-lo d’alguna manera al cotxe, portar-lo al camp i trasplantar-lo allà, entre les brolles. Després vaig caure en que ni jo sóc tant imbècil com per intentar moure allò.

Estava clar, doncs: extermini.

Primer en vaig retallar alguns brots que després, durant una passejada, vaig anar llançant als jardins de diversos veïns. El cicle de la vida, el cactus perviurà per putejar altra gent.

Un cop assegurada la pervivència de l’espècie vaig agafar les tisores de podar, unes pinces i vaig anar retallant les branques (amb les formigues encara passejant-hi) i dipositant-les dins una caixa de cartró.

«Això em fa més mal a mi que a tu» pensava jo, però el cactus, segurament sabedor que era mentida i que, realment, li feia més mal a ell que a mi, intentava venjar-se, i cada cop que les tisores segaven alguna punxa aquesta sortia disparada amb mala folla cap a mi.

Al final, però, vaig acabar la poda i a la jardinera no hi quedava més que les bases del cactus, ara reduïdes a una mida que en facilitaven el transport, però ferit de mort ja.

Un cop retirat el cactus vaig passar a la fase final del combat químic. Èxit total.

El test el vaig baixar al contenidor, després hi vaig llençar la caixa amb les branques. Ja veieu com és la vida, més de vint anys veure’l créixer per acabar tirat amb poca cerimònia entre les deixalles.