Sempre m’ha agradat el silenci. El silenci és pau, el silenci és ordre, el silenci és civilització.

Evidentment no parlo del silenci absolut, que voldria dir que hem traspassat, sinó del silenci entès com a manca de soroll.

Parlo del silenci que et trobes al bosc o a la muntanya (abans que els boscos i les muntanyes s’emplenessin de kilianjornets i famílies amb nens), parlo del silenci al mar quan t’allunyes una mica de la costa, parlo del silenci entre moviment i moviment en una peça clàssica quan els músics aprofiten per passar pàgina a la partitura, parlo del silenci quan treballes sol al despatx, parlo del silenci quan les criatures s’han adormit.

Mai entendré per què hi ha gent que és al·lèrgica al silenci, gent que han d’omplir -no, omplir no, matar- els silencis parlant, gent que ha de fer notar la seva presència en tot moment, gent que crida. Prou crits, prou gent, per favor.

Apreneu a apreciar el silenci, gaudiu-ne. I per favor, no cal que el trenqueu si el que heu de dir no és important, hòstia, que ja sentim prou subnormalitats al llarg del dia, no hi afegiu les vostres.

Un dia estava amb els amics fent el que se sol fer amb els amics un dissabte a la nit quan ets jove (beure i fumar porros). L’alcohol i la ociositat són mals consellers i essent aquella una època en la qual jo encara no havia mullat el melindro, vam tenir la brillantíssima idea d’anar a un puticlub. “A fer una copa i unes risses”.

A veure, d’entrada, a un puticlub no s’hi ha d’anar “a fer una copa”. És com entrar a Amazon “a mirar”, si entres ja saps que acabaràs comprant com a mínim un parell de sabates, cinc blu-rays i una subscripció al Premium.

Doncs al puticlub igual: allà s’hi va a follar, anar-hi a beure, si tens calers a sobre, no acabarà bé (o sí, depèn de com es miri, però vaja, normalment no).

Però com us he dit, en aquell moment la nostra capacitat de raonament es trobava greument mermada i, tot i que el viatge fins al cotxe i la puta rasca que fotia ens van fer baixar una mica aquella rauxa, no ens vam atrevir a fer-nos enrere, la decisió ja estava presa i ara retirar-se seria de covards. A part, que ja érem presa d’una certa curiositat.

Vam emprendre el camí cap al local de referència de la contrada sense massa problemes i allà ens plantem, banyats per les llums de neó roses, blaves, verdes i grogues, arriba la primera sorpresa: dos goril·les enormes amb cara de dir-se Dimitri ens diuen que s’ha de pagar entrada.

“Com que entrada, però si ja gastarem calers a dins! Ah, que amb l’entrada hi entra una consumició? Endavant doncs”.

L’espectacle era dantesc però meravellós a l’hora: homes de tots els perfils imaginables bevent gin-tònics i whisky DYC en gots de tub (el gin-tònic, de sempre, era una beguda de puteros) a la barra i als sofàs, segurates i cambrers amb cara d’avorrits i un mar de noies semi-nues de nacionalitats diverses movent-se pel local amb desinterès notable.

Tímida i ràpidament ens vam acostar cap a la barra per beure, tan per calmar els nervis com per agafar valor, mentre anàvem assimilant la situació.

Una persona jove i inexperta no es pot ni imaginar el que l’espera allà a dins. Per mi, que no m’havia ni estrenat, tot el que envoltava el món del sexe es basava en la pornografia, la imaginació -desbocada- i relats de segona mà. En la meva ment un puticlub era un lloc glamurós ple de pornstars i que feia olor de semen.

No m’esperava que tingués pinta -i olor- de discoteca d’algun país membre del Pacte de Varsòvia.

Passat el primer impacte vam començar a mirar al voltant mentre un cambrer, que ens va fitxar a l’instant, es va quedar prop nostre mentre reia sota el nas.

Tot i la música a un volum que et fonia el cervell, vam començar a parlar entre nosaltres xiuxiuejant, com aquell que és sabedor que està fent quelcom delictiu. La nostra fèrria determinació d’anar a “fer una copa i unes risses” (que ja d’entrada mai havia estat gaire fèrria) començava a trontollar.

Les noies, hàbils, van veure en nosaltres caler fàcil i ràpid (sobretot ràpid) i -volíem creure- atretes per la nostra bellesa i joventut, van començar a acostar-se’ns. Ens tocaven la cuixa i s’acostaven a la orella per dir-nos que érem molt guapos i que si les invitàvem a una copa.

A aquella edat la situació econòmica era precària, per dir-ho d’alguna manera, i una copa a un puticlub costava més o menys el mateix que costa una copa a qualsevol local de Barcelona avui, així que no estàvem per anar invitant a copes a ningú, per més que ens toqués la cuixa, i les havíem d’anar rebutjant amb nerviosisme.

Així que, mentre el cambrer continuava rient, les noies ens van anar deixant en pau. Semblava que al final marxaríem d’allà després de fer la copa i canviant les risses per suor freda.

Però noi, quan mai has tret la sardineta a passejar i et trobes sotmès a certs estímuls, et trobes que comences a notar una tibantor al que vindria a ser la potlla i qualsevol funcionalitat mental superior es veu substituïda per una idea singular i poderosa: FOLLAR.

Després d’un ràpid recompte de l’efectiu disponible, em vaig veure obligat a demanar 15 euros als meus amics que, sense remugar massa, me’ls van cedir ràpidament i sumats als que jo tenia a la cartera arribaven a la màgica suma de 60 euros.

Havia decidit “pujar” amb una simpàtica noia de l’est, de nom “Estrella” (sospito que no era el seu nom real) i, mentre m’agafava de la mà, ens vam dirigir al pis superior per una escala prou ben il·luminada.

En algun moment va aparèixer una senyora d’edat més avançada que em va donar un bon ensurt, vaig pensar que em fotrien el canviasso, però no, resulta que aquella senyora era una mena de “Chief Operations Officer” del local: em va demanar els 60 euros del servei, 10 euros pels llençols i la propina per la noia.

Jo vaig posar cara de subnormal i li vaig dir que només tenia 60 euros. La dona va agafar els calers, els va comptar, va remugar i va donar-li uns llençols a la l’Estrella, que els va agafar i em va acompanyar a una habitació.

A l’habitació només hi havia un llit (rodó), una tauleta amb un bol ple de condons, una cadira, una televisió de tub on s’hi estava reproduint una peli porno i un lavabo adjunt. La noia em va dir que passés al lavabo a netejar-me mentre ella ho preparava tot. Jo vaig tirar cap al lavabo on immediatament vaig procedir a quedar-me bloquejat, com si se m’haguessin fos els ploms. La noia va arribar poc després, em va preguntar si era el meu primer cop i, quan li vaig dir que sí, va riure, em va ajudar a despullar-me i em va netejar la cigala a la pica. Després em va portar -de la mà, altre cop, com un nen petit- al llit, i em va dir que no em preocupés, que estigués tranquil i que ella s’ocuparia de tot.

I caram si es va ocupar de tot, no es va deixar ni un centímetre. Us estalviaré els detalls perquè sóc un gentleman i hi ha coses que no cal explicar-les. I perquè els detalls són, potser, per una altra ocasió.

Acabada la feina vaig baixar i vaig anar a reunir-me amb els meus amics: copets a l’esquena, “hihi, haha“, aplaudiments i cap a casa.

Us voldria dir que em vaig sentir brut o malament o que mai més vaig tornar a anar de putes; però la veritat és que no m’hi vaig sentir gens de malament i aquesta només va ser la primera a la llista d’experiències sexuals amb professionals. Ara, us he de recomanar que no us estreneu amb una prostituta i, si ho feu, aneu-hi sols, d’altra manera us convertireu per la resta dels vostres dies en “el putero”. I si heu de triar, no aneu a cap puticlub, trieu un pis de senyoretes, que és més discret, més net i les noies s’impliquen més.

Jo he anat molt a missa. Primer per obligació i després per inèrcia, fins que m’ho vaig deixar. A casa sempre havien estat així: ens deixaven escollir un cop fóssim «grans», però mentre no ho érem ells vetllaven per la nostra ànima.

Com que la litúrgia cristiana catòlica m’avorreix tremendament jo em dedicava a observar la gent. Hi ha tot tipus de fauna a missa. Gent que hi va per complir, altres que hi van perquè la resta vegi que hi van, altres per exhibir joies i abrics de pell, altres -com feia jo- per inèrcia i alguns hi van per autèntica fe.

Jo mai he trobat a Déu a cap església, i això que n’he visitat moltes. Algunes magnífiques obres d’art, altres llocs sinistres i freds, però a cap hi he trobat a Déu. N’estic ben segur que a Déu no se li ha perdut res a cap església, catedral ni ermita, perquè si Ell és omnipresent i totpoderós de ben segur que té coses més importants a fer i llocs millors on estar.

A classe de religió amb un Crist crucificat presidint la sala, tampoc l’he trobat a Déu. Les imatges de Cristos i sants sempre m’han resultat d’un mal gust terrible i, per postres, contràries a la fe que se suposa que representen que hauria d’estar lliure d’ídols.

Clar que és normal que jo no hagi trobat a Déu, perquè la meva fe sempre ha estat dispersa i distreta.

La majoria de gent necessita la fe per cobrir una mancança, tenir la tranquil·litat de creure en una vida després de la vida, una guia ètica i moral o donar un sentit a la seva existència. Jo en canvi això sempre ho he tingut bastant clar.

En canvi, jo sempre he vist a Déu en l’univers, perquè sempre he vist el Cosmos com quelcom massa perfecte per ser fruit de la casualitat i coses com el no res absolut abans del Big Bang em costa que m’entrin a la mollera. Vull creure que hi ha un Ordre darrera tot plegat. Segurament estic utilitzant la fe per tapar forats allà on la ciència no ha arribat encara, igual que molta gent l’utilitza per tapar un buit interior, estic donant a l’Univers -alfa i omega- trets divins.

En tot cas, jo envejo aquells que tenen fe vertadera, aquella gent que es troba amb Déu a l’església, aquells que per Déu se’n van a la guerra o envair terres llunyanes, aquells que troben el seu destí i la raó de ser o aquells que per major glòria de Déu construeixen una catedral -poca conya, que no és fàcil-, aquest tipus d’inspiració. Els veig, convençuts de la seva fe i penso que a vegades m’agradaria tenir les coses tan clares.

Us vull parlar d’un emprenedor. Per protegir el seu anonimat li direm Ot. Ell no és bruixot, però també té molta habilitat per fer desaparèixer coses (o ell mateix quan convé) entre núvols de fum.

L’Ot va començar la seva carrera com a comercial. Si heu tingut la dissort de conviure o treballar amb un comercial ja deveu saber que són una de les més traïdores i llefiscoses creacions de Déu, com la serp que s’arrossega.

L’Ot era extraordinàriament imbècil, fins i tot per un comercial. Per tant, tot el predisposava cap a una exitosa i llarga carrera com a emprenedor.

L’Ot va anar fent tombs per diferents empreses, sempre abandonant el vaixell (o era llançat per la borda).

Un dia l’Ot va decidir crear la seva pròpia empresa: companyia tecnològica, innovadora, una web molt maca, tota el pack.

L’únic inconvenient és que res del que l’Ot havia “creat” ho havia “creat” realment. Havia copiat el model de negoci i la metodologia de les empreses per on havia passat abans de comercial (entre d’altres jugades brutes). Com que l’Ot, a més, era un indocumentat, era incapaç de desenvolupar cap producte real, així que s’havia de limitar a crear còpies, contractar gent més capaç que ell perquè li traguessin les castanyes del foc i esperar que els clients no se n’adonessin que contractaven un servei de merda.

Però bé, enganyar els clients se li donava bé, això sí. I mira, si aconsegueixes anar venent un producte o un servei (encara que sigui sota premises falses) i pots mantenir funcionant una empresa (gràcies a pagar sous de merda a estudiants i escanyar els treballadors), doncs mira, bé per tu.

El problema és que si portes una empresa així tard o d’hora acabarà fallant. Pots sortir a navegar una estona en una barca amb forats, però s’acabarà enfonsant.

Però no patiu, perquè l’Ot és un paio amb iniciativa. Si ets bo convencent a clients perquè comprin la teva merda…per què no pots convèncer inversors per invertir en la teva merda?

I dit i fet, l’Ot va entrar en modo FULL ENTREPRENEUR. No només va aconseguir enganyar inversors per injectar una molt necessitada pasta a la seva empresa sinó que també va començar a desenvolupar el PLA B.

“Do not put all your eggs in one basket”.

El PLA B de tot bon emprenedor és anar creant tot de noves empreses o “start-ups“.

Totes les empreses no eren més que còpies del mateix concepte, però amb webs diferents, explicat diferent, diferents inversors…l’Ot una altra cosa no, però és un mestre de vendre la puta moto. És igual si totes aquestes empreses són en realitat LA MATEIXA (funcionant des de la mateixa oficina, amb els mateixos treballadors), ell ja ha enganyat els inversors, ja té les diferents webs i al seu Linkedin diu que és CEO de 3 companyies diferents. BULLSHITTING MASTER.

Importa que totes les seves creacions siguin empreses deficitàries, amb tecnologia obsoleta, que facin ús de productes de tercers de forma fraudulenta i que s’enfonsaran en el moment que els inversors deixin d’injectar-hi diners? No amics, en el món de l’EMPRENDORIA això no importa.

Mentre feia tot això l’Ot també anava construint la seva marca. El seu blog personal (copiant articles de publicacions estrangeres sense citar font), incloure el seu nom en algun paper sense haver-lo escrit, compte de Twitter on comparteix molts continguts i articles (que no té la capacitat d’entendre), actualitzar molt fort el seu perfil de Linkedin, web 2.0, big data, marketing, branding, influencer….

Com que a casa nostra som un xic imbècils i se’ns posa molt dura amb els emprenedors nostrats (encara que els seus productes suposadament innovadors siguin còpies o que els seus projectes acabin en estrepitosos fracassos o suspensions de pagaments) doncs de seguida a l’Ot (que per ser justos, també se sap moure) li van començar a sortir ofertes per fer conferències i xerrades pels puestos o fins i tot donar classe.

Les conferències són molt divertides si el coneixes, perquè en elles munta un relat pràcticament èpic de superació, es pinta a ell mateix com una persona lluitant contra la adversitat i superant-la a base de tenir idees genials. Al final només li falta vessar una llagrimeta. Evidentment omet que totes les seves idees són robades o que les seves empreses són una puta farsa. Però, eh! que no ha estat inspiradora la xerrada? Doncs això.

Al final, però, l’Ot és un pobre desgraciat. Malgrat tot el que vol aparentar no té un sastre a Milà que li faci els trajes a mida, sinó que es vesteix al Corte Inglés o a Massimo Dutti, igual que la resta de pobres desgraciats.

I al final, la veritat sempre acaba sortint a la llum. La llàstima és que mentrestant a ell i a tants altres com ell, se’ls hi vagin rient les gràcies. Gent que, quan els despulles de tot l’artifici que han bastit al voltant seu, no són ningú. Ni tenen coneixements, ni són gent que valgui la pena, ni poden aportar res a ningú i la seva experiència real, quan te la mires bé, no són més que un parell de tifes. Saben parlar i es saben vendre i així aconsegueixen que ens la mengem fins la campaneta.

I ojo, que evidentment ha demostrat tenir una gran capacitat de vendre la moto i d’adaptació, però les rates també s’adapten a qualsevol cosa i no ho considerem quelcom positiu.

Jo de (més) jove estava obsessionat amb el concepte de la immortalitat, ja fos una immortalitat real aconseguida a través dels avenços científics, aturant l’envelliment i eradicant la malaltia, com una immortalitat construïda sobre un llegat que perduri, la immortalitat dels fets i les obres.

No bromejo, la idea de la mort no em preocupa massa, però la de l’oblit sí.

Això sumat a les meves tares em van portar a creure que jo estava destinat a grans coses o a considerar que tenia una intel·ligència per sobre de la resta.

Més endavant me’n vaig adonar que jo no era més llest que la mitjana, sinó que la gent era més estúpida del que tocaria. Qüestió de perspectiva, però això és una altra història.

I així van començar els grans plans. Imaginar les moltes maneres com em menjaria el món, els llocs de poder i responsabilitat que ocuparia, les grans obres que deixaria al meu pas, tots els països i indrets que visitaria, sens dubte deixant-hi la meva marca, les grans tasques i reptes que superaria…

El tema és que el pas del temps és una cosa molt puta, i et vas fent gran i aquella llarga vida que tenies per davant se’t va escolant entre els dits. I ja que la ciència encara no ha desxifrat els misteris de la vida eterna, doncs arriba un punt que t’has d’aturar a pensar si vas per bon camí.

En el meu cas, al ser una persona amb poques virtuts o habilitats especialment destacables, incapaç de crear una obra artística (com molt bé certifica aquest lamentable blog) de qualitat suficient com perquè derroti el pas del temps i visqui per sempre en la memòria i cultura col·lectiva i amb una capacitat per procrastinar -aquest cop sí- molt per sobre de la mitjana, doncs al final et trobes fotut.

El primer impuls és culpar als demés. La gent (la puta gent). Són ells els que et posen pals a les rodes, és per culpa seva, la societat no t’entén, ningú aprecia la teva genialitat, etc. i així anar fent. Hi ha gent que viurà tota la seva vida així, fent caure els seus propis fracassos com una llosa sobre família, parents, amics i saludats. Anar empenyent el problema endavant fins arribar a la tomba tristos i amargats. Ja els coneixeu.

En el meu cas, un dia em vaig llevar amb una ressaca considerable i vaig mirar per la finestra. Veia el pati de la guarderia on havia anat de petit, els nens jugant i xisclant, menys de cent metres en línia recta me’n separaven. “Ja veus -em va dir la veueta interior- tantes coses que havies de fer i trenta anys més tard estàs allà mateix”.

I saps què? Esta bé, perquè fer-se gran també és aprendre a no culpar els altres dels teus propis fracassos. I al final, jo només sóc un tio normal.

Arriba un moment en la vida de tot onanista on és comença a buscar elements d’inspiració per l’acte masturbatori. Això sol passar durant l’etapa escolar.

Ara ho deuen tenir molt fàcil, amb tot un món de porno a dos clicks de distància, però abans no era tan senzill.
Recordo, en el meu cas, com hi havia dues vies per aconseguir porno: la gent que tenia germans grans i, per tant, accès a la seva biblioteca de pornografia impresa i/o audiovisual o la via més arriscada i aventurera, anar a comprar-lo o robar-lo tu mateix.

Aconseguir el material per préstec em porta records entranyables de tràfic de revistes, curosament amagades entre llibres o dins de carpetes, intercanvis a l’hora del pati o en un racó acabades les classes, sempre xiuxiuejant, no fos que algú intervingués.
Playboy, Hustler, Private, Pirate, Ébano…paper satinat, pàgines enganxades o amb taques sospitoses…porta al meravellós món del sexe.
I els vídeos? Ja fos material grabat del plus o original, se solia reservar per ocasions especials. “Deixa’m el vídeo aquell, que aquest cap de setmana estaré sol a casa”. I et mataves a palles. El vídeo, al ser menys accessible, tenia un component de palla premium.
També recordo la gent amb gustos més peculiars, innovadors que s’auto-estimulaven amb hentai. Mirats amb recel per alguns, tractats de frikis i de malalts per altres. A ells no els feia vergonya, se la pelaven amb dibuixos i ben fet que feien.

Després hi havia el tema d’anar-ho a comprar. Alguns ho tenien fàcil, per exemple en “Tato”, un nano que tot i tenir 13 anys semblava un gitano de 18 anys, bigoti inclòs. Els botiguers no dubtaven en vendre-li pornografia.
Altres, sense ni un borrissol de pèl a la cara i complexió de nen de postguerra, ho tenien més difícil. Impossible amb alguns estanquers. Al final, però, si anaves amb decisió i convenciment, t’ho venien. Però quines tardes que passàvem esperant a tenir la llibreria buida per poder efectuar la compra furtivament i quines risses que feiem quan el pobre desgraciat que havia entrat es trobava que, de cop, entraven cinc persones darrera seu.

Més endavant, arribada ja la pre-adolescència, en algunes ocasions vam arribar a furtar el material. Recordem, anàvem més sortits que uns monos i no hi havia internet, feia falta material per la palla i no sempre hi havia capital per adquirir-ho honradament. Tot es planificava al detall: el moment d’entrar a l’estanc, com s’havia de disposar cada un, qui compraria l’Sport per desviar l’atenció del venedor, qui s’amagaria la revista sota la camisa, qui es col·locaria en el punt perfecte per restar visibilitat…no sempre s’assolia l’èxit, però he de dir que jo me’n vaig sortir prou bé les poques vegades que vaig delinquir.

Arribada certa edat, ja començaves a procurar-te el material per tu mateix i el grup esdevenia més secundari. La palla i la parafernalia que l’envoltava ja no era un assumpte que es discutís tan obertament i amb aquella joie de vivre.

Un dels últims records que tinc de l’onanisme a l’escola és ja de ben entrada la secundaria. Certa noia, repetidora i posseïdora de grans mamelles, més espavilada que la resta, s’oferia a fer palles als nois per vint duros, a l’hora del pati, aprofitant que la gent sortia i les classes quedaven desertes. A vegades en grup. Amb l’entrada de l’euro el preu de la palla va passar de cent pessetes a un euro, d’un any per l’altre.

No sé, amb tot això el que us vull dir és que amb l’euro ens van ben cardar i que el sexe a canvi de diners, si les dues parts ho fan lliurement, potser no té res de dolent.

Per unes històries fa poc vaig passar algunes estones a un hospital. Sanitat pública, no era la Clínica Teknon.

Quan vas a un hospital d’aquests ja t’imagines que no serà un hotel de cinc estrelles, però a no ser que en siguis usuari habitual, no t’esperes que la magnitud de la tragèdia sigui tan exagerada.

Perquè resulta que el puto hospital no era pas gaire diferent d’aquell en que desperta del coma en Rick Grimes a la primera temporada de The Walking Dead.

I no faig conya: llums que no funcionaven, vidres trencats, parets despintades i fetes malbé, finestres que no tanquen bé, brutícia en alguns racons, material amuntegat pels corredors, rajoles esquerdades al terra…només faltava alguna esquitxada de sang i les pintades de «Dead inside».

A veure, tampoc sóc subnormal, ja sé que tenim alguns hospitals força nous, però em sembla lamentable que hi hagi malalts que hagin de passar dies, setmanes o mesos en llocs així.

«Estava planejada una reforma completa, planta per planta, però això era abans de la crisi» em van dir.

Home, em sembla collonut…el tema és que jo amb la crisi no he passat pas a pagar menys impostos, no entenc perquè s’han hagut d’aturar aquestes coses.

I el lamentable estat de l’hospital no és pas cosa de dos dies, quan les vaques grasses tampoc sembla que van tenir molta pressa per condicionar-lo.

Això em va portar a donar voltes al tema dels impostos, fer números, contar tot el que em roben al cap de l’any. Perquè ens estan robant, em sap greu baixar a aquests nivells semi-demagògics, però és així.

Estic molt a favor de pagar impostos si es fan servir com cal, com al nord d’Europa per entendre’ns, però aquí sembla que la gent no se n’adoni que són els SEUS calers els que estan en joc. Aquí anem pagant, ho gestionen com el cul, ho roben i aquí pau i després glòria tu.

No sé, trobo que som molt poc exigents amb els gestors i els polítics. Hospitals, escoles, carreteres…tot està fet una puta merda i l’excusa de la crisi no serveix per tot. Potser es recapta menys, no dic que no, però la quantitat recaptada no és pas petita i no hi ha excusa,  és tot mala gestió i que estem governats per fills de puta.

Penseu-hi una mica i sigueu més exigents amb els que manen, no feu com jo, que sembla que només protesto quan em toca viure-ho de prop, que pel cul ens hi donen cada dia.

Els que em seguiu de fa temps ja sabeu que tinc una mena de fascinació per el menjar basura i per els snacks i productes precuinats en general, símbols inequívocs de la decadència d’occident.

En el món dels garitos de menjar mierder sempre m’han cridat l’atenció els frankfurts, uns locals dotats de la seva pròpia idiosincràsia i que sempre segueixen escrupolosament un patró:

– Cartells i retolació en font de tipus germànica.

– Una varietat alarmant de salsitxes de molts tipus, tot i que ningú demana mai res que no sigui un frankfurt o una «blanca» (bratwurst).

– Un mostrador de vidre sota el qual la varietat de salsitxes reposen, aparentment immunes al pas del temps.

– Un assortiment de tapes GENS original, entre el qual sempre hi haurà les patates braves, la truita i el pernil.

– Un terra que, tot i els esforços del personal, sempre estarà enganxós.

– La cervesa de barril sempre és dolenta.

– Plats combinats d’aquells que consten en un cartellet amb fotos, que mai s’ajusten a la realitat.

– Dispensadors de tovallons de paper d’aquells que queden inservibles en dos segons.

– Bocatalomo.

– Tots els entrepans tenen un excés de pa.

– La planxa està recoberta per una capa de greix primordial que mai se’n va. Si en algun moment se’ls hi acut netejar-la és la perdició, perquè res torna a tenir mai el mateix gust.

– Com a mínim un dels cambrers/cuiners és una persona excessivament extrovertida i efusiva que sempre crida molt.

– Com a mínim un dels cambrers/cuiners és una persona excessivament tosca i de mal gest.

– Tot i que el local sigui un «frankfurt» es serviran no menys de 3 varietats diferents d’hamburguesa.

– En algun moment hi haurà una tragaperras.

– S’acabarà convertint en un local de mala mort o acabarà comprat per xinos.

N’hi ha moltes més, però vaja, ja es capta la idea. Aquestes coincidències em resulten estranyes, doncs l’origen d’aquests trets no és alemany, allà les millors salsitxes les he menjat en carnisseries on munten una planxa a un racó o a paradetes de carrer, i mai posen tant puto pa com aquí.

Això m’ha fet pensar, plantejar-me si no existeix una mena de lloc a casa nostra, una Universitat del Frankfurt -com aquella universitat de barmans on estudiava en Moe dels Simpsons- o una organització secreta (diguem-ne La Germandat del Frankfurt) que dissenya en secret les normes que han de seguir aquests locals per complir amb ves a saber quins foscos designis.

Evidentment no, però jo vull pensar que sí.

Suposo que la majoria heu jugat al Super Mario Bros., ara se n’ha parlat molt perquè ha fet 30 anys.

Alguns potser sou molt joves i coneixeu el personatge però no el joc.

Bé, en tot cas: tu controles en Mario, un lampista baix, italià i gras, que a causa d’un accident laboral va a parar al Regne dels Bolets -la seguretat laboral és important i no prendre’s tripis mentre treballes també-. El monarca absolutista del regne és una princesa humana que, seguint la tradició de la literatura heroica cavalleresca, acaba segrestada pel malvat, una mena de tortuga dopada anomenada «Rei Koopa» o Bowser.

La idea del joc és prou idiota: se suposa que en Mario té les qualitats necessàries per ser el salvador de la princesa (no sabem si per ser italià, per ser lampista, per ser monàrquic o per ser addicte als bolets) i s’embarca en l’aventura de rescatar-la.

Després de recórrer tres nivells plens de bolets, monedes, blocs, tortugues i flors de foc, arribes al quart nivell, un castell, derrotes a l’enemic del final i accedeixes a la cambra on se suposa que t’espera la princesa per recompensar-te.

Enlloc de la princesa et trobes un súbdit del regne -un puto bolet parlant- que t’informa que la desgraciada està en un altre castell. Efectivament, 28 «pantalles» més abans d’arribar fins la princesa. Fa que et preguntis si en Mario realment li importa rescatar-la o simplement s’ho passa bé executant el genocidi dels servents del Rei Koopa. Qualsevol persona normal ho hauria deixat estar molt abans d’arribar al final, cap cony val aquest esforç.

En tot cas, el mecanisme aquest del castell i la brometa «no, la princesa no hi és» té sentit en l’àmbit del videojoc, que pagar per 4 nivells seria una bona merda.

A la vida real, però, quan algú passa un calvari de proves, operacions i teràpies per lluitar contra el càncer i al final -aparentment- el derrota, no vol sentir «no mira, que en realitat el puto càncer encara hi és, continua tirant» i haver-se de passar 28 nivells més.

“What’s so great about discovery? It’s a violent, penetrative act that scars what it explores. What you call discovery, I call the rape of the natural world.” Dr. Ian Malcolm, Jurassic Park

A casa nostra passa sovint que els urbanites, volent escapar de la rutina que els hi esclafa l’ànima, es llancen al “territori” a buscar un trosset de Catalunya -quan més “verge” millor- on poder recuperar la pau perduda. Tot s’hi val, la costa, la muntanya, la plana o el poble que hi ha a 10 km de casa…mentre obtinguin aquella sensació de retorn a la natura.

Evidentment la majoria de gent, sense massa llums, acaben en llocs que de verges i naturals en tenen poc, poblacions que s’han convertit en parcs temàtics al servei de les escapades dels de ciutat, on res els hi falta. És el que hi ha, tothom s’ha de guanyar la vida.

Altres, però, que són un xic més vius o tenen més sort, sí que acaben trobant indrets no corromputs. Un poblet tranquil, on només hi ha el colmado de la Remei i la carnisseria d’en Fèlix, ah, i una fleca. I un restaurant on fan un suquet de peix molt bo i bé de preu.

Al principi tot és molt bonic, el turista esta content amb la caseta que s’ha comprat. “És que aquí hi estem molt tranquils, saps?”. I ho va explicant a tots els coneguts, faltaria més.

Al cap d’uns anys, però, es començarà a queixar que la carnisseria i el colmado són una mica cars, però bueno, que ja està bé, perquè ho tenen tot molt bo. I la fleca cau una mica lluny.

“I no us hi avorriu aquí?” pregunta l’amic torracollons. “Home, una mica més de vida ja podria haver-hi”.

Després construeixen un port esportiu, i uns blocs d’apartaments horribles a primera línia de costa. I un supermercat. I tot de bars.

“Ja veuràs ara que estarà bé, millorarà molt el tema serveis”.

I després dos hotels, i un Lidl, i un Aldi i un BonPreu. I la fleca ha tancat i ara només pots comprar pa als súpers, d’aquell que és com xiclet i no val res.

I als estius està petat de gent i estrangers borratxos. Molta vidilla, això sí. I vomitats i pixum als carrers també. I al matí runners amunt i avall per davant de la caseta tranquil·la, que ara ja té moltes més casetes tranquil·les al voltant.

I l’any següent amplien el port menjant-se un tros de platja. I l’alcalde, cada dia més gras, es fa moltes fotos i està molt content. I en Fèlix i la Remei han tancat perquè ja no venien gaire i “total, estaven ja en edat de jubilar-se”. La carn i la verdura dels súpers no val gaire res però.

L’estiu següent, invita als amics a menjar suquet d’aquell tan bo i veu, amb horror, com ja no és tan bo. I la factura són 356 euracos, això també.

Al pròxim any es venen la casa perquè “Això ja no és el que era, està massa massificat i, total, ja no venim tant”.

A veure, si voleu pau i tranquil·litat heu d’entendre que aquesta no ve acompanyada de cinc urbanitzacions, sis hotels, setze bars, un port esportiu, una estació d’esquí i un passeig on pilles wifi.

La natura és, per definició, feréstega, i si hi vols anar ho has d’assumir i buscar-te la vida. Estigues satisfet si hi ha fleca i una fonda que també serveix de bar a la gent del poble. I, sobretot, t’ho calles. Si trobes un indret de món que encara és tranquil i pur no et queixis. Si obres la caixa de Pandora, sàpigues que no es pot tornar a tancar. De res serveix voler anar enrere quan no queden pinedes, ni fleques, ni el colmado de la Remei ni la carnisseria d’en Fèlix.

I si vols esbargir-te però amb totes les comoditats de la gran ciutat, te’n vas a Platja d’Aro o a Salou.